MEDI AMBIENT

El referèndum que va salvar un bocí de costa

Fa 25 anys d’una victòria ciutadana que va garantir la protecció de la platja de Castell de Palamós

Van caldre incomptables manifestacions, un referèndum i una lluita judicial de gairebé una dècada perquè la plataforma Salvem Castell i els veïns de Palamós aconseguissin el que semblava una fita impossible: aturar la construcció d’un camp de golf i d’una urbanització a la platja de Castell de Palamós, un dels últims paisatges que queden verges a la Costa Brava. I tot, amb la Generalitat i la Diputació a favor dels projectes constructius i amb un alcalde, del mateix color polític (CiU), que es va treure de la màniga la consulta popular per sortir de l’atzucac. Al final va ser una sentència del Tribunal Suprem el que va donar la raó als ciutadans i va propiciar que tot el paratge natural quedés protegit fins a l’actualitat.

Tot va començar a principis dels anys 90, en plena època de vaques grasses i d’expansió urbanística, quan va sortir publicat als mitjans de comunicació que dues empreses, propietàries dels terrenys de la platja de Castell, volien construir en dues zones de la platja: a la Plana -on es volia fer un camp de golf, un hotel i 100 cases unifamiliars- i al Paratge -on preveien aixecar 180 habitatges-. “Quan ho vam veure, uns quants veïns ens vam reunir per intentar aturar-ho. I va venir molta gent, personal de l’hospital, pescadors, estudiants, botiguers… Persones molt diverses amb una cosa en comú: que estimàvem el territori. I això ens va donar molta força per afrontar-ho”, recorda Rafel Bonillo, un dels integrants i impulsors de la plataforma Salvem Castell, que va néixer just en aquesta reunió i que es va presentar públicament el 7 d’abril del 1992 a l’església de Sant Joan de Palamós. “Va ser un acte molt important i allà va començar la recollida de signatures per demanar tres coses: que els terrenys tornessin a ser sòl no urbanitzable, que s’integressin dins del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) i que s’elaborés un pla de protecció i gestió de l’espai”, relata Bonillo, que, malgrat els anys que han passat, sap de memòria quantes signatures van aconseguir: 13.124. “Vam fer de tot. Concerts, concentracions, murals humans, manifestacions de tots els tipus de vehicles: ara amb motos, ara amb cotxes clàssics…”, recorda amb un somriure.

Tota una sèrie de mobilitzacions que van posar l’alcalde de l’època, Josep Ferrer (CiU), entre l’espasa i la paret. La Generalitat i la Diputació de Girona, governades pel seu partit, estaven a favor de la urbanització dels terrenys, però més de la meitat del poble li reclamava que ho impedís. “I ell es va treure de la màniga una proposta: organitzar un referèndum perquè els ciutadans decidissin el futur de la platja”, recorda Feliu Antúnez, exregidor i autor del llibre Salvem Castell, que puntualitza que la consulta “no va ser una petició de la plataforma, sinó més aviat un obstacle més”.

Van caldre gairebé dos anys de tràmits per aconseguir tots els permisos entre l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat, que finalment va autoritzar el referèndum. Es va celebrar el 12 de juny del 1994. “Des de la plataforma vam fer campanya en contra de la urbanització i les dues empreses -especialment una, que va obrir un local al poble i tot- en van fer a favor, mostrant els plans que tenien per a l’espai”, relata el membre de Salvem Castell. I els resultats, que es van anunciar a les onze de la nit, van ser aclaparadors: el 69,81% van votar-hi en contra, davant d’un 26,25% a favor, i amb una participació del 56,50%.

Viacrucis judicial

Però el que semblava la victòria final es va convertir en el primer pas d’una llarga batalla als tribunals. Tres dies després del referèndum, l’alcalde va convocar un ple extraordinari en el qual es va aprovar, per unanimitat, la modificació específica del Pla General d’Ordenació Urbana i la requalificació dels terrenys de la Plana i el Paratge de Castell com a sòl no urbanitzable. Però la Generalitat no va acceptar la requalificació. Van caldre vuit anys més de litigi als tribunals, dues sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i una de definitiva del Tribunal Suprem (TS) perquè finalment la direcció d’Urbanisme de la Generalitat aprovés definitivament, el 2002, la requalificació dels terrenys, forçada pels tribunals. “I el més curiós de tot -subratlla Antúnez-és que la Generalitat, per solucionar el conflicte amb els propietaris, va comprar els terrenys amb diners públics i en dues fases. Primer, l’octubre del 1999 va adquirir, abans de la sentència del Suprem, els terrenys del Paratge per 2.400 milions de pessetes de l’època. I després, el 2002, va comprar els de la Plana per 12 milions d’euros més interessos”.

I una dècada després d’iniciar la seva lluita, Salvem Castell va aconseguir els tres objectius que reclamava. Avui dia, la platja és un dels últims bocins de la Costa Brava que es conserven pràcticament verges. “L’èxit va ser fruit de dos braços vitals: la mobilització popular i la batalla als tribunals. I sobretot que no vam defallir, perquè ens estimàvem la platja de Castell”, reflexiona Bonill, que creu que l’espai, “a més de grans valors naturals i culturals [com ara el poblat ibèric], és únic també per la història que l’acompanya i que es va escriure entre tots. Vist amb perspectiva, la lluita va valdre molt la pena”, subratlla orgullós.

Més continguts de