Olivier Bouyssi: "Fer testament és una manera de sentir-se molt viu"

El 2012 ha estat un bon any per a Olivier Bouyssi (Marsella, 1963). És el primer cop en 25 anys que pot dir que es troba bé de salut, ha retrobat l'amor i acaba de publicar el seu llibre Feliz contra todo pronóstico (Plataforma Editorial), on explica la lluita contra la malaltia, el dolor i la mort. L'any 1988 va sobreviure a un greu accident de moto, fa un quart de segle que conviu amb el VIH, que va contreure en una transfusió de sang, i ha superat tres tipus de càncer i dues aturades cardíaques. Tot plegat li ha fet canviar la manera d'afrontar la vida.

D'on sorgeix la necessitat d'explicar-ho en un llibre?

He vist molta gent enfonsada a les sales d'espera dels hospitals, m'hi he acostat i he vist que sóc capaç d'ajudar-los a relativitzar el dolor i donar una mica d'esperança, i això és el que faig. Però vull arribar a més gent. Els metges són fabulosos però no tenen temps per donar suport psicològic als pacients ni la gent té armes per afrontar determinades notícies. Comunicar també vol dir escoltar perquè tenim tendència a interioritzar els sentiments.

Com ho va encaixar vostè?

Davant la notícia que era seropositiu, em vaig enfonsar, em vaig tancar en mi, i això va ser un error. Vaig marxar a les Antilles per fugir de la pressió i l'estigma del VIH i allà em vaig retrobar amb mi mateix. Vaig aprendre molt sobre la vida, la importància d'allargar els bons moments i el vincle amb la gent i la natura. I he après que amb un toc d'humor, les coses s'encaixen millor.

Gaudeix més de la vida ara?

Es pren més consciència de tot. D'un mateix, dels bons i mals hàbits, de les qualitats i els defectes... Coneixe's un mateix és la base per gaudir de benestar. Quan estàs malalt, no tens més remei que coneixe't millor, però si tens bona salut, també ho pots fer. És un exercici diari que hem de fer tots.

La majoria no tenim temps.

Això és una excusa. Podem triar. Pensa en la quantitat de temps que passem davant del televisor, l'ordinador i el mòbil. ¿I no tenim 15 minuts diaris per estar amb nosaltres mateixos i fer balanç de la nostra vida? És una pena que quan van bé les coses no ens plantegem fer aquest exercici.

Fa 25 anys que conviu amb la malaltia i el dolor. Un s'hi acostuma?

Ens adaptem al dolor, al patiment, a no dutxar-nos durant uns mesos o al menú de l'hospital. Com animals que som, som capaços d'adaptar-nos a tot. El que passa és que donem per fetes moltes coses, com ara que gaudirem de bona salut o de cert confort.

Amb tot el que li ha passat, un altre s'hauria preguntat: per què a mi?

Sóc optimista, és la meva manera natural d'encaixar les coses perquè la manera com ens sentim depèn de l'actitud que hi posem. M'agrada molt la pel·lícula El caçador i, com el personatge de Robert de Niro, jo també tinc els meus propis Vietnams però sóc capaç de sortir-me'n. El Vietnam no podrà amb mi. M'agraden activitats en què sóc capaç de mesurar els meus límits i les meves forces, com el paracaigudisme, el submarinisme o el motociclisme.

Ha conviscut amb la mort a prop durant molts anys. Això ja és una manera de mesurar els límits.

Sí, i es tracta de prendre consciència de l'essència de la vida i de les coses senzilles. I l'essència de la vida no és tenir una pantalla plana. És el vincle humà amb els altres, és l'amor, és la capacitat d'intercanviar i establir energies positives, i això és precisament el que aprens quan ets a prop de la mort.

Com a societat no tenim gaire present la mort. L'amaguem.

Sí. La gent no gosa parlar-ne i ho deixa de banda però la mort és allà i se n'ha de parlar obertament. Això ens pot fer sentir millor. S'ha de ser capaç de fer un testament sense que això sigui tabú. De fet, és també una manera de sentir-se molt viu, en contraposició a la mort.

Quin ha estat el pitjor moment?

N'hi ha hagut molts. En tres ocasions he estat molt a prop de la mort i he hagut de negociar-hi. També hi ha hagut moments de dolor físic i psicològic i de patiment per haver de donar aquest tipus de notícies a les persones que estimes. Han estat moments duríssims.

Qui ha estat el seu suport?

Davant de la malaltia, estàs sol. Evidentment, t'has d'envoltar d'una tripulació adequada, i com més bona sigui, millor anirà tot, però al final, a l'hospital, a la nit, estàs sol. I tot depèn de com visquis tu tant els bons moments com la malaltia. I mai queixar-te perquè algú o alguna cosa no hi són, perquè al final tot es resumeix en com ho encares tu.

A què ha hagut de renunciar?

A moltes coses al llarg de la malaltia, com ara al mar, a la moto o a esquiar, perquè hi hagut moments que he estat immobilitzat al llit. El més important ha estat renunciar a tenir un fill propi però fa temps que ho he acceptat. Ho he sabut transformar en una cosa positiva. La vida és una moneda i té dues cares. I sovint oblidem la cara B. Ha estat dur però hi tornaria a passar perquè n'he tret moltes coses bones. Ha estat una aventura i no lamento res i els altres també ho hauríeu de fer perquè els problemes tenen la importància que se'ls vol donar.