Societat 14/06/2021

Quatre grans hotels negocien una pròrroga amb Colau per seguir a Barcelona

El permís concedit el 1991 fixava que al cap de 50 anys havien de passar a mans de l'Ajuntament

6 min
Vista de l'hotel Juan Carlos I

BarcelonaL'àrea d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona està aquestes setmanes enmig d'unes negociacions sense precedents: l’ampliació de la concessió de cinc grans hotels de la ciutat, entre els quals hi ha el gegantí Fairmont Rey Juan Carlos I de l’avinguda Diagonal. La fi de la cessió és d’aquí 20 anys i, si no s'acorda cap pròrroga, els propietaris d’aquests hotels hauran d’entregar les claus de l’establiment a l’Ajuntament de Barcelona, que passarà a ser el propietari del solar i de l’hotel. Així es va acordar l’any 1991, quan es va permetre requalificar terrenys destinats a equipaments públics per aixecar-hi grans hotels, el que es coneixia amb el nom de Clau 10. Aquesta alteració urbanística –que hipotecava una part important de l’espai públic– estava justificada perquè calia construir hotels urgentment per als Jocs Olímpics del 1992, segons defensava el govern municipal de l’època. “El Pla d’Hotels era pràcticament una obsessió de l’alcalde Pasqual Maragall”, explica una antiga col·laboradora seva en aquella època. De fet, el pla es coneixia a l'època com "el pla d'Hotels de Maragall". A més del Fairmont Rey Juan Carlos I, la resta d’establiments que també passarien a mans de l’Ajuntament són l’Hotel Plaza (a plaça Espanya), l’Hotel Fira Palace (a l’avinguda Rius i Taulet) i l’Alimara (a la Vall d’Hebron). El desenllaç d'aquesta negociació tindrà un gran impacte per a tots ells i els seus treballadors, però també per a tots els ciutadans, ja que en joc hi ha la possibilitat de recuperar molt d'espai públic en una ciutat on costa trobar un pam de terra sense explotar.

Els hotels que acaben la concessió

El polèmic acord, que també comptava amb el vistiplau de la Generalitat, tenia una validesa de 50 anys amb l'excepció de l’Hotel Plaza, que se cedia per 48. El text, que alterava tan dràsticament la configuració de la ciutat que va obligar a modificar el Pla General Metropolità (PGM), advertia: "Finalitzat aquest termini es produirà la reversió de l’edificació i de les instal·lacions, en bon estat de funcionament, a l’Ajuntament”, i pronosticava que comportaria "un important increment del patrimoni públic". Però trenta anys després, ni el govern de l’alcaldessa Ada Colau té intenció de començar a gestionar hotels (o de quedar-se els terrenys i enderrocar els edificis) ni els actuals propietaris tenen previst abandonar el negoci, ja que tot fa pensar que, superada la pandèmia, el turisme tornarà a Barcelona. A més, tenint en compte que cada cop és més difícil obrir nous allotjaments a la ciutat a causa de les limitacions urbanístiques, els que ja estan construïts encara guanyen més valor.

En un primer moment, tots els afectats van intentar negociar en grup amb l’Ajuntament de Barcelona però “no va funcionar”, segons fonts implicades en l’afer. Així que els propietaris dels cinc hotels van decidir que cadascú negociaria per la seva banda. Un dels que té més urgència en tancar l'acord és el Fairmont Rey Juan Carlos I, que està a la venda. L'hotel, que es va reformar el 2014, continua sent propietat del grup Barcelona Project’s, la societat immobiliària del príncep saudita Turki ben Nasser, membre de la família reial de l’Aràbia Saudita. L’operació de la venda podria tancar-se en breu davant l’interès mostrat pel grup Apollo Global Management però abans de signar res és clau aconseguir la pròrroga de la concessió. El Juan Carlos I, com també és el cas de l'Hotel Fira Palace, es va construir sobre solars privats però els propietaris van cedir la titularitat a l’Ajuntament de Barcelona a canvi de no haver de pagar cap cànon durant aquests 50 anys. Per tant, el solar és públic. En el cas de l'Hotel Fira Palace, al carrer Rius i Taulet, els actuals propietaris (el grup Intercontinental) hi estan fent reformes integrals per transformar-lo en un establiment de luxe amb la idea de continuar. Consultats per aquest diari, però, cap dels dos grups propietaris han volgut fer declaracions. També són públics els terrenys sobre els quals es van construir tant l’Hotel Plaza com l’Alimara i, en aquest cas, els propietaris dels establiments paguen un cànon a l'Ajuntament.

L'hotel Alimara de Barcelona

Hi ha dos hotels que també es van construir gràcies a la Clau 10: l'Hotel Apolo i el Barceló Sants. Tots dos, però, podran continuar passats aquests 20 anys perquè es van aixecar en solars que no són de l'Ajuntament. El primer és privat, propietat del fons nord-americà Vardë Partners, mentre que el segon és d'Adif i actualment, i fins al 2035, l'explota el grup Barceló.

