Marc Pulido: “Muntar un cavall de carreres és com muntar una peça d’or”

Arriba a l’hípica amb cotxe esportiu i botes de muntar. Als 20 anys, Marc Pulido combina els estudis d’enginyeria mecatrònica, a Vic, amb l’afició pels cavalls, a la qual dedica totes les hores possibles. La seva última passió són les carreres de cavalls i li brillen els ulls quan parla de la sensació que s’experimenta en muntar un pura sang a tota velocitat. Competitiu, obstinat i amb el físic prim i atlètic que s’exigeix als bons genets, està decidit a convertir-se en joquei professional.

Com et vas aficionar als cavalls?

Ha sigut vocació meva, perquè a casa no hi havia cap relació amb aquest món. A la meva mare, de fet, li feien pànic. Però vaig insistir tant que als nous anys em van apuntar a un casal d’hípica d’estiu, suposo que pensant que algun dia ja em passaria la fal·lera. I ja fa 12 anys que munto.

¿I a fer carreres de cavalls com s’hi arriba?

Per casualitat. Jo vaig començar practicant horse-ball de petit i vaig arribar a ser-ne campió d’Europa sub-16. Però les carreres de cavalls només les havia vist per la tele; em quedaven molt lluny fins que un dia, per casualitat, vaig veure al Facebook que reobrien l’hipòdrom de Bàscara (Girona) i hi vaig anar. I la sensació de muntar a tota velocitat va ser espectacular. Més endavant una persona que m’havia vist muntar em va voler posar en contacte amb Josep Fusté, que és un dels millors joqueis que hi ha hagut a Catalunya, i va començar a ensenyar-me’n.

¿És molt específica la manera de muntar un cavall de carreres?

És totalment diferent de la resta de disciplines i t’exigeix molt. Quan muntes, no recolzes el cul en la sella sinó que vas en suspensió i aguantes tot el pes només sobre els estreps. A més, els cavalls de carreres són pura sangs anglesos, cavalls amb moltíssima potència que han nascut per córrer lliurement; controlar-los és complicat. S’han donat casos de joqueis que s’han desmaiat després d’una carrera per l’esforç i també per la descàrrega d’adrenalina. Són curses molt intenses, en què també hi ha un risc de caiguda important per al genet.

¿Això vol dir que també es necessita força, molta preparació de gimnàs?

Sí i no, perquè el múscul pesa. Has de tenir un cos resistent però prim i, sobretot, molta tècnica. I després, l’experiència de veritat te la donen les curses.

Esclar, tothom té la imatge del joquei baixet i prim.

Sí, és real. Sempre explico que a l’Hipòdrom de la Zarzuela vas al bar, entres als lavabos i estan dos pams per sota del normal... I jo sóc dels més alts! El pes d’un joquei ha d’estar entre 48 i 60 quilos. Per això molts solen tenir una vida esportiva curta, perquè amb l’edat normalment agafes pes.

Dius que tens tres cavalls a casa. ¿A les carreres competeixes amb ells?

No! En el món de les carreres hi ha tres figures: el propietari, que és el que compra i ven cavalls; el preparador, que és el que entrena el cavall en el dia a dia, i el joquei, a qui es contracta només per muntar-lo en el moment de la cursa. Per això fins que no et fas un nom costa que et contractin, perquè els propietaris s’estan jugant molts diners i no deixen el seu cavall en mans de qualsevol.

Quin valor pot tenir un d’aquests cavalls?

Són animals molt valuosos, ja des de petits. Pensa que els cavalls de carreres comencen a competir amb només dos anys, mentre que en la resta de disciplines no ho fan fins als cinc. Això és perquè es busca l’explosivitat; després, a mesura que van creixent, es van centrant més psicològicament i perden nervi. Per poltres d’un any i mig ja es paguen molts diners. L’any passat, a Espanya, per un se’n van pagar 80.000 euros, que és el rècord.

Per un cavall que encara no ha fet cap carrera...

Sí. Per una caixa tancada. En aquest cas es tractava de la germana d’un cavall que l’any anterior havia arribat al top europeu. Es paguen els gens. A Europa s’han arribat a pagar 5 milions d’euros per un cavall d’un any i mig que encara no havia competit. Per això muntar un bon cavall de carreres és com muntar una peça d’or.

¿El seu objectiu és ser joquei professional, viure només d’això?

Sí, ara mateix sóc amateur, el que se’n diu gentleman, però sóc molt competitiu i m’agradaria ser professional. Tot i que costa molt arribar a dalt de tot. He fet quatre carreres oficials, dues a l’Hipòdrom de la Zarzuela de Madrid, que és un lloc impressionant, i he fet tres últims llocs i un penúltim... En aquestes carreres el canvi de nivell és brutal.

T’imagines una vida sense cavalls?

No. Els cavalls són la meva vida, la resta ho adapto a ells. Estic 4 o 5 hores al dia a dalt d’un cavall i la resta d’hores hi continuo pensant, buscant informació per internet... N’hi ha que no ho entenen, però la persona que està relacionada amb els cavalls sí, perquè és un món que t’atrapa completament.

Ara mateix a Catalunya no hi ha cap hipòdrom important.

No, i només hi ha una pista oficial, a Vila-seca. Un hipòdrom significaria un impuls econòmic brutal per al lloc on es fes, sobretot tenint en compte els diners que generen les apostes i que som a prop de França, on hi ha molta afició. Però també requereix una inversió forta. Ara hi ha el rumor que en volen fer un a Caldes de Malavella. Tant de bo tiri endavant.