Per què som monògams (o ho intentem)

BarcelonaUna parella s'enamora, s'estima, té fills (o no) i viu junta tota la vida. Vivim en una societat on la monogàmia és la norma a seguir, per molt que les taxes de divorcis i les estadístiques sobre relacions extramaritals deixin en evidència les dificultats d'un sistema que, amb variacions, és present arreu del món. Però, què ens impulsa a ser monògams? Només les normes culturals, socials i religioses? O algun altre motiu menys evident? Els últims anys diferents disciplines, des de la sociologia fins a l'antropologia, han intentat trobar una resposta a aquestes preguntes, però l'última aportació arriba des d'un camp insospitat: les matemàtiques. I la resposta que proposa no té res a veure ni amb l'amor ni amb la imposició religiosa.

La nostra idea de la parella com una feliç trobada entre dues persones que s'estimen i decideixen viure juntes la resta de les seves vides és, en termes històrics, molt recent. No és fins al segle XIX que la idea de l'amor romàntic s'imposa de forma gradual però definitiva. Només les classes altes, les que més tenen a guanyar o a perdre en funció de la parella que trien, s'hi resisteixen. Fins aleshores el matrimoni era vist com una petita societat, i de cap manera implicava que marit i muller haguessin d'estar enamorats l'un de l'altre. Com continua passant encara en moltes cultures, sobretot a l'Àsia, el matrimoni no era una història d'amor, sinó un contracte entre famílies.

Ara bé, que no hi hagués una història d'amor sentimental pel mig no vol dir que no estiguessin obligats a ser fidels. O, per ser exactes, ho estava la dona. La necessitat de transmetre el patrimoni familiar obligava a estar convençuts que l'hereu era fill de l'home de la casa, i no d'algú altre, i en absència de proves de paternitat l'única manera d'estar convençuts era assegurant-se que la dona era fidel. L'axfixiant nombre de normes sobre el comportament correcte i incorrecte, sobre el que es podia o no es podia fer, no tenia més sentit que exercir un rígid control social, una vigilància que permetés als homes estar segurs que els seus hereus eren els seus fills.

Els divorcis

El romanticisme cultural va generar la idea actual de l'amor, de la mitja taronja, de la passió, però no va deslliurar homes i dones de les normes socials que situen la família en el centre de la societat, amb el matrimoni vist com un destí inevitable. Amb les cotilles socials de sempre, però amb la nova expectativa romàntica a sobre, les parelles actuals ho tenen molt més difícil que mai. En el passat, si es complien les expectatives econòmiques i de protecció familiar el matrimoni es considerava un èxit. Avui per tal que sigui un èxit cal continuar enamorats dia rere dia, dècada rere dècada, de principi a fi. Bona part de la població no ho aconsegueix. A Catalunya, el nombre de matrimonis és d'uns 26.000 cada any, i el de divorcis i separacions d'uns 20.000. És una de les taxes més altes d'Europa. En general, a les societats occidentals un de cada dos matrimonis acaba en divorci. I a la segona no va la vençuda: en el cas de segones núpcies només sobreviu un de cada tres matrimonis. Si hi ha un tercer matrimoni les possibilitats d'èxits són encara menors.

L'arribada del divorci no ha alterat la llarga tradició de la monogàmia, sinó que l'ha transformat. Moltes persones practiquen el que es podria definir com a monogàmia en sèrie: són fidels a la seva parella actual… fins que en tinguin una altra. Aquesta actitud és habitual en els adolescents, que no es veuen a ells mateixos com a persones promíscues i es consideren fidels. El cert és, però, que una cosa és que la majoria de la població visqui en parella i una de ben diferent és que practiquin la monogàmia. La poligàmia ni està ben vista ni està reconeguda legalment, però les enquestes sobre el nombre de relacions extramatrimonials deixa entreveure un territori on la realitat no s'acaba d'ajustar a les aparences.

La infidelitat

A diferència dels matrimonis i divorcis, no hi ha estadístiques sobre la infidelitat, de forma que cal recórrer a les enquestes, un territori de fiabilitat dubtosa. Sigui com vulgui, i amb les dades a la mà, sembla que un 60% dels homes i un 40% de les dones han estat infidels a les seves parelles com a mínim una vegada a la vida. Més complicat encara que la infidelitat sexual és el cas de la infidelitat sentimental. 1 de cada gairebé 3 parelles estables es veu afectada en algun moment per un afer sentimental d'un dels seus membres. Val a dir que els afers tenen encara menys possibilitat d'èxit que els matrimonis o les unions estables. El 10% de les relacions extramatrimonials duren menys d'un mes; la majoria s'acaben abans dels 2 o 3 anys.

