Teixits i retalls

Gràcies a una bona amiga, fa poc vaig entrar en aquesta botiga inusual. Per una discreta porta situada de gairell al carrer Floridablanca, sota un rètol en què posa Teixits i Retalls, vaig entrar en un món que jo creia desaparegut. Per un passadís estret de parets blanques i nues, entre gàbies on s’encabien tot de bobines de roba, vam arribar fins a una taula de considerables dimensions sobre la qual estenien les peces de tela, les mesuraven amb una vara de fusta, i les tallaven amb unes grosses tisores. Fos per la manca de pretensions o per l’olor dels teixits, vaig recordar-me amb sis o set anys agafat de la mà de la mare. El soroll agut de la tela, a la qual feien un tall en un extrem i estripaven amb les mans; les peces que desplegaven amb un cop de canell, i la cerimònia d’agafar el llenç entre els dits per notar-ne la textura i veure’n el caient; tot em va transportar a un període menys adotzenat d’aquesta ciutat.

Antigament no hi havia pas botigues de roba feta, els rics anaven a cal sastre i els pobres als magatzems de saldos. Aquesta mena de negocis tenia una llarga tradició a Barcelona, que a principis del segle passat representaven negocis com Paños y Novedades Valentín Soler, amb botigues als carrers Avinyó i Ferran, o Retales Borrell, al davant del mercat de Sant Antoni. I on hi havia la llibreria Documenta, a Cardenal Casañas, hi havia La Saldadora, segurament el negoci de retalls més conegut d’aquella època. Expliquen que hi acudien modistes i mestresses de casa de tot Catalunya a comprar-hi teles. Tot l’edifici del costat havia estat La Liquidadora, una empresa a qui van sortir molts imitadors. Farts d’aquella mena de competència deslleial, els seus propietaris van decidir l’any 1922 canviar-li el nom pel de La Saldadora.

També oferien retalls els Almacenes Las Indias, del carrer Canuda, quasi a tocar de la Rambla, que fins al 1929 es vantaven de ser el lloc on venien més barat els talls d’alpaca, cotó, llana o seda. Entre les ofertes dels grans magatzems sempre hi havia la roba a metres, com per exemple en els Almacenes Alemanes, del carrer Pelai, que va instituir el gener com el mes dels saldos. Aquests competien amb Almacenes El Barato i Almacenes La Parisien, de la ronda Sant Antoni, o amb Almacenes Tívoli, del carrer Casp, als quals, en els anys trenta, van acompanyar botigues com Paños Ramos, del carrer Pelai, Casa Bracons, a Tallers, o Ribes & Casals (la degana d’aquesta mena de comerç encara en actiu), que el 1933 van fundar Joan Ribes i Joan Casals, i que el 1940 van obrir la seva famosa seu del carrer Pau Claris.

En els barris també hi havia negocis populars, com Casa Torres, del carrer Bonavista, Casa García, d’Alta de Sant Pere, Saldos y Retales Fernández, al carrer Princesa, o els magatzems Guillermo Riba, del carrer d’Ausiàs March. Durant la postguerra, les dones que cosien anaven a Pañerías Reunidas, que tenien local als carrers Pelai i Major de Gràcia. I a Casa Vilardell, de la Via Laietana amb Comtal. Podien comprar roba a Can Jorba o a l’antiga La Saldadora, que el 1967 es va convertir en els magatzems La Rambla. Jo recordo la mare a La Sedera de Cardenal Casañas, on la coneixien pel nom. O a Tejidos El Piso, del carrer de Sants, que per Carnestoltes venien tot tipus de teles per fer disfresses. Amb el seu paquet de roba, ben satisfeta, mentre fèiem un cafè la meva amiga em va explicar que per Sant Antoni encara queden negocis de tela a metres. Locals que amb d’altres, com Retales El Imán, a Via Júlia, Hiper Retal, a Rec Comtal, o Dona, a Roger de Llúria, mantenen l’opció de cosir un mateix el seu propi vestuari.