L’AUGE DEL CÀNNABIS

Una oportunitat de negoci que ja té pretendents

A més de l’ús recreatiu, del cànnabis se’n pot fer fibres i productes medicinals

És pràcticament impossible saber quants diners genera el negoci de la marihuana. Hi ha una part il·legal que no es pot calcular, però també hi ha una sèrie de negocis que naveguen per un marc alegal o no regulat. És el cas dels club cannàbics, dels productors de llavors o dels fabricants d’adobs. Paral·lelament, els últims anys s’han creat noves varietats de cànnabis que tenen menys d’un 0,2% de THC -el component psicoactiu- i que, per tant, són legals i es poden cultivar tan a petita com a gran escala. Amb aquestes varietats es fan olis i cremes medicinals, i avui dia es poden comprar en estancs en forma de flors. A més, també serveixen per fabricar cànem industrial que després es transforma en fibres naturals i cordes.

I és precisament la diversitat d’oportunitats empresarials que ofereix la marihuana una de les claus que han impulsat la seva legalització en països com el Canadà o en estats dels EUA com Nevada o Oregon. Només una dada: segons un estudi de la revista Forbes, el 2018 els estats de Washington i Califòrnia van recaptar més de 300 milions en impostos derivats de la venda d’aquesta planta.

En l’àmbit espanyol, el doctor en psicologia social i coordinador de la unitat de polítiques de drogues de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), David Pere Martínez, ha elaborat un estudi sobre les oportunitats econòmiques de la legalització del cànnabis i, segons els seus càlculs, l’Estat podria ingressar 3.312 milions d’euros, sumant la recaptació d’impostos indirectes, com l’IVA, i directes, com l’IPRF. “I els 3.300 milions serien només de l’ús recreatiu. Sumant-hi els derivats medicinals i cosmètics, del cànem industrial i dels productes que es necessiten per al cultiu, com adobs o llums, estem parlant d’un volum de negoci de 25.000 milions d’euros a l’Estat”. “I a Catalunya serien més de 5.000 milions, amb càlculs conservadors”, assegura el doctor en psicologia social, que és un defensor de la legalització de la marihuana: “Estem desaprofitant un flux de molts diners que van a parar a les màfies i al crim organitzat, quan es podrien invertir en campanyes de prevenció”, subratlla.

Un altre estudi recent és el de la Confederació de Federacions d’Associacions Cannàbiques (ConFAC), que calcula que la regulació la seva activitat podria generar entre 218 i 607 milions d’euros en impostos directes i indirectes. L’organització, que aplega unes 1.500 entitats, dona feina a unes 7.500 persones i, si es regulés, creuen que es podrien superar els 20.000 llocs de treball.

L’ombra de les corporacions

Una de les pors que tenen els activistes i els grow shops que fa anys que lluiten per la legalització és que les farmacèutiques s’acabin quedant tot el pastís, si s’acaba regularitzant, segons la fórmula que s’esculli. “Hi ha gent amb processos judicials oberts per cultivar marihuana medicinal o per crear-ne noves varietats, i potser no els servirà de res perquè hi ha grans corporacions molt interessades en el negoci”, indica l’Àngel, nom fictici del propietari d’un grow shop obert fa més de 15 anys a Girona. Legalment només es pot investigar, produir o vendre marihuana amb l’aval de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS), que té concedides una desena de llicències de les 290 que s’han sol·licitat. “Una de les crítiques més repetides és l’opacitat dels criteris que s’utilitzen per atorgar les llicències”, lamenta el doctor en psicologia social, que també confirma l’interès que desperta el sector en grans corporacions: “Hi ha molts fons d’inversors estrangers interessats en venir a Catalunya i a Espanya, i són persones que no tenen ni idea de cànnabis ni encara menys en consumeixen, són homes de negocis que busquen noves oportunitats”, exposa Martínez, que defineix la costa catalana, la valenciana i l’andalusa com “l’or del cànnabis a Europa”. “La majoria de marihuana que es consumeix a Amsterdam i a Europa es planta aquí”, recalca.

I és que la marihuana, a diferència d’altres drogues, és relativament fàcil de produir. “Depèn del material que compris però, més o menys, invertint uns 2.000 € en una plantació interior, pots guanyar uns 40.000 € en un any”, calcula l’Àngel, que ha notat que cada cop hi ha més persones interessades en el cultiu.

L’IRTA és un dels centres que pot plantar per investigar

Aconseguir l’autorització de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris per plantar cànnabis no és gens fàcil. Les restriccions per estar considerada per l’ONU com una de les pitjors drogues obliga els interessats a haver de complir moltes condicions, fins i tot garantir que la plantació tingui com a màxim un 0,2% de THC, el principi psicoactiu del cànnabis.

A tot l’Estat només hi ha quatre centres o empreses que tinguin el permís per poder plantar cànnabis amb finalitats mèdiques o científiques i vuit més en tenen per poder-lo investigar. Un d’aquests últims és l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries que està realitzant assajos de camp i diferents creuaments “per obtenir varietats de cànnabis davant la demanda del sector industrial o mèdic”, segons explica el director de relacions internacionals de l’IRTA, Eliecer López. La investigació que està desenvolupant aquest centre públic és un encàrrec de l’empresa nord-americana Front Range Biosciences i vol trobar les llavors “més adequades segons qui vulgui utilitzar la planta, ja sigui per fer-la més resistent a una plaga, o les que siguin millors per a determinades regions...”, explica López, que afegeix que ara mateix “és en la investigació mèdica on s’estan destinant més diners”.

Genètica de les plantes

“Investigant podem trobar molts usos per al cànnabis, des d’olis fins a biomassa, però resulta molt difícil perquè està molt regulat”, lamenta López, i aclareix que la responsabilitat no és tant de l’Agència estatal sinó de la normativa actual, que no acompanya i encara “ha d’evolucionar molt”.

“Amb el coneixement de la genètica de les plantes que ja tenim a l’IRTA, el cànnabis és una gran oportunitat i podria generar un augment de l’activitat econòmica si es pogués plantar i exportar amb més facilitat”, continua. Malgrat tot, reconeix que sense un canvi de criteri de l’ONU “serà molt difícil”.