"La misèria que he vist als assentaments d'Almeria només l'havia vist a Calcuta"

Dossier Els immigrants del mar de plàstic 5 articles

• L'horta d'Almeria: milers d'immigrants ofegats al 'mar de plàstic'
• "La misèria que he vist als assentaments d'Almeria només l'havia vist a Calcuta"
• La regularització d’immigrants satisfà els empresaris
• 'Hispanchista'! El nou insult que fractura l'extrema dreta espanyola

  

• La regularització extraordinària: encerts i mancances

  

Atochares (Almeria)"Hamsa, no et veig a l'escola". El Joaqui Salord atura un jove marroquí que camina amb xancletes tot i que és rigorós hivern pel costat del Barranco del Búho, una fossa immunda de brossa i plàstics. L'escena es repeteix uns minuts després, mentre el veterà jesuïta passeja entre les xaboles de Don Domingo de Arriba, a Atochares, un assentament on viuen prop de 600 persones. El Kofi neteja la roba plena de fang mentre escolta la ràdio de fons. Les taques ni es dissimulen amb la raspallada parsimoniosa d'aquest veterà ghanès. La mateixa pregunta i el Kofi, colpejat per la misèria, demacrat per dos anys vivint entre ruïnes, s'excusa en el fred per no haver assistit a la petita aula que els jesuïtes tenen a la intempèrie per ensenyar espanyol als immigrants. Atochares és l'assentament més gran de la província d'Almeria. La falta d'habitatge per donar resposta a les persones que treballen sota els hivernacles del mar de plàstic ha derivat en la proliferació d'aquest tipus d'infrahabitatges. Només a la vall de Níjar, a la zona de Llevant de la gran Horta d'Europa, n'hi ha gairebé una cinquantena.

Atochares és un poble amb les seves pròpies lleis. Un campament que ha acabat controlat per petites màfies i on conviuen majoritàriament marroquins i ghanesos, però també algun gambià i guineans. Sobretot homes sols, tot i que també hi han arrelat famílies senceres. En el moment en què més gent va viure-hi, durant la pandèmia, quan hi havia 1.400 persones, hi va arribar a haver 50 menors. El terra està ple d'ampolles de plàstic, de llaunes, de brossa de qualsevol tipus. Els gats remenen entre les restes d'aliments putrefactes que es confonen amb excrements humans. L'olor és intensa. Les xaboles s'eleven de manera irregular. En el primer tram hi ha certa coherència, carrerons allargassats i estrets, amb barraques de fusta i ciment. Fins i tot hi ha un bar amb una televisió i una botiga on s'hi pot trobar de tot, des de pa fins a marihuana. La llum punxada. Per tot el campament hi ha centenars de cables entrant i sortint pels racons més inversemblants de les cases. A la part del darrere, en canvi, les construccions són més rudimentàries. Plàstics, fusta, cartrons i làmines per cobrir el sostre. El caos.

Dues dones traginen amb els seus carretons garrafes d'aigua cap a les seves llars. Després de batallar-ho molt, han aconseguit que hi hagi diverses fonts al voltant del campament. Això sí, els talls són permanents. Fa poques setmanes van estar 10 dies sense aigua. L'Ajuntament es va espolsar la responsabilitat argumentant que era una qüestió de l'empresa que presta el servei. "Però si és municipal!", van bramar des del Servicio Jesuita Migrante (SJM), l'entitat que ajuda els habitants d'Atochares: dos dies a la setmana hi fan classes d'espanyol, però també han fet cursos d'higiene o cuina, i els ajuden amb la documentació o atenent casos de violència o malaltia greu. A més, els subministren medicaments i els faciliten bicicletes, telèfons i patinets perquè puguin anar a treballar, o matalassos perquè no hagin de dormir sobre el terra arenós.

