Manifestar-se contra Rodalies ja no és el que era

BarcelonaDia ventós d'una claredat descol·locada després de tanta pluja; temperatura excel·lent per manifestar-se. Baixo cap a Urquinaona a la mani del matí i, després de tants anys, sé que la manca de formigueig vol dir que no em trobaré la munió típica de les Diades. L'ambient és més fàcil de definir pel que no és que pel que és. Ha desaparegut la pressió per escenificar somriures dels anys del Procés, però tampoc hi ha la rancúnia caïnita que es respirava en els moments més foscos després de l'ensulsiada. Alhora, no es percep res semblant a la ràbia efervescent del català emprenyat del 2007, que deu necessitar un efecte de novetat i sorpresa incompatible amb l'etern retorn de l'atracament de Rodalies.

Jo diria que el sentiment que impera és una barreja de lucidesa i rocositat. D'una banda, la catàstrofe ferroviària fa de pega emocional entre tots els manifestants i justifica el diagnòstic i les solucions de l'independentisme: flota un "nosaltres ja ho dèiem" que dona base i direcció a la cosa. De l'altra, la pèrdua de credibilitat dels partits del Procés fa que no hi pugui haver aquella vibració d'urgència i possibilitat de canvis a curt termini que infonia energia en el passat. Ho resumeix bé una senyora que diu: "Jo estava convençuda que la veuria [la independència], i ara crec que potser no". Però ho expressa tan militant i poc resignada que sembla més una crida a perseverar que a desesperar. La principal novetat és la presència de joves que es fan sentir bramant "Puta Renfe, i puta Espanya" sense que es trenqui cap tabú. A part de l'infal·lible crit d'independència, afloren novetats com ara "Si volem arribar a l'hora, Espanya hem de fer fora", que no acaba de funcionar, però m'agrada, i "Fora Renfe, i fora Espanya" o "Fora Espanya, de Catalunya", que sí que aixequen quòrum. Arribats a la plaça Sant Jaume, també detecto que una de les paraules que funciona millor en l'aplaudímetre del discurs de Lluís Llach és aquest "fora", un fora que no va associat a un objectiu ni a una estratègia política clara, però que respon bé a la sensació d'ocupació física que fan els trens de la Renfe.

La marxa de la tarda també acaba a Sant Jaume, de manera que en facilita la comparació. Hi ha força menys gent –mitja plaça contra més de tres quarts–, i molt menys d'ofici manifestaire. La sonorització és desastrosa i passats pocs metres no se sent absolutament res del que diu Anna Gómez, la portaveu de Dignitat a les Vies, que, comparada amb Llach, fa un discurs molt més basat en la desesperació personal –"Estem molt fotuts"– que en les causes polítiques estructurals. Malgrat que hagin aparegut un grapat de senyeres amb el símbol de Comissions Obreres, l'estelada guanya per golejada a qualsevol altra bandera, i alhora els manifestants independentistes no fan cap intent de robar el protagonisme. La manca d'un enemic polític definit baixa molt el voltatge de tot plegat, perquè Renfe i Adif, encara que són enviats nombroses vegades "a cagar a la via", són entitats massa abstractes per encendre cap flama política. La proclama oficial, "Sense trens, no hi ha futur" també sembla més feta per no molestar que per passar a l'ofensiva, i quan es crida no aconsegueix cap revolada emocional. S'acaben els parlaments i la gent està clarament contenta d'haver-se manifestat contra una injustícia, però és impossible no interpretar el baix to general sense pensar en l'ombra que projecta la història de l'independentisme sobre qualsevol moviment social. Tornar a creure després d'una revolució fallida és un problema que toca el moll de l'os del país, siguis o no siguis indepe, com Rodalies.