Tomás Rebert Garcia: Tota la vida ballant un mambo

Barcelona“Nen! Has vist aquestes fotos de la Cyd Charisse?”, m’ensenya el Tomás. “Caram! Quines cames que tenia, eh?”, responc. I no puc resistir-me a explicar-li una anècdota picant de l’explosiva actriu: “¿Saps que durant el rodatge de Cantant sota la pluja li van haver de canviar les calces blanques que portava perquè se li transparentava massa el pèl púbic?” “El de la figa? Què dius tu ara?” I ens fem un tip de riure. Porta també un plec de fotos en blanc i negre que ha comprat a un antiquari. Hi ha el Robert Taylor, la Diana Durbin, el William Powell i les seves estimades Diana Dors i Rita Hayworth. Tomás Rebert és un mitòman, un tipus fascinat per Hollywood, pels galants de l’època però, sobretot, per les grans dives, els seus bustos prominents i corbes marejants.

Va néixer i viu a Terrassa però cada diumenge va al Mercat de Sant Antoni a la recerca i captura de noves fotos per farcir la seva col·lecció. El cine li té el cor robat. Però té una altra passió. Potser més devoradora, encara.

Li agrada explicar que va néixer ballant. Ningú n’hi va ensenyar i a casa seva no tenien ràdio per escoltar música. Però tant li feia, ballava sense encomanar-se a res ni a ningú. Al mig del menjador, a la cuina, al carrer. On fos. Als quinze anys es va presentar a un concurs d’aficionats. Va guanyar i es va endur la copa a casa. Lluny de quedar-ne tip, als dinou va anar a l’oficina d’Espectacles de Barcelona a treure’s el carnet d’artista. Va superar les proves, esclar. Nom artístic: Tomás del Valle. Sense perdre temps, de cap a trobar feina. Algú li va dir que al Cafè Nou del Paral·lel buscaven gent per ballar. La primera prova la va fer gratis, se’l van quedar i allà va guanyar el seu primer sou d’artista: 125 pessetes.

De ‘Disloque’ a ‘El negro zumbón’

Posseeix un repertori amplíssim però el seu fort sempre ha sigut el mambo. També el seu cosí germà, la guaracha: música cubana, calenta i desvergonyida. Cap tema se li resisteix, ja sigui El negro zumbón, el Disloque o el Mambo que se te quema. Pur ritme, pura energia. El públic quedava encantat i encara infla el pit recordant que li feien repetir els números més que a cap altre dels seus companys. El lloc de moda de l’època era el Gambrinus, la mítica sala de festes de les Rambles. L’essència de la Barcelona nocturna i canalla d’aquells anys. El local que acollia el color llampant en contra de la grisor. La vida intensa del cabaret, els lluentons, la picardia i la rebel·lia sexual. Allà van triomfar figures precursores del transformisme com Dolly Van Doll o Coccinelle.

Calia provar sort. I sí, el van agafar però només va estar-s’hi unes setmanes. No se sentia còmode perquè el feien alternar amb el públic. Havia de deambular per les taules i fer-se convidar a copes pels clients. No li agradava, no era el seu estil. Preferia l’escenari. La seva rebel·lió era una processó imparable però la volia viure més íntimament.

Entre el ball i el tèxtil

En paral·lel a l’esclat del ball, als catorze anys havia entrat a treballar a Laniseda, la ja desapareguda fàbrica tèxtil de Terrassa. Hi feia tot tipus de feines, allà on fes falta, tant era si calia repartir material, estar pendent dels telers, passar les llançadores o posar fil a la canilla. La vida passava com una exhalació. Als vint anys va tenir relacions amb una noia durant uns mesos. Ella, de costums més aviat llicenciosos, portava una vida desordenada i era molt gelosa. Aviat van partir peres.

Als 30, va tenir un nòvio formal que li va durar sis anys. Finalment, però, va poder més el neguit per l’ordre establert i el seu company va decidir que volia casar-se amb una dona i tenir fills. Ser gai mai ha sigut una trava per al Tomás. La naturalitat sempre ha sigut el millor antídot contra la intolerància d’uns pocs. Si a la mili li buscaven les pessigolles s’hi tornava i s’encarava amb el macho de torn. També va tenir un desencontre amb un policia barrut del barri que s’havia encaparrat a esborrar del mapa els rastres de vici. Ell no va deixar-se trepitjar i la cosa no va sortir de mare. La família ha estat sempre un pilar fonamental. A la seva mare li encantava anar a veure’l ballar. Mai li van qüestionar l’estil de vida ni tampoc les decisions que prenia. Va ser lliure sense demanar permís, amb la discreció i el savoir faire dels dandis. D’aquells galants de Hollywood que anava a veure al cinema i que encara avui el captiven des del paper brillant de les fotografies. I el ball, sempre el ball. Ha gastat les rajoles de tots els racons de la Paloma, l’Apolo i el Price. Encara avui, cada divendres, queda amb una amiga -la seva parella de ball- al Nueva Época de la Gran Via. Als 82 anys, sí, als 82, segueix ballant sense parar. Com el vitalista espadatxí Scaramouche, va néixer amb el diví do del riure i convençut que el món està boig.