Al que antigament era el cortijo de Don Domingo, al bell mig del campament, hi viuen tres veterans ghanesos que maten el temps entrant i sortint de casa seva. Fa vuit anys que no treballen. Viuen de la misericòrdia dels altres. El dia que l'ARA visita Atochares han tingut sort: tenen menjar, escuren una olla amb una forquilla rovellada per enganyar la gana. Un d'ells té diabetis. Se li ha acabat la medicació i el Joaqui pren nota. Malviure a Atochares, sense treballar, amb moltes hores de tedi, els ha abocat tots tres a l'alcoholisme.

"Estan sota la llei de la supervivència, que té les seves pròpies normes", explica tot passejant entre les barraques el Joaqui. Va arribar fa 9 anys a Atochares, de la mà de les monges mercedàries. Elles cada cop tenien més dificultats per ajudar els immigrants d'aquest campament i aquest jesuïta menorquí va impulsar l'SJM. "Un assentament és la pitjor amenaça per a la convivència, perquè no hi ha convivència, no hi ha relació, estan aïllats, no hi ha intercanvi, hi ha estigmatització; les persones s’adhereixen a aquest tipus de vida, et va robant capacitats de comunicació i de relació. Va empitjorant les possibilitats de sortir-ne", explica Juan Miralles, de l'ONG Cepaim. Atochares és una "presó" que et va atrapant i això és "pitjor" fins i tot que les mateixes condicions en què viuen la majoria. Miralles posa un exemple d'aquest pou profund del qual hi ha un moment que ja no se'n pot sortir. Una dona va estar set mesos en un pla d'inserció de la seva entitat després de 20 anys vivint en un assentament. Al final, va decidir tornar-hi perquè era incapaç de conviure amb la resta de la societat que l'acollia.

A Atochares va passar una cosa similar. Un jove marroquí portava dos anys sense treballar. Tenia previst tornar al seu país perquè malviure a Almeria l'ofegava cada cop més. Els jesuïtes van gestionar el retorn, però a última hora l'home va desistir. Volia quedar-se. El seu fill li havia enviat un vídeo del seu primer dia d'escola i, tot il·lusionat, li deia que quan pogués enviar diners des d'Espanya compraria els llibres que necessitava a classe. L'home ho va seguir intentant, sense sort a l'hora de buscar feina, i va acabar marxant al cap d'un temps. "Si es quedava, estava condemnat a morir d'inanició", lamenta el Joaqui.

L'Abdelkrim hi va viure durant 9 mesos, en una xabola de maons al centre de l'emplaçament. Aquest jove marroquí que col·labora amb els jesuïtes relata com la vida en aquests campaments és un bucle infinit. "De l'hivernacle a la botiga per comprar alguna cosa i a la xabola. És un cercle del qual no se surt", explica mentre descriu les dificultats per poder fer front a les necessitats més bàsiques. Durant la pandèmia, la gent li demanava a Miralles que la seva entitat dugués sabó als que vivien en els campaments. Ell se'n reia. "Si no tenen ni aigua, com els he de portar sabó", responia resignat. Els assentaments es regeixen per una altra lògica que la majoria de la població és incapaç d'entendre. "Tens por als incendis, que et robin, sempre ho portes tot a sobre. Vius aïllat", afegeix l'Abdelkrim.

Incendis i prostíbuls

L'any 2021 hi va haver tres incendis a Don Domingo de Arriba. El 13 de febrer es van cremar 280 xaboles. Molta gent ho va perdre tot, fins i tot la documentació. Al juny, un segon foc va deixar sense res una vuitantena d'immigrants que vivien a la part més elevada del campament. I, finalment, a l'octubre, un tercer incendi amb 20 famílies afectades. "Hi ha molts interrogants i cap resposta", respon enigmàtic el Joaqui sobre l'origen d'aquests focs. Quan els bombers van acudir-hi, una de les monges mercedàries, l'Araceli, que era l'ànima de la comunitat, va alertar un bomber que una xabola estava cremant. "No m'hi arriba la mànega", va excusar-se l'home. "Mou-la", va exigir l'enèrgica dona aplicant el sentit comú. "M'han dit que protegeixi els hivernacles", va respondre el bomber. Atochares està a tocar dels tancats de plàstic on es produeixen hortalisses i fruita per a tot Europa. Només els separen els tres o quatre metres del barranc del Búho.

