Per què els mascles són agressius? La resposta és a les mosques

The New York TimesL'agressivitat que els mascles demostren contra altres mascles és un tret atàvic en el món animal. No és que les femelles no siguin agressives, el que passa és que en moltes espècies són més habituals les batalles on només participen mascles. La mosca de la fruita serveix com a exemple. "Els mascles són més agressius que les femelles", explica David J. Anderson, un neurocientífic de l'Institut de Tecnologia de Califòrnia expert en baralles. El doctor Anderson és el responsable d'una mena de club de la lluita per a mosques de la fruita al seu laboratori del Caltech. L'objectiu: entendre les arrels evolutives profundes del comportament d'aquests insectes.

El doctor Anderson, juntament amb Kenta Asahina i un grup de col·legues, ha identificat un gen i un petit grup de neurones, en ocasions només tres, que només es troben als cervells de les mosques de la fruita mascles i que poden controlar les agressions. El gen també es pot trobar en mamífers i ha estat associat a l'agressivitat en algunes espècies de mamífers, fins i tot en humans, tot i que aquesta qüestió no és del tot clara.

El descobriment, anunciat el mes passat a la revista 'Cell', no explica tota la història de l'agressivitat masculina. Algunes baralles estan inevitablement vinculades al menjar i la reproducció, mentre que el mecanisme descobert pels científics no ho està. Ara bé, demostra de forma evident fins a quin punt l'estructura del cervell i la química estan vinculades, així com un recordatori del fet que, tot i la distància que hi ha entre mosques i humans, són més a prop les unes dels altres del que pot semblar a simple vista.

Mosques i mamífers

El meticulós procés de la descoberta, que l'estudi documenta pas a pas, ofereix la possibilitat de veure com funciona la recerca del cervell i la feina que tindran els científics que volen estudiar com les neurones controlen el comportament. "Van dur a terme una gran quantitat d'experiments", explica Ulrike Heberlein, del campus de recerca Janelia Farm, de l'Institut Mèdic Howard Hughes. La doctora Heberlein, que també estudia el comportament de les mosques, va demostrar recentment una altra connexió entre mosques i humans: les mosques que perden l'orientació se senten atretes per la beguda. "Es tracta d'un treball extraordinàriament ben fet", va dir, i va afegir que resulta molt interessant que els investigadors trobessin un lligam entre mosques i mamífers pel que fa al comportament social, tot i que no era l'objectiu de la recerca. "Aquesta", diu, "és la força de les mosques".

El doctor Anderson explica que la investigació es va iniciar partint de la hipòtesi que les neuropèptides, que són una mena d'hormones presents al cervell, juguen un paper en el control de l'agressivitat, de la mateixa manera que ho fan en l'alimentació o l'aparellament. Per tal de descobrir quines neuropèptides són importants l'equip va investigar diversos exemplars de mosques de la fruita modificades genèticament. Totes havien estat modificades de forma que a una determinada temperatura, algunes neurones s'activessin com a conseqüència d'un canvi químic. En cada cas, les neurones eren diferents. Els investigadors van fer servir gravacions de vídeo automatitzades i un software analític desenvolupat per Pietro Perona −professor d'enginyeria al Caltech i un altre dels autors de l'estudi− amb la intenció de determinar quin era el nivell d'agressivitat de les mosques. Les gravacions van recollir moviments clàssics en les lluites entre mosques.

Neurones i agressivitat

Els investigadors van treballar amb 40 línies de recerca amb mosques, augmentant la temperatura per tal d'incrementar l'activació de les neurones i esbrinar quines mosques demostraven un comportament agressiu. Van fer servir una altra tècnica per tal de veure en verd fluorescent les neurones que estaven estudiant, amb l'objectiu d'estudiar-ne l'anatomia i la localització. I gràcies a diferents eines van limitar la seva recerca a les neurones que produïen una neuropèptida concreta, la taquinina. En comparar els cervells de les mosques mascles i femelles, van descobrir algunes neurones, presents només en els mascles, que produïen taquinina. En anular aquestes neurones, els científics van aconseguir disminuir l'agressivitat. L'emergència de la taquinina va ser molt interessant, perquè els mamífers presenten diversos tipus de taquinina, incloent-hi la substància P, que ha estat relacionada amb l'agressivitat en rates i la qual se sospita que juga diversos papers en els humans, entre ells, el de l'agressivitat. No van començar a treballar pensant a fer cap descoberta relacionada de forma específica amb aquesta neurona, però el paral·lelisme amb els mamífers és perfectament raonable.

Les neurones de l'agressivitat

Els científics van aconseguir identificar un clúster de neurones, només tres, que són les causants d'un increment de l'agressivitat. Aquestes tres neurones només són presents als mascles. S'activen quan es barallen entre ells. Els investigadors van realitzar més manipulacions genètiques, esborrant i afegint còpies de gens amb taquinina, per tal que les neurones produïssin més o menys quantitat d'aquesta substància química. Van descobrir que amb la quantitat suficient de taquinina produïda per aquestes neurones, les mosques es tornaven més agressives. Fins i tot van poder aconseguir que les mosques petites ataquessin les grans. En alguns casos, van arribar a prescindir de l'element principal que desencadena la lluita: la presència d'una altra mosca mascle. "Vam aconseguir que les mosques ataquessin un objecte inanimat de les dimensions d'una mosca", explica el doctor Anderson, tot i que no va passar sovint. Finalment, van aconseguir establir de manera clara que la diferència significativa entre el comportament de mascles i femelles és al cervell, i la química i l'anatomia del cervell estan completament vinculades.

La importància del moviment

Un punt crucial a la cadena de proves va ser l'habilitat de controlar el moviment de les mosques, una línia de recerca que resulta cada cop més important per tal d'entendre com funciona el cervell, explica Cori Bargmann, de la Rockefeller University, una de les responsables del comitè assessor dels instituts nacionals de salut en un programa federal de neurociència que ha estat posat en marxa per l'administració Obama. "Això és el que realment està canviant en la neurociència", diu. S'està movent cap a "la manipulació de l'activitat del sistema nerviós".

Quines implicacions té per als humans?

El que no queda clar és què pot suposar tot això per als humans. La supressió de l'activitat de la substància P en els humans va arribar a ser tinguda en compte com a possible antidepressiu. L'intent va fracassar durant les proves clíniques, però el doctor Anderson i els seus col·legues han suggerit en el seu estudi a 'Cell' que podria ser tinguda en consideració a l'hora de tractar símptomes com el sentiment d'ira incontrolable que poden arribar a tenir les persones amb malalties com la síndrome d'estrès posttraumàtic.

És possible que aquestes proves acabin igual que les dels antidepressius, però el que és clar és que les mosques i els humans tenen més coses en comú del que pot semblar. Tal com explica el doctor Anderson, "estudiar l'agressió en les mosques de la fruita ens pot ensenyar coses sobre les molècules que controlen l'agressivitat".