El papa Francesc i el papa Blaquerna

És la literatura que imita la realitat, o més aviat la realitat que imita la literatura? Amb els esdeveniments extraordinaris que ha viscut l'Església catòlica de mitjan mes de febrer -amb l'anunci de la renúncia del papa Benet- a mitjan mes de març -amb l'elecció del papa Francesc-, un té la sensació d'estar vivint una posada en escena de la novel·la que Ramon Llull va escriure cap a 1283, el Romanç d'Evast e Blaquerna . El llibre explica la història de Blaquerna (noteu que el nom original és Blaquerna, sense ena, i no Blanquerna, que és com és conegut popularment), el fill d'un matrimoni de rics burgesos que, en arribar a la majoria d'edat, decideix lliurar-se a la vida contemplativa com a ermità. Una sèrie de circumstàncies l'obligaran a desviar-se del seu camí inicial i a professar en un monestir, a ser abat d'aquesta comunitat més tard, a ser escollit bisbe després i a accedir a la dignitat apostòlica com a Sant Pare a Roma; només ja vell, com a coronació d'aquesta vida intensa, renuncia voluntàriament al soli pontifici i aconsegueix viure com a ermità.

Tot el que ha acompanyat l'inesperat accés al soli pontifici de Jorge Mario Bergoglio i els seus primers dies com a bisbe de Roma pot recordar la novel·la lul·liana. Diversos fets recents han despertat entre els fidels grans esperances de reforma del papat i de l'Església. Hi ha la qüestió que el nou papa sigui un home aliè a la cúria, vingut de l'altra banda del món. Que hagi pres el nom en honor de sant Francesc d'Assís: perquè "per a mi és l'home de la pobresa, l'home de la pau, l'home que estima i té cura de la Creació". El fet que una de les seves primeres manifestacions hagi estat que li agradaria "una Església pobra i per als pobres". Alguns gestos sorprenents com anar a pagar la factura del seminari on va dormir durant el conclave, canviar l'anell d'or del Pescador per un de plata o continuar vivint a la residència Santa Marta del Vaticà en comptes d'instal·lar-se als apartaments privats del papa. Haver celebrat la missa de Dijous Sant a les instal·lacions precàries del Casal del Marmo, una presó per a joves, lluny de l'exquisit luxe de Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma, on s'acostuma a fer l'ofici, i haver-ho fet rentant els peus a dotze reclusos, deu nois i dues noies, una d'elles musulmana. Un estil planer en la seva forma de parlar i de comportar-se o de vestir la indumentària pròpia dels pontífexs. Tot això són, sens dubte, coses insòlites en la inèrcia vaticana, signes que potser alguna cosa nova està en marxa.

EL MITE DEL 'PAPA ANGÈLIC'

Tanmateix, la idea que un papa impulsarà una reforma sense precedents de la societat reapareix periòdicament en la història d'Occident des del segle XIII; és el mite que es coneix amb el nom del papa angèlic , un tema de tipus mil·lenarista que planteja que, a la fi dels temps, l'acció d'un pontífex, un sol home actuant de dalt a baix, aconseguirà la utopia de la reforma universal. El profund anhel de renovació que expressa aquest desig s'explica per la insatisfacció que genera la situació de l'Església en ambients crítics amb la mateixa institució eclesiàstica, llavors i ara. La novel·la de Ramon Llull és, de fet, una recreació d'aquest tema.

Blaquerna, com el papa Francesc, és un home que ve de lluny i el primer que fa, abans d'adoptar cap decisió, és passejar-se per la cort, observant i anotant tot el que veu. És un home que està atent i que es deixa interpel·lar per la realitat. D'aquesta manera, el primer que Blaquerna veu des de la finestra dels seus apartaments (capítol 79) és com arriba un cardenal acompanyat d'un gran seguici de gent, ricament vestida i ben cavalcada; i, al cap de poc, un cardenal que arriba amb poc acompanyament i pobrament vestit. Un cop esbrinat el perquè d'aquesta diferència, emprèn una reforma del col·legi cardenalici: s'estableix que hi hagi només quinze cardenals, que tinguin tots la mateixa renda, amb el mateix nombre de servidors i cavalcadures, i es preveu fins i tot que tinguin un escreix de renda que en garanteixi la independència, de manera que no hagin d'acceptar diners ni favors; i si algun cardenal incompleix aquesta disposició, haurà de renunciar al cardenalat i, si no ho vol fer, el papa i els altres cardenals estaran disposats a dejunar "a pa i aigua cada divendres fins que hi renunciï".

El col·legi cardenalici i cada casa de cada cardenal s'organitza com el capítol d'un orde religiós, en el qual cada membre ret comptes al seu superior i és instruït i, si convé, punit per aquest; fins i tot el Sant Pare ha de retre comptes i pot ser castigat. Els cardenals s'encarreguen tasques que tenen un abast universal: són els "oficis" que tenen com a nom un verset del Gloria in excelsis Deo i que estructuren el llibre IV de la novel·la. Es preveu la necessitat d'oficials, administradors i procuradors que facin possible el que s'ha establert, i també d'espies i vigilants del seu compliment. El finançament d'aquest ordenament prové de la racionalització i el control de les despeses de la cúria i de tota l'Església, que es confia a un cardenal.

Per tant, la reforma de la cúria pontifícia és el primer nivell d'actuació del papa Blaquerna i potser el que és descrit per Llull amb més detall. L'objectiu és corregir alguns dels vicis universalment coneguts de la cúria -lluites de poder, nepotisme, servituds econòmiques per als que hi acudeixen, lentitud de funcionament dels seus òrgans, etc.~- i fer-ne un lloc exemplarment evangèlic. És un intent d'esmenar allò tan antic de Roma veduta, fede perduta ... ("Roma coneguda, fe perduda").

La majoria de les reformes eclesials d'abast universal, i algunes de les que s'apliquen a tota la cristiandat, són una simple extensió de les aplicades a la cúria; això revela una concepció de l'Església romanocèntrica, molt popular a la tardor medieval. És la mateixa concepció que hi ha darrere la idea del papa angèlic , que prové d'ambients molt crítics amb la jerarquia, però que, en realitat, és profundament filopapal; així, un missatger de la cúria exposa una opinió molt comuna que ha sentit dir en els seus viatges: "[...] El mal i l'error del món són per culpa del papa i dels cardenals, que podrien prendre mesures per ordenar el món i no se n'ocupen; i que pel mal exemple que donen a la gent, ell i els seus oficials, tot el món n'està en error i en fatigues".

La reforma que planteja Llull no depèn d'intervencions miraculoses ni sobrenaturals, sinó que es fa a través d'actuacions ben concretes i humanes. Per això el Blaquerna podria resultar fred i esquemàtic per la formulació de mesures de reforma de tota mena en una quantitat sorprenent, a més d'una munió de detalls sobre la seva aplicació, que han de fer possible, i creïble, la reforma universal que narra l'autor. Tanmateix, la varietat mateixa de personatges, circumstàncies i casos que donen lloc a cada actuació, l'audàcia i l'originalitat de les propostes i, esclar, l'habilitat narrativa de Llull aconsegueixen infondre vida i fins versemblança a la descripció de la renovatio mundi .

Els paral·lelismes del Blaquerna amb el que hem viscut aquests darrers mesos no s'acaben aquí. El cas de la dimissió de Benet XVI té una certa correspondència amb la dimissió del papa Blaquerna, que plantejava en la ficció un cas insòlit de renúncia al soli pontifici, uns deu anys abans que es produís la de Celestí V el 1294, l'únic precedent de dimissió voluntària d'un papa anterior a la de Joseph Ratzinger. Pietro del Morrone era un ermità de 85 anys, amb fama de santedat, que va ser elegit papa el 5 de juliol de 1294 amb unanimitat de tots els cardenals, com a solució de compromís després de dos anys de seu vacant. Celestí V, però, no tenia estudis ni de teologia ni de dret canònic i desconeixia del tot el funcionament de la cúria pontifícia. Sobrepassat per la responsabilitat que havia adquirit, el desembre del mateix 1294 anunciava el seu propòsit de plegar: apel·lava a la seva insuficiència física i intel·lectual i també al seu desig de retornar a l'ermitatge.

Ramon Llull l'havia visitat a la seva residència de Nàpols i li havia dedicat algunes obres. No ens consta que li oferís el Blaquerna , on es narra una dimissió papal de ficció just abans que el papa prengués aquest mateix camí en la realitat. Ratzinger és un gran coneixedor dels autors medievals i, sens dubte, el cas de Ramon Llull no li és desconegut, tot i que no sembla probable que s'hagi inspirat en una novel·la per prendre una decisió com la que va anunciar el febrer passat. Tanmateix, si el papa Celestí va renunciar per incapacitat, i el papa Benet segurament per impossibilitat, el papa Blaquerna ho fa, en la ficció, després d'haver reformat ni més ni menys que l'Església catòlica i la cristiandat sencera.

____________________________________________

*Albert Soler és professor de literatura medieval a la Universitat de Barcelona