"El que passa amb les dones a l'Iran no és gaire diferent del que passa en certes comunitats cristianes dels Estats Units"

ValènciaL'escriptora i activista Mikki Kendall ha publicat Feminismo de barrio. Lo que olvida el feminismo blanco (Capitán Swing). En el llibre, l'autora de Chicago critica les elits del moviment feminista i assenyala possibles contradiccions del seu discurs. També recull algunes de les vivències que més l'han marcada com la seva experiència a l'exèrcit, el dolor per haver patit violència masclista o l'aprenentatge que li va suposar haver de recórrer a ajudes socials per poder menjar.

Què és el que oblida el feminisme blanc? 

— Qüestions com l'accés a l'habitatge, l'educació o la sanitat. I ho fa perquè les feministes blanques tenen aquestes necessitats cobertes. 

¿El feminisme blanc és elitista?

— Totalment, perquè les dones feministes amb més visibilitat, com a mínim als Estats Units, procedeixen de famílies molt acomodades o directament riques. Perquè si ets una persona amb un treball de 9 h a 17 h o de 9 h a 19 h no pots anar a totes aquestes reunions i fer tot aquest treball que requereix el feminisme professional. Per això, el 90% de les dones feministes amb visibilitat tenen aquest perfil. I això té una conseqüència: ¿a la resta de dones qui les escolta?

En una entrevista recent afirmava que les dones blanques lluiten per “coses petites de feministes privilegiades”. ¿No és una afirmació, com a mínim, poc empàtica? 

— La meva tasca no és ser empàtica amb la gent que té molt de poder i privilegi, perquè aquesta gent sol situar els seus interessos i sentiments per damunt de la supervivència de gent que té poc poder i pocs drets. Martin Luther King deia que el nostre deure és reconfortar els afligits i afligir els que tenen el confort. ¿De què serveix tenir una parcel·la de poder si no l'utilitzes per millorar la situació de gent que està pitjor que tu? Soc conscient que el feminisme i totes aquestes reivindicacions són un gran negoci als Estats Units, i jo soc igual de culpable que altres persones en el sentit que jo també soc de les que parlo [en públic], però, com a mínim, mai he pretès ser una fundació. També denuncio que, quan a vegades se sol·liciten ajudes o beques, al receptor final, que són comunitats marginalitzades, els arriba una mínima porció. La resta acaba en intermediaris, oficines administratives o instàncies comercials. 

Com creu que el feminisme hauria d'ajudar les dones que viuen en societats on els seus drets són vulnerats com passa en alguns països islàmics? Podem citar l'exemple de l'Iran, sobre el que llegim notícies molt sovint.

— El que està passant a l'Iran no és gaire diferent del que està passant en altres llocs on la fe dominant és la cristiana, especialment en algunes comunitats dels Estats Units. És el criptofeixisme, és a dir, fonamentalisme cristià. El que hauríem de fer és buscar els fons necessaris, escoltar les dones que estan vivint aquestes situacions i intentar ajudar les persones que estan més en risc, però no erigir-nos en salvadores, perquè la història ens ha ensenyat que això agreuja el problema. No necessitem enviar més tropes o intervenir, sinó ajudar-les perquè elles mateixes s’acabin ajudant.

¿Està a favor de l'abolició de la prostitució o de la seva legalització?

— No soc favorable a l’abolició de la prostitució. Crec que les persones haurien de poder fer amb el seu cos el que considerin oportú, però caldria tractar que ho poguessin fer de manera segura. 

Què creu que passarà als Estats Units amb la legislació sobre l'avortament?

— Què hi haurà una guerra. Però presentarem batalla. Als Estats Units hi ha una part de la població que està disposada a tornar a fer la Guerra Civil, com si es tractés d'endarrerir el rellotge, com a mínim, cent anys. Però jo no veig les dones acceptant aquesta dinàmica amb tota la tranquil·litat i sent manses. Als Estats Units ens encanten les armes, sabem utilitzar-les i jo crec que podríem arribar a aquest punt.