Ovidie: “El porno amateur no existeix, és part del mateix negoci”
Amb poc més de 20 anys, Ovidie es va convertir en icona del feminisme, com a exactriu porno i, després, com a autora de llibres i pel·lícules sobre pornografia. Ha estrenat ‘Pornocracy’, una immersió valenta en el negoci mundial del porno
Acaba de presentar l’estrena a Espanya del seu documental Pornocracy. Va ser dimecres a Palma, en el marc de l’Atlàntida Film Fest, que es pot seguir a través de la plataforma online Filmin. Ovidie, nascuda a França el 1980, va començar com a actriu porno als 18 anys; als 19 ja filmava pornografia feminista per al Canal+ mentre estudiava filosofia. Amb poc més de 20 anys ja havia publicat dos llibres icònics sobre el món de la pornografia, Porno Manifesto (2002) i In sex we trust: Backstage (2004), que han anat seguits d’una desena de llibres més i una dotzena de documentals i pel·lícules, entre els quals destaquen Histoires de sexe(s), Liberté sexuelle o les més recents Pulsion i Le baiser. Des de l’estrena mundial al mes de març de Pornocracy, subtitulada Les nouvelles multinationales du sexe, han crescut les veus que demanen un debat sobre la pornografia.
Una pel·lícula documental sobre el negoci de la pornografia que titula Pornocracy. ¿El canvi de sufix és una crida a un sistema establert, un control, un poder?
A diferència d’altres treballs que he fet, en aquest cas m’interessava entrar en l’aspecte polític i econòmic de la pornografia, i no en un debat sobre si és moral o no. He volgut desvelar quin és el model de treball, quin és el sistema, les condicions laborals i, sobretot, el control del negoci, que està en mans d’un grup reduït de programadors informàtics d’una multinacional de gran opacitat. Són els que controlen la pràctica totalitat de la indústria del porno, amb una creixent explotació de les persones que hi treballen.
Els seus llibres, documentals, conferències i accions de reivindicació la van convertir en una icona feminista. ¿Són compatibles feminisme i pornografia?
No només són compatibles, sinó que jo mateixa, poc després de començar amb només 18 anys com a actriu porno, vaig treballar especialment la pornografia feminista. A Barcelona, sense anar més lluny, teniu la directora de cine porno Erika Lust, una professional que no només fa una feina molt destacada en aquest sentit, en el respecte a les actrius, sinó també amb un espai a internet des d’on parla de porno als menors, de gran ajuda per a nens i adolescents i també per a les famílies. En tot cas, encara que a Pornocracy gairebé no hi entro perquè l’objectiu era la investigació i l’explicació del negoci, el porno feminista és necessari per desconstruir els estereotips socials i presentar altres formes de sensualitat i sexualitat.
En general, el porno és masclista.
Esclar que ho és, de masclista. El porno repeteix els patrons de la societat i els exagera. La societat és masclista i el porno ho és més. La violència creix dia rere dia en la pornografia i les primeres a patir-la són les dones. Amb l’aparició dels tubes, s’han degradat molt les condicions, especialment per a les actrius. Amb la gratuïtat cada cop es paga menys. Tothom accedeix al porno i les actrius estan més i més estigmatitzades, i la seva porta de sortida és més i més estreta.
Pornocracy para especial atenció als canvis que s’han produït en la indústria de la pornografia des que internet n’és el principal canal de difusió. Quins canvis destaca?
Internet ha portat la gratuïtat, un fet que ha afectat tots els sectors, no només el de la pornografia. Mireu el periodisme, sense anar més lluny. El porno no té altres fonts de finançament: si el consumidor no paga, no hi ha ingressos. Els tubes ho han fet tot gratuït i amb accés il·limitat, fins i tot per als infants, que, segons els últims estudis a França, comencen a consumir porno als 9 anys. Al marge d’això, que preocupa, i molt, mai no havíem consumit tanta pornografia i, en canvi, la indústria tradicional del porno està morint. Els professionals ja no dirigeixen el porno, són empresaris que ofeguen els productors i només es preocupen d’obtenir més beneficis a costa del que sigui. Internet és l’accés gratuït i també la manca de regulació. Quan el mercat del porno era sobretot a la televisió de pagament, les cadenes franceses es van autoimposar unes regles, uns codis ètics mínims. Ara no hi ha regles.
Com es podria regular?
Està tot per fer i s’haurien d’emprendre accions en diversos sentits. Controlar l’accés dels infants seria molt senzill i els mateixos productors a França demanen implicació al govern, però no hi ha interès a fer-ho. També és urgent que les actrius i els actors tinguin mesures públiques de protecció. Si hi hagués un sindicat o associació de treballadors del sexe seria més fàcil aconseguir la regulació. A mi, sobretot, em crida l’atenció que els partits d’esquerres no ofereixen la mà a les persones que treballen en el sexe. Ningú fa res i les condicions empitjoren.
¿El consum massiu de pornografia ha contribuït a alliberar una sexualitat reprimida fins fa poc?
Sí, ha ajudat a l’obertura de la nostra sexualitat. Ara bé, es diu que ara moltes parelles enregistren les seves relacions sexuals i les pengen a la xarxa, i això està demostrat que no és cert. Pràcticament ningú ho fa. L’anomenat porno amateur no existeix, és part del mateix negoci i el controlen els mateixos. Només que rebaixen la qualitat de tot, especialment dels actors, es degraden les condicions i augmenta notablement l’explotació.
