Els mastegots de la Pepita

Vic“Avui semblo una cabra boja”, “Avui és com si m’hagués begut un litre de vi”, “Avui se m’estan inflant els ous”. La Pepita està una mica més atabalada del compte. Prepara com sempre el pa torrat però clava els mastegots a la seva mítica coca amb xocolata amb una energia especial, habitada per un intangible que no passa desapercebut a cap dels que estem dinant. Camina entre les taules, va i ve de la cuina a les brases amb diligència, s’interessa pels comensals i està atenta als detalls imprescindibles del servei del migdia. També etziba algun renec i, amb el seu habitual temperament, maleeix amb gràcia els ossos de no se sap ben bé qui. Tot en ordre, en aparença cap cosa fora de lloc. Però avui al Merlot de Vic no és un dia qualsevol. Avui, 25 d’octubre del 2014, la Pepita abaixa la persiana del seu negoci després de vint-i-vuit anys d’existència.

Per arribar al menjador has de creuar un llarg passadís ple de rastres de vida. Les bótes de vi immenses de l’entrada, els utensilis de pagès a les parets, les caixes de refrescos, les ampolles antigues i les neveres. El desordre ordenat d’aquells indrets que agraden perquè són autèntics, perquè ningú s’ha preocupat de maquillar, d’adotzenar a major glòria de cap moda pestilent. A les parets també hi ha molts rellotges i ràdios antigues. Alguns col·leccionistes ja s’han interessat per adquirir alguns suculents exemplars. I avui mateix tres rellotges ja han sigut adjudicats. La Pepita sap què valen, quines peces són valuoses i quines no tant. Té bon ull i sap a quant vol vendre. L’instint poques vegades li ha fallat. Esclar que amb molt instint i poca valentia no se n’hauria sortit. De valenta ho és, i no precisament poc.

Caràcter de naixement

“Menys cantar a missa he fet de tot”, ens explica quan, finalment, un cop estossinades totes les coques, pot seure una estona a taula. És d’Aiguafreda però coneix Osona com si fos de tot arreu de la comarca. Als deu anys ja estava inquieta, mig emprenyada amb el món i va meditar fer-se monja. Però el pare li va dir que millor que s’ho repensés, que potser podria trobar una ocupació millor. I així comença el camí. Treballa a la fàbrica de tovalloles Monesal, frega cases i comerços, fa de minyona a Centelles, cuida avis i nens. A finals dels anys cinquanta passa quatre mesos a França, treballant en un hotel-restaurant no gaire lluny de Perpinyà. Entre moltes altres tasques, s’encarrega d’acompanyar els clients a les habitacions, i quan algun fresc vol passar-se de llest, una bona cleca. “Les hòsties que clavo a la coca em deuen venir de llavors”, bromeja.

El 1961 es casa amb el Ramon i tenen tres filles. La seva gran lluita és formar-les i pujar-les amb les màximes garanties. Per això treballa sense parar des de les vuit del matí fins a les onze de la nit. A les cases del seu poble sempre hi ha feines per fer i saben que la Pepita és oli en un llum. No ha parat mai de treballar, escarrassada en un ritme vital sense fissures, la velocitat constant d’uns bioritmes a prova de bomba.

Una recepta molt especial

A mitjans dels anys 80, al número 91 del carrer Gurb de Vic hi ha una quadra de gallines on també aparquen un parell de camions. La Pepita hi obre una bodega per vendre cava i vi a granel. Li fa il·lusió servir-hi també la coca de la seva iaia, amb una recepta especial. Es posa sobre el foc, es rega amb un bon raig d’anís i se serveix amb la presa de xocolata al mig, de manera que amb la calor es desfaci. L’àvia premia la coca amb la mà per ajudar a desfer-la, però ella decideix ser més expeditiva: els seus famosos cops de puny que, si et descuides una mica, fan sortir disparat el gotet de vi dolç que acompanya les postres. “Abans clavar aquests cops era pecat, però ara ja fa temps que Déu està de vacances, o sigui que ja no hi ha problema”.

Amb el pas dels anys, el Merlot es converteix en restaurant i es consolida com un lloc emblemàtic i estimat per la ciutat i per tota la comarca. Cuina casolana, generoses fustes d’embotits i formatges i molta gana per menjar tant com vulguis. Això sí, una única exigència: si queda alguna cosa al plat, recàrrec de tres euros al canto. La mestressa és una dona decidida, no li van els romanços i això forma part de la fórmula de l’èxit.

Fa pocs mesos va morir el Ramon, el seu marit, que també treballava al restaurant. I, una mica més tard, els actuals propietaris del local -que ha passat per diverses mans amb herències successives- han reclamat poder-ne disposar. Tot plegat ha conduït, de manera natural i menys traumàtica del que pot semblar, al tancament. “Avui és un dia històric en la història de Catalunya”, m’expliquen el Jaume i la Joana, clients assidus que dinen a la taula del costat. La Pepita està una mica nerviosa però no pas trista. Té 75 anys, han sigut massa dècades sense parar quieta ni un moment i ara, diu, vol descansar una estona. Està molt agraïda a la gent de Vic per la seva estima infinita. Però no us penseu, té ganes de continuar fent la coca a casa dels amics. Hòstia va, hòstia ve.