El retorn del Tramvia Blau s’allarga

BarcelonaEn els més de cent anys d’història que fa que el Tramvia Blau puja (i baixa) per l’exclusiva avinguda Tibidabo només hi ha hagut una dona que l’hagi conduït. Que hagi fet anar els seus complexos mecanismes i hagi posat sorra a les vies quan hi havia risc que patinés. Es diu Soraya Nivera Pérez i, com la resta de treballadors, va saber pocs dies abans de l’últim viatge que aquest mitjà de transport centenari -“símbol de la ciutat”, com dirà el seu company Lauren Quer- deixaria de funcionar perquè seria remodelat de manera integral. “Va ser un cop dur: no ho oblidaré mai de la vida”, diu. Ara, des del febrer del 2018, condueix només línies convencionals de bus per la ciutat de Barcelona: és la feina que farà a temps complet mentre dura la reforma del tramvia.

¿Quan tornarà l’històric transport que pujava els barcelonins fins al funicular del parc d’atraccions? Aquesta és la pregunta que es fa tothom i que ha agafat força sobretot arran de l’inici de les obres del funicular, que recollia els passatgers del tramvia al final del recorregut i els pujava al parc d’atraccions. Quan fa gairebé dos anys que el Tramvia Blau va fer l’últim viatge, l’Ajuntament no ha acabat de redactar el projecte per poder-lo licitar i ningú s’arrisca a donar cap data. “M’agrada recordar que vaig conduir una cabina històrica, encara que no crec que hi torni a pujar”, diu Nivera Pérez, que tot just passa la quarantena.

El pessimisme que regna entre els treballadors contrasta amb el missatge que s’esforça a donar el consistori des de fa setmanes. Les fonts municipals consultades admeten que el procés s’ha endarrerit més del previst, però ho atribueixen a la “complexitat” del projecte i asseguren que és cosa de “dies” que s’acabin de tancar els plecs de condicions. I que, per tant, es pugui obrir el concurs públic que decidirà qui s’encarrega de fer les obres. El paquet és llaminer: la renovació prevista inclou la remodelació dels vehicles, la rehabilitació de les cotxeres i la reurbanització de l’avinguda Tibidabo, que s’haurà de reordenar quan torni a circular el tramvia. Una obra que, al seu torn, també està previst que sigui llarga.

Però els sindicats no les tenen totes, amb aquesta promesa de l’Ajuntament, que s’està posposant més del previst. Consideren que tant en l’adeu del Tramvia Blau -que els veïns van endolcir amb una festa amb gent vestida d’època (s’havia inaugurat l’any 1901 de la mà del doctor Salvador Andreu, el de les pastilles)- com en els mesos que han vingut després han rebut “molt poca” informació, tant de TMB (l’operador) com de l’Ajuntament (que n’és el propietari actual). Des de la CGT asseguren que, tot i que ho han preguntat en diverses ocasions, mai ningú els ha dit “res” i que, en qualsevol cas, entenen que els treballadors que han sigut reubicats estaran en els nous llocs de treball de manera “temporal”. “Volem que torni, és un patrimoni històric que s’ha de protegir, però volem que ens garanteixin les condicions adequades, tant per als treballadors com per als passatgers”, diu el secretari Óscar Teran. En una línia semblant se situa el sindicat de la UGT, que també es queixa que “oficialment” ningú els ha informat del punt en què està el projecte. “Quan va tancar ens van avisar de cop -a ells i als usuaris-, i ara sembla que seguim pel mateix camí”, denuncia el delegat Miguel Ángel Arias.

Cotxeres amb amiant

La primavera següent a l’últim viatge, els conductors del Tramvia Blau van fer el curs d’homologació que els tocava fer com cada any, i això els va alimentar les esperances. Però aquesta temporada no els han cridat i diu Nivera Pérez que això confirma les sospites dels treballadors: “Va per molt llarg”.

Per això, mentre no es desbloqueja el futur del Tramvia Blau, l’única conductora que han tingut mai aquests històrics vagons prefereix centrar-se en la nova etapa. Diu que la seva línia preferida és la 196, perquè passa pels mateixos llocs, saluda la mateixa gent i veu el mateix paisatge que veia quan estava al comandament del tramvia. Però aquest viatge és amarg: quan està a punt de creuar la ronda de Dalt i gira el cap a l’esquerra, veu les portasses metàl·liques on ara dormen tot el dia alguns cotxes dels tramvies (la resta són a les cotxeres de la Zona Franca, a l’espera que s’acabin les obres que es van fer a la coberta de la part dreta perquè hi havia capes d’uralita). Aquí només hi queden un parell de mecànics que fan tasques de manteniment. I alguns veïns que passegen pels voltants i rebufen quan se’ls pregunta pel Tramvia Blau: “No ho entenc... Els treballadors sempre deien que era qüestió d’arreglar un tros de les vies, i ara ja no el veuré mai més”, diu una dona gran. “Hi ha molt turisme amant dels trens, i això és una relíquia que s’està desaprofitant per la lentitud de l’administració”, diu un altre home.

Pel costat passegen uns turistes, que treuen el cap. Miren i remiren com intuint que el vagó blau que treu el nas per la cotxera té valor històric. S’hi acosten, estranyats. “Tothom ha de saber que n’hi ha molt pocs així a Europa! Pesa 11.000 kg i cobreix un trajecte d’un 8% de pendent”, explicarà després per telèfon Lauren Quer, un altre exconductor del Tramvia Blau. Però a la parella de turistes que ha pujat fins a l’avinguda Tibidabo ningú els diu res i marxen amb la càmera penjada del coll.