"Ens cal trobar una solució permanent i no haver d'anar prorrogant la concessió", explica a l'ARA la tinent d'alcaldia d'Urbanisme, Janet Sanz. A canvi d'aquesta regularització, que podria ser definitiva, l'actual equip de govern no vol fer pagar un cànon econòmic, sinó que prefereix que els afectats li donin un solar del mateix valor, tenint en compte no només la superfície i la ubicació, sinó també el valor de la construcció, ja que, segons l'acord, és el terreny i l'edifici el que ha de passar a mans de l'Ajuntament.

Hotel i centre de formació

Entre tots els afectats, hi ha un cas l'extinció del contracte del qual afecta molt més que un hotel. “El nostre cas és molt diferent a la resta”, destaca Elisabet Ferrer, gerent del grup que gestiona la Barcelona School of Tourism, Hospitality and Gastronomy (CETT) i l'hotel Alimara, a la Vall d'Hebron. Tant l'hotel com el CETT, que van obrir les portes el 1995, haurien de tornar les claus el 2041, però els seus propietaris volen seguir. "Hem fet d'aquest projecte el nostre projecte de vida", explica Ferrer. Després de desmarcar-se de la resta d'hotels afectats, han presentat una instància a l'Ajuntament de Barcelona per allargar la concessió i així "poder amortitzar la inversió i recuperar les pèrdues" que ha patit el sector durant la pandèmia. Des que van començar a explotar els dos edificis, hi han invertit més de 17 milions d'euros en reformes o ampliacions. De moment, no han obtingut resposta però són optimistes: "Nosaltres tenim un interès social per a la ciutat", defensa Ferrer que recorda que l'Hotel Alimara va atendre els professionals de l'Hospital de la Vall d'Hebron durant les pitjors setmanes de la pandèmia –a canvi d'uns diners que la Generalitat va pagar als hotels que van donar aquest servei– i que, a més, també tenen places per a famílies desnonades a la residència d'estudiants que hi ha al mateix barri. De fet, el grup ha apostat amb decisió per aquesta part de la ciutat: al CETT (que està adscrit a la Universitat de Barcelona) hi té els estudiants que poden treballar o fer pràctiques a l'Hotel Alimara. A més, els que viuen fora de la ciutat es poden allotjar a la residència Àgora, que també està al barri. Abandonar les instal·lacions seria un autèntic trasbals per a ells.

Una ciutat molt diferent

Trenta anys després, costa de creure que abans dels Jocs faltessin promotors per construir hotels a Barcelona, però la ciutat, a finals de la dècada dels 80, jugava en una lliga diferent. La ciutat tot just s'obria al mar, encara tenia més de 1.000 barraques pels alguns barris perifèrics i, al cor de la ciutat, el Barri Xino estava en plena forma. L'any 1990 només hi havia 84 hotels d’entre tres i cinc estrelles i oferien un total de 15.656 places. La xifra era notablement inferior a la de les ciutats europees de l'entorn: si a la capital catalana hi havia 4,7 habitacions d’hotels de tres o més estrelles per cada 1.000 habitants, a Milà n'hi havia 7 per cada 1.000 habitants, a Amsterdam 10,5 i a París 13,2. Hi ha dades encara més significatives: només un 52% de les habitacions d'hotel de la ciutat tenien aparcament i cap tenia un equipament esportiu a l'aire lliure. L'argumentari que l'Ajuntament va presentar a la Generalitat per justificar la urgència en la construcció d'hotels pronosticava "un ritme de creixement turístic molt important" i argumentava que no només hi havia l’horitzó dels Jocs Olímpics sinó que, a més, el turisme a Catalunya creixia i que també estava incrementant el turisme urbà a escala internacional. Tot feia pensar que els hotels que es construïssin servirien per allotjar els milers de persones que s’esperaven pels Jocs Olímpics i després seguirien fent falta per tots els turistes que voldrien visitar la capital catalana. Barcelona estava fent el pas cap a la ciutat de serveis que és actualment i la pregunta només era (i continua sent) a quin preu calia fer-ho. "El govern municipal ja tenia la idea de fer de Barcelona una ciutat turística", segons recorda Antoni Luchetti, que va ser regidor d’Iniciativa per Catalunya (IC) durant aquell mandat. El partit, que només tenia dos regidors, formava govern amb el PSC i, en aquesta ocasió, van votar en contra. "Va ser molt dur, vam rebre moltes pressions", recorda ara Luchetti. "Nosaltres vam fer bé, perquè volíem denunciar la falta d'equipaments i la màniga ampla amb les requalificacions", diu. Finalment, Maragall va poder aprovar el pla d'hotels gràcies als vots del PP.

La sortida del col·lector d’aigües residuals a platja de la Mar Bella, on avui s’hi banyen milers de barcelonins i turistes

En aquell moment, la urgència jugava en contra de l'Ajuntament i la ciutat estava disposada a posar una catifa vermella a qui es volgués arremangar. Ara mateix, però, Barcelona ja té 348 hotels d'aquestes característiques i ofereix un total de 65.537 places. La situació ha canviat radicalment i hi ha un cert cansament turístic. L'actual govern fins i tot defensa un decreixement, una posició impensable fa 30 anys.

stats