És aquesta creixent evidència la que fa que molta gent es pregunti si la monogàmia és possible, si és l'estadi natural de l'home. La majoria de religions insisteixen que el matrimoni és per sempre, i que comporta l'obligació de ser fidels. Apunten que si la meitat dels matrimonis acaben en divorci és perquè la meitat de les persones que es casen no saben escollir correctament la seva parella. Des de la psicologia, s'apunta al creixent hedonisme de la societat i a la menor capacitat d'esforç i tolerància com a motius que expliquen per què fracassen tantes unions estables. Però altres disciplines científiques s'han interessat també pel tema i han arribat a conclusions menys previsibles.

Evitar els infanticidis

El primer estudi a intentar trobar una resposta a la pregunta de quan i per què els humans es van tornar monògams el van fer ara fa tres anys un grup d'investigadors anglesos i australians. Segons aquest estudi, la monogàmia va sorgir com un mecanisme per protegir els infants. Va ser la necessitat d'evitar que els homes aliens al grup familiar matessin els nens el que va fer que homes i dones optessin per un model monògam. L'argument és que, si la relació és monògama, els homes protegeixen els seus fills de les agressions externes i, a més, en tenen més cura, compartint la càrrega amb les dones. Si la dona està sola un home pot matar la criatura, per tal de ser ell qui la torni a deixar embarassada; a més, com que suporta sola la càrrega de cuidar els fills, passa més temps abans que estigui en condicions de tornar a ser mare. Segons els autors, a la dona li convé unir-se de forma estable amb un únic home a canvi de seguretat per als fills; i a l'home li convé la unió estable perquè així la dona estarà més ràpidament disponible per tornar a quedar-se embarassada, objectiu primordial de l'aparellament.

Malalties de transmissió sexual

Ara un nou estudi ofereix una altra explicació, i com l'anterior no té res a veure amb l'amor romàntic sinó amb el pragmatisme i l'esperit de supervivència. Científics de la Universitat de Waterloo, a Ontario, afirmen que durant la prehistòria els humans van afavorir la monogàmia i van castigar la promiscuïtat per protegir-se de les malalties de transmissió sexual. Segons l'equip, liderat pel matemàtic Chris Bauch, la promiscuïtat no presentava un problema especial quan els grups humans eren reduïts i homes i dones es desplaçaven per caçar. Però l'arribada de l'agricultura ho va canviar tot.

En començar a cultivar la terra les comunitats ja no es podien desplaçar d'un lloc a l'altre. Van néixer els assentaments, que es van anar fent més i més grans. Quan el grup el formaven una trentena d'adults les malalties sexuals eren escasses i, quan es donaven, tenien poca importància. Però el sorgiment d'assentaments cada vegada més massius va fer que es disparés la incidència d'aquestes malalties. Sense medicació el diagnòstic era greu. En el pitjor dels casos podia comportar la mort, però també esterilitat. I en un temps amb una esperança de vida curta, on sobreviure era un autèntic repte, l'esterilitat era una amenaça que el grup no es podia permetre. Sense cap altra mesura disponible, l'única manera que van trobar els primers humans per sobreviure va ser practicar la monogàmia.

L'estudi, elaborat al prestigiós institut Max Planck d'Antropologia Evolutiva, conclou que la presència de malalties de transmissió sexual va fer que els homes promiscus tinguessin més tendència a ser infèrtils. Amb el temps, es va associar un comportament promiscu amb el risc de no tenir descendència, i això no convenia ni als homes, ni a les dones, ni al grup social. La promiscuïtat s'havia convertit en un comportament indesitjat o directament prohibit i les persones promíscues van caure en l'ostracisme.

Amb la mort de la promiscuïtat que havia caracteritzat les primeres societats humanes durant la prehistòria naixia l'edat de la monogàmia, però també la de la infidelitat. Un model d'èxit que ha permès el creixement sostingut de la població del planeta i que s'ha mantingut inalterable durant milers i milers d'anys. Fins ara, quan els canvis socials i legals l'han fet, si no trontollar, sí matisar. Monògams? Sí, però amb una parella, i després amb una altra, i després…