Durant els últims anys, a més, les màfies s'han instal·lat a Atochares. Van arribar a muntar-hi tres prostíbuls, en construccions de plàstic i fusta ben acondicionades per dins. "Una prostituta em deia que era molt rica perquè tenia una casa cada 20 quilòmetres de la Costa del Sol", explica per treure ferro a l'assumpte el jesuïta. Ara hi ha dos bordells que controlen una xarxa que opera des de Múrcia fins a Huelva. A ple sol del migdia, una prostituta sud-americana desfila entre els carrerons per buscar la carretera per anar al poble. Amb l'entrada dels prostíbuls, els cotxes de veïns de tota la vall de Níjar van començar a arribar al campament. I amb ells, l'alcohol, la droga i la violència. I alguns immigrants s'hi van llançar fruit de la desesperació.

El José arrenca pacientment els radis d'una roda de bicicleta, assegut sobre una caixa de plàstic. Li donen 15 cèntims el quilogram. Misèria. Té problemes en un ull i els jesuïtes intenten ajudar-lo amb la burocràcia hospitalària. Aquest andalús que malviu en una xabola decrèpita de la part alta d'Atochares va maltractar la seva dona, a qui li robava els diners. Té una ordre d'allunyament, però tots dos viuen a Atochares. Les regles aquí són diferents.

Després dels incendis, l'Ajuntament de Níjar va fer petits turons de terra per evitar que els immigrants poguessin tornar a aixecar les seves barraques. A la part baixa, en canvi, els temporers van decidir construir xaboles de ciment i maons, abocant-hi molt esforç i diners que no els sobren. En alguna fins i tot hi ha rajoles a terra. El Joaqui els va advertir que no hi destinessin tants recursos perquè la voluntat del consistori andalús és derruir-les quan pugui. És el que va passar amb l'assentament d'El Walili el gener del 2023. Tot a terra i les prop de 450 persones que hi vivien van quedar a la intempèrie. Van crear nous assentaments, més petits, o van buscar recer en algun cortijo en ruïnes. "En un desallotjament sense alternativa, la realitat no desapareix. És hipòcrita", critica Miralles. Níjar, com El Ejido abans, desfà aquests campaments gegants perquè la gent vagi a altres refugis més menuts i ocults entre el plàstic dels hivernacles. D'aquesta manera el problema s'invisibilitza. Els turistes que van al cap de Gata passaran de llarg feliços i radiants per gaudir de les seves vacances paradisíaques.

Tant Miralles com el jesuïta menorquí coincideixen en ressaltar la importància del que va passar a Badalona amb el B9, quan Xavier Garcia Albiol va expulsar 400 persones sense cap alternativa. "L'Ajuntament de Níjar ja ha dit que acabarà amb els assentaments. Si té models com el de Badalona, i socialment no passa res, és perillós", argumenta el Joaqui.

Es calcula que hi ha prop de 3.500 persones que malviuen a Níjar entre cortijos, assentaments, hivernacles i magatzems. És un 10% de la població total d'aquest municipi, que ha declinat respondre les peticions d'aquest diari. A l'altra banda del mar de plàstic, a la zona de Ponent d'El Ejido, passa el mateix. Cada cop hi ha més assentaments minúsculs, disseminats per tot el territori, ocults entre els hivernacles omnipresents. "Vaig acompanyar un redactor de l'ONU i em va dir: «La misèria que he vist als assentaments d'Almeria només l'havia vist a Calcuta»", resumeix Miralles per definir la realitat d'aquesta zona d'Espanya, porta d'entrada de molts immigrants que busquen un futur millor però que acaben atrapats de per vida en un assentament.

Dossier Els immigrants del mar de plàstic 5 articles

• L'horta d'Almeria: milers d'immigrants ofegats al 'mar de plàstic'
• "La misèria que he vist als assentaments d'Almeria només l'havia vist a Calcuta"
• La regularització d’immigrants satisfà els empresaris
• 'Hispanchista'! El nou insult que fractura l'extrema dreta espanyola

  

• La regularització extraordinària: encerts i mancances