Mor Pitu Cunillera, ànima rebel del Raval

BarcelonaEns ha deixat l’estimat Pitu Cunillera Gustems (1938-2026), sabater i activista del Raval de Barcelona. Te n’has anat sense rebre un homenatge. Tu, que vas ser el volcà que va aglutinar els veïns del llavors Distrito Quinto de Barcelona. El Xino. El Raval. I que, després de diversos intents aturats per l’Autoridad Gobernativa, vas constituir, el 1973, l’Associació de Veïns del Districte Cinquè, aprovada un any més tard. Una associació curiosa: primer els infants i la gent gran. I que no faltés la Comissió de Diversió, perquè durant dècades el que havia mantingut la solidaritat, la moral, van ser les festes al carrer.

Va costar, murri com eres, perquè no t’estimava gens el Concejal de Distrito, el Sr. Abella, que protestava al Sr. Gobernador Civil Excm. Don Martín Villa. Quins temps aquells, Pitu. I tampoc pels grisos que vigilaven les assemblees multitudinàries.

Per rebel·lia, sí! Per ràbia, també! Aquella ràbia que havies mamat a Santes Creus des que vas néixer el 1938, mort el teu pare al Front de l’Ebre, marxant amb la mare i germans i buscant al Poble-sec el pa que us negaven en una terra que no era per a dones vídues. Humiliació i ràbia mamada. Poc després, al Raval, vivint dels equilibris i la fortalesa de la mare. Com la que va tenir la Rocío, quina paciència. I els fills. Eres un volcà!

Vas arrelar ben arrelat, perquè t’apuntaves a totes les batalles. Recollies el fil invisible antic del Raval, trenat de revolta, solidaritat i pertinença. Ràbia i humiliació pels desnonaments de gent que vivia precàriament en voler esventrar el barri estigmatitzat. Ràbia el 1966 quan es va cremar una casa a Carretes. Revolta el 1974 quan se'n va cremar una a Tàpies, amb força morts. Entre sabata i sabata, aglutinar el barri i anar més enllà, units a qualsevol lluita: català a l’escola, Xirinacs al Nobel, amnistia i llibertat, drets humans. Transformació total del món.

Amb l’alegria múrria, engrescadora, per liderar des de la sabateria a Sant Pacià, 6, una Casa del Poble on la immensa Rocío –sense ella, res!– consolava i obria la taula a tothom per organitzar la fira de Sant Ponç o les colònies del Casal.

Pitu, ens has deixat els teus dos grans i permanents homenatges: el Casal Dr. Trueta i el Casal dels Infants. Ens agradaria, però, que ens haguessis empeltat la militància, la revolta, també la ràbia per mantenir la "lluita sorda i constant", sabent que per la igualtat dels infants, per la dignitat del barri, encara hi ha molt a fer.

A nosaltres ens queda dir-te: gràcies, Pitu! Sense tu no hauríem nascut al Raval de Barcelona.