El repte de rehabilitar un violador: tenim prou eines i funcionen?
Més formació i recursos, les claus de l’èxit per als experts
BarcelonaEl cas del violador reincident Tomás Pardo ha fet revifar el debat sobre l’eficàcia de les condemnes i els programes de rehabilitació. Les preguntes clau són si es fa tot el que es pot fer per evitar la reincidència i si s’usen els recursos adequats. Els psicòlegs Santiago Redondo i Vicente Garrido, experts en tractament de presos, insisteixen que els programes de rehabilitació no són infal·libles al 100%, però afirmen que són necessaris i, en general, funcionen. Tant ells com Ester García López, advocada especialista en agressions sexuals, consideren que cal més formació del personal que tracta aquests presos. García hi afegeix que també és necessària entre jutges i fiscals que tracten aquests casos.
Garrido, professor de la Universitat de València i que va participar en el desenvolupament del programa per tractar delinqüents sexuals que s’aplica a Catalunya, recorda que els millors programes aconsegueixen que només entre un 10% i un 15% dels delinqüents reincideixin. En el cas dels delinqüents sexuals, explica, la dificultat és que els programes de rehabilitació “ofereixen un contingut general per a una majoria que en general dóna resultats positius però que s’hauria d’ajustar més per a tipus específics de delinqüents sexuals”. Redondo, professor de la Universitat de Barcelona i expert en delinqüents sexuals, recorda que, si la mitjana de reincidència en el global dels delictes, al món, és del 50%, en els violadors és més baixa, del 20%. Però entre aquest 20% “hi ha persones d’alt risc molt difícils de canviar”. Això és en bona part per les característiques especials d’aquesta mena de delicte, en què l’agressor enfoca el desig sexual des de la violència i la força. “Això pot tenir un cert caràcter addictiu”, assegura. O sigui, que l’agressor es pot acostumar a unir sexe i violència.
La llibertat vigilada, un tràmit
Precisament per aquestes característiques, l’advocada Ester García López opina que la reinserció total dels delinqüents sexuals més agressius i reincidents “és molt difícil”. Creu que jutges, fiscals i serveis penitenciaris haurien d’estar més formats i actuar amb “més prudència”. També hi veu falta de recursos. Creu que no s’inverteix prou en eines que ja hi ha, com la llibertat vigilada, “que acaba sent un tràmit d’anar a firmar al jutjat” més que no pas un seguiment “efectiu i permanent” del condemnat.
Redondo explica que els programes penitenciaris ensenyen els presos a anticipar-se a situacions de risc. Garrido, a més, diu que si bé la majoria de delinqüents sexuals no reincideixen hi ha una minoria “que presenta psicopatia, una desviació sexual o parafília, abús d’alcohol i drogues, historial ampli de delictes i àmplies necessitats d’integració” que és “molt activa” en el delicte. Tots dos psicòlegs diuen que el sistema penitenciari actual va pel bon camí entenent la rehabilitació del pres com un objectiu més enllà del càstig penal.
Garrido admet que en els últims quinze anys -i fins fa tan sols tres o quatre anys- hi ha hagut “un augment molt notable de presos” que “dificulta el tractament”. A més, diu que s’ha de potenciar aquesta àrea amb protocols actualitzats i personal especialitzat. Redondo admet que, en el cas de Tomás Pardo, “ha fallat alguna cosa” i que és bo fer una revisió del sistema per saber què ha passat. Sigui com sigui, per disminuir casos com aquest -possibles reincidents no detectats- Garrido explica que es caurà més sovint en l’error contrari: predir que algú reincidirà i equivocar-se. “En tot cas -afegeix-, els delinqüents sexuals psicòpates s’han de filtrar en la mesura que sigui possible, però no sempre es detecten: molts compleixen bé a la presó i fingeixen que assimilen els continguts dels programes de tractament”. Per a l’advocada Ester García, caldria “repensar” el sistema vigent per complet, donant més formació al personal, però sobretot invertint més recursos per poder fer un seguiment exhaustiu dels interns amb “programes multidisciplinaris obligatoris” dins i fora de la presó, amb un equip diferent quan sortissin en llibertat i amb “un seguiment permanent” de cada cas.
I els braçalets?
Sobre altres recursos que es podrien utilitzar en casos com aquest, com els fàrmacs d’inhibició de l’impuls sexual -o castració química- i els braçalets localitzadors, Redondo és especialment escèptic. La castració química només s’ha usat en un sol cas a Catalunya, segons fonts penitenciàries. En la majoria de condemnats per violació no tindria sentit, diu Redondo, perquè “el problema no és sexual, és de violència, i aquests fàrmacs inhibeixen l’impuls sexual però no el de la violència”. Si el delinqüent justifica l’ús de la força, “ho continuarà fent”. A Catalunya només hi ha entre 100 i 120 delinqüents, en total, amb braçalets localitzadors. Es fan servir en presos que comencen a sortir i que hi ha risc que recaiguin en l’alcohol o les drogues o que no dormin on ho han de fer. En el cas de Pardo, no hauria servit de gaire perquè tampoc va tenir gaire en compte les conseqüències dels seus actes. Els Mossos el van arrestar l’endemà molt a prop. “La despesa d’aquesta tecnologia seria més útil gastada en serveis públics que acompanyin els presos quan comencen a sortir de la presó”, explica el psicòleg. A Catalunya ja es treballa en aquest sentit, però diu que es podria fer millor.
