Rafael Santandreu: “És igual d’estúpid necessitar un Ferrari que necessitar fills”

Parla a cop de titular. Moltes de les coses que diu Rafael Santandreu (Barcelona, 1969) són políticament incorrectes, i ho sap. Va passar de no creure en la psicologia a convertir-se en un psicòleg mediàtic. Presumeix que les seves teràpies tenen un 80% d’èxit. Canviar, diu, és possible.

Dónes consells per superar els complexos més comuns, com la por.

La gent viu plena de pors irracionals, com la d’estar sol. I això fa que no et relacionis amb les persones adequades o tinguis una parella que no t’interessa. O por de perdre la feina, que no et deixa ser feliç ni rendir com podries. Però és possible treure’s totes aquestes pors d’arrel amb arguments i adonant-se que no hi ha res a témer.

Però perdre la feina és una por legítima, té conseqüències i amb la crisi és més difícil trobar-ne.

Té conseqüències a l’hora de comprar un pis, mobles, roba... Però no en té per a la felicitat. La felicitat es troba en la nostra capacitat per gaudir del que tenim i no queixar-nos del que no tenim. Comprar coses no és important. Jo no tinc por de perdre la feina perquè per viure només necessito aigua i menjar, i això a Espanya està assegurat.

També cal un sostre.

Un habitatge no és una necessitat bàsica, hi ha albergs públics. Si no som capaços de ser feliços vivint-hi, el problema el tenim nosaltres.

¿I en quin lloc queda la realització professional?

Hi ha mil maneres de realitzar-se: com a mare, amic, estudiant, com a voluntari... La realització a través de la feina n’és només una.

Però tenir projectes i il·lusions també forma part de la felicitat.

Desitjos controlats i limitats, però no transformables en necessitats. La necessititis és la malaltia del segle XXI, és la base del malestar emocional, de la depressió, de l’ansietat... Creiem que necessitem molt per ser feliços però no és veritat. I són molt pitjors les necessitats immaterials que les materials, que, almenys, les pots vendre després.

Immaterials com ara què?

Que algú m’estimi molt és una necessitat immaterial absurda. No ho necessites. O realitzar-me a la vida, o complir un projecte, o ser respectat... Oblida’t de tot això! En realitat és igual d’estúpid pensar que necessites un Ferrari que pensar que necessites fills. Un cop ho fas una necessitat, és el mateix. La felicitat és estimar la vida. Ni tan sols les persones.

La clau, doncs, és gaudir del moment i del que tens.

I no queixar-se. Tots els problemes emocionals són queixes: no tinc parella, que desgraciat que sóc, no tinc la feina que m’agradaria, no tinc els pits grossos... Queixar-se és inútil i una pèrdua de temps. Una altra cosa és millorar. Tots podem millorar, però des de la no necessitat i des de la no amargor ni la queixa. Perquè la millora contínua és una altra neura de la nostra societat. Necessitem l’ingredient just per a cada moment. Però estem en una carrera absurda i megaexigent per arribar a no se sap on i que ens fa infeliços.

No hi ha una meta.

Anem massa de pressa i fem massa coses. Una societat només serà sana quan treballem una hora al dia, com els indis de l’Amazones, que són un model a seguir. I la resta del temps, dedicar-lo a gaudir de la vida, de les relacions humanes i de l’amor.

A propòsit de les relacions, dius que la clau per superar la gelosia és acceptar que un dia es pot tenir una aventura.

És un error pensar que la monogàmia és la millor manera de viure quan l’ésser humà és promiscu per naturalesa. La monogàmia és el que provoca el fracàs actual de les parelles: el 50% no aguanten més de deu anys.

I quina és la solució?

Tenir sempre múltiples parelles seria l’ideal. Tenir el mateix company sexual i sentimental durant un temps llarg és de bojos! Tu menjaries macarrons cada dia? Deixa que el teu home s’ho faci amb les veïnes, si no passa res! El sentiment de propietat no serveix de res. La gelosia entre adults és la mateixa que entre nens. Ens sembla absurd que un fill no vulgui tenir un germanet i és el mateix que no voler que el teu home s’ho faci amb la veïna. Si hi ha amor i esperma per a tothom!

I si no et cal anar amb cap altre?

Et pots enamorar d’una persona, però no cal que aneu a conviure. Però si les parelles volen viure juntes, jo els ajudo a fer-ho i a ser molt feliços.

Com?

Hi ha un secret: no has d’exigir mai res a la teva parella encara que tinguis raó. Un exemple: si el teu marit torna a casa emprenyat i comença a trencar plats, els has de recollir, no dir res, baixar a comprar-ne més i fer un sopar meravellós. I només al cap de dos dies li escrius una nota: “Ets meravellós, però ja seria increïble si no trenquessis mai res perquè no cal. Però si no ho pots evitar, jo t’estimaré igual”.

Em sembla molt perillós, sobretot en casos de violència domèstica.

T’asseguro que amb aquesta tècnica aconseguiràs una transformació mai vista i sense cost emocional per a tu. El problema de les parelles que van malament sempre és el mateix, l’exigència: tu no em dones sexe, tu no tens cura dels nens, tu no... Si t’acostumes a suggerir i mai exigir, guanyes. No t’amargaràs i aconseguiràs 10 cops més de l’altra persona.