PANDÈMIA

La reinfecció pot no ser excepcional, però provocaria menys símptomes

Els científics immersos en la recerca pensen que els casos greus per un contagi reincident serien escassos

Les alarmes es van disparar a finals d’agost, quan un hongkonguès de 33 anys que havia passat el covid-19 de forma lleu al març tornava de visitar Espanya. A l’aeroport de Hong Kong, en un dels tests de saliva que es fan al país asiàtic de manera rutinària per detectar la malaltia, va donar positiu. A partir d’anàlisis genètiques, científics de Hong Kong van demostrar que el virus que l’havia infectat per segon cop era lleugerament diferent del que ho havia fet al març. Tot i que en aquells moments es tractava d’un cas detectat entre 23 milions, i que la segona infecció no li havia produït cap símptoma, quedava provat que la reinfecció per covid-19 és possible.

Des de finals d’agost s’han diagnosticat una desena de reinfeccions a Bèlgica, Holanda, els Estats Units, l’Equador i l’Índia, dues amb quadres greus. Fa uns dies el cap del servei de malalties infeccioses de l’Hospital Germans Trias, Bonaventura Clotet, anunciava que a Catalunya hi havia quatre casos de reinfecció, un dels quals ingressat en estat greu a l’UCI del mateix hospital. Els fets, doncs, confirmen la possibilitat de passar el covid-19 més d’una vegada. Les poques dades disponibles indiquen que probablement la majoria de casos de reinfecció són lleus, però que n’hi pot haver de greus. “Fa mesos que sabem que en animals es produeixen reinfeccions per covid-19”, explica el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador del Centre de Recerca en Salut Animal Joaquim Segalés. Ell i els seus col·laboradors han observat que el primer cop que s’infecten amb el SARS-CoV-2, els animals presenten símptomes i se’ls detecten virus als pulmons i al nas. Un cop superada la malaltia, si se’ls torna a infectar es veu que els símptomes són més lleus i només es troben virus al nas.

A la llum d’aquestes dades, Segalés pensa que “és normal que es produeixin reinfeccions en persones, però també és normal que passin desapercebudes”. En aquest sentit, podria ser que la reinfecció fos un fenomen més freqüent del que sembla però que simplement no se’n detectin els casos perquè la majoria presentarien pocs símptomes o bé cap. Ara bé, “el percentatge real de reinfeccions el desconeixem”, afegeix. Segons el cap clínic de la unitat de malalties infeccioses de l’Hospital de Sant Pau, Joaquín López-Contreras, “el més lògic és pensar que quan es passi la malaltia s’adquireixi una immunitat que duri uns mesos o, potser, pocs anys i que el nombre de casos de reinfecció sigui baix”.

La situació descrita per Segalés s’explica per la resposta immunitària que el cos desenvolupa amb la primera infecció. En principi, tant els anticossos com les cèl·lules T atacarien el virus durant la segona infecció i farien que els símptomes fossin més lleus. “Amb altres virus passa el mateix, però no ens n’adonem perquè no fem cribatges”, diu l’investigador. Ara bé, com que en la majoria dels casos la immunitat no és esterilitzant, és a dir, protegeix d’un curs greu de la malaltia però no de la infecció, les persones que ja han passat el covid-19 podrien tornar a desenvolupar la malaltia i, per tant, la podrien encomanar. “Tot i que la capacitat de contagi pugui ser menor, cal mantenir les mesures de seguretat encara que s’hagi passat la malaltia”, aclareix Segalés. López-Contreras hi coincideix: “Com que hi ha moltes incògnites, la prudència serà necessària durant molt de temps”. A més, cal tenir en compte que “si el desenvolupament de vacunes s’allarga, podria ser que a mesura que vagin passant els mesos hi hagi gent que vagi perdent la immunitat”, afegeix.

Una anàlisi cas per cas

Pel que fa a les vacunes, històricament s’ha vist que les que són més fàcils de desenvolupar són les de malalties que, un cop passades, confereixen immunitat indefinida. Això no vol dir que la possibilitat de reinfecció en el cas del covid-19 sigui necessàriament un problema per a les vacunes que s’estan desenvolupant. Això sí, cal estudiar els casos de reinfecció per entendre per què es produeixen i fer servir el coneixement per fer campanyes de vacunació més eficaces. Si, per exemple, es descobrís que per sota d’un cert llindar d’anticossos es pot produir una reinfecció, potser caldria administrar una nova dosi de la vacuna per augmentar-ne el nivell.

Sobre els casos de reinfeccions greus, Segalés opina que “s’han d’analitzar un per un, perquè una possibilitat podria ser, per exemple, que es tractés de persones immunodeficients que no han generat una bona resposta immunitària després de la primera infecció”. A part d’aquesta hipòtesi, Clotet explica que també podria ser que la reinfecció greu es produís per una reexposició sostinguda al virus, és a dir, per un contacte prolongat que implicaria l’absorció continuada de milions i milions de partícules virals.

Una altra possibilitat és que si s’ha passat un primer covid-19 greu, les cèl·lules del sistema immunitari estiguin preparades per respondre de manera desproporcionada i, amb aquesta resposta, puguin provocar lesions en diversos teixits. Una explicació alternativa que també consideren els científics és el fet sorprenent que, en casos molt poc habituals, els anticossos produïts durant la primera infecció puguin interactuar amb el virus durant la segona i, en lloc d’aturar-lo, li facilitin la feina i contribueixin a l’empitjorament del pacient. Es tracta d’un fenomen molt rar, que malauradament no es pot predir i que s’ha observat alguna vegada en casos de reinfecció per dengue. Només hi ha una manera per conèixer les causes reals de les reinfeccions greus: seguir investigant.