LES TOVALLES ENCARA SÓN BLANQUES però quedaran pigallades de cendra i salsa romesco. Les teules, amb els calçots fumejant, ja són a taula. Els pitets transporten els comensals a una infància de menjars encara maldestres. L’Anna Romeu suca el seu primer calçot, l’aixeca com un trofeu mentre algunes gotes de salsa amenacen de precipitar-se. Bip, bip, bip, bip, bip, bip …

Els calçots de l’Anna es refredaran. S’aixeca de la taula, va cap al cotxe i no parlarà amb el seu marit, ni amb els seus fills, ni amb els pares del que passa. Es col·loca l’uniforme, i l’ambulància del SEM la recull per atendre els supervivents d’un accident o els familiars afectats per una desgràcia. La jornada casolana de l’Anna ha quedat truncada per l’emergència. La mateixa sensació poden tenir, de vegades, el bomber Valerià Pérez o la infermera de cures pal·liatives Cristina Lasmarías. Per a ells, l’ajuda no és una opció, sinó una professió. Intervenen en els moments més delicats de la vida d’una persona. Ajudar els proporciona satisfacció, però també deixa pòsit. Van omplint la seva motxilla de sediments dolorosos. I quan el pes fa doblegar l’esquena, cal buidar-lo. Però qui els ajuda a fer-ho? Qui els cura a ells? “Qui rescata el rescatador?”, es pregunta el Valerià.

L’Anna i els seus companys ja són a lloc. Mentre el personal sanitari intenta ajudar els ferits, els psicòlegs d’emergències com l’Anna se centren a atendre els supervivents del xoc o els familiars. El primer que cal fer és donar informació i veure les reaccions a l’accident. “Valorem quines són les persones que poden tenir més afectació. Parlem amb ells una estona i valorem si hi ha risc d’impulsos: procurem que no beguin, que no consumeixin res, que no facin malbé el cotxe...”, explica l’Anna. Fa 10 anys que es dedica a l’atenció psicològica en emergències després de cursar la formació que ofereix el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. La seva primera experiència va ser en l’atenció per l’esfondrament del Carmel durant les obres de la línia 5 del metro, l’any 2005. I entre les últimes, el suport a les famílies afectades per l’accident de Germanwings.

TREBALLAR AMB EL PATIMENT

“Són situacions molt intenses. Estàs en contacte amb el dolor, directament i en el moment en què està passant. Ets la primera receptora d’aquest dolor. I això t’ho emportes”, explica l’Anna al seu despatx de Vilafranca del Penedès. El bomber Valerià Pérez coincideix que aquesta relació pròxima amb el patiment no deixa seqüeles epidèrmiques i fugisseres: “La nostra feina és més emocional que física. Tot el que és físic, descanses i passa. Però el que és emocional, s’acumula”. ¿Com s’ho fan els professionals que treballen amb el sofriment cada dia? En parlen. L’Anna explica que després d’una intervenció han de lliurar una fitxa: “Sembla una ximpleria, però això és com desfogar-te”. A més, l’endemà fan el que s’anomena debriefing, és a dir, una reunió amb companys en què es debat la part tècnica, però també la personal. La Cristina explica que les infermeres de cures pal·liatives, com ella, també disposen d’un protocol similar.

Els bombers ho comparteixen entre ells i amb la psicòloga del Grup d'Emergències Mèdiques (GEM) Anna Subirà. Ho fan quan es produeix el que anomenen un “incident crític”, com ara la mort o lesions greus d’altres bombers, de nens, quan han de rescatar una persona que coneixen i quan la víctima mor durant el salvament, entre d’altres. “L’objectiu de la nostra intervenció és que no arribi a produir-se estrès posttraumàtic -assegura Subirà-. No fem teràpia, són sessions de suport de caràcter preventiu per ajudar la gent a exterioritzar com ha viscut la situació, a ventilar emocionalment”.

“No som superhomes -desmitifica el Valerià-. Som homes normals”. Per a ell, la formació psicològica que reben i el suport professional quan es produeix un incident crític resulta clau i ha suposat un gran canvi des que funciona. “Abans, després d’un servei, en alguna ocasió m’he trobat amb altres companys mirant la tele i m’he posat a plorar sense sentit, sense saber que tenia una afectació psicològica”, explica el bomber. Ara, quan el protocol ho marca, l’equip que ha fet un servei complex en parla amb la professional. Subirà els dóna consells, com ara descansar, aplicar tècniques de relaxació i els recomana que “si hi ha imatges intrusives, no intentin lluitar-hi en contra, que són normals i que ja aniran desapareixent”.

QUAN AJUDAR ENGANXA

Al parc de bombers de Santa Coloma de Gramenet sempre hi ha algú pendent de l’emissora. La resta estan fent pràctiques, reposant materials, netejant les botes... Aquell dia Valerià Pérez treballava. Ding, ding, ding, ding, ding!

Ha sonat la sirena, és el senyal, tots a córrer. És el dia de Reis, quan els papers de regal voleien sense control per les cases després d’estripades ansioses. És el dia en què el sol escalfa a l’hivern per embolcallar els somriures de les criatures. Aquell 6 de gener el Valerià el recordarà cada any. Aquell dia de Reis va haver d’intervenir en un accident de trànsit en què una dona portava sorpreses empaquetades que no van arribar mai al seu destí.

Després de tres campanyes d’estiu com a auxiliar forestal, el Valerià va decidir ser bomber. “T’enganxa”, confessa d’esquena a la sala de control de Bellaterra. El foc és ara només una de les moltes tasques en què intervé: també en intents de suïcidi, obrir portes de domicilis en casos de violència de gènere, rescats... “Vivim de la desgràcia, però dins d’això, sempre en treus coses positives -comenta el Valerià-. El que fas és ajudar”. Positivitzar és precisament el que els demana que facin la psicòloga Subirà: que en comptes d’obsessionar-se amb la calamitat inