Epifania de la santa Avarícia

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

EL MÓN ES POT REPRESENTAR EN UN MIRALL CIRCULAR d’uns deu centímetres de diàmetre. Això em va estranyar molt quan vaig veure el petit oli per primera vegada al Museu del Louvre. Jo, que aleshores vivia a Roma, estava acostumat a les pintures italianes, situades gairebé sempre en espais exteriors, sota la plena llum del dia. Però aquell oli de Quentin Massys anava en la direcció contrària: l’escenari era tancat, bastant fosc, gairebé claustrofòbic. Inaugurava i radicalitzava la tendència nòrdica a representar les interioritats de la vida domèstica, un aspecte poc habitual a Itàlia.

Els objectes pintats tenien la precisió d’una natura morta. Les prestatgeries, els llibres, els quaderns, el plat, l’ampolla. Tot presidit, naturalment, per l’escenificació, esplèndidament irònica, del duel entre la Devoció i l’Avarícia. Extraordinaris els dits del canvista, pesant i acaronant les monedes amb la precisió de l’acròbata i la tendresa de l’amant. I més extraordinària encara la mirada de la dona, interrompuda momentàniament la lectura del llibre devot, per contemplar, amb ulls àvids, aquelles monedes precioses que s’acumulen sobre la taula verda. Al cap i a la fi potser aquest és un quadre epifànic: la usura deixa de ser aquell pecat tan condemnat per Dante i es converteix en la pedra angular de la nova societat. En un oli de menys d’un metre quadrat es retrata el naixement del capitalisme.

Quina gran ironia, la de Quentin Massys! El nou heroisme transcorrerà pels espais tancats de les operacions comptables. El diner ha estat sacralitzat i ja no fa cap vergonya mostrar el talismà del futur. És també una ironia crítica: l’atmosfera sembla irrespirable, i finalment l’espectador busca el rescat de la llum que reflecteix el mirall circular que apareix, prodigiós, al centre de l’escenari.

Més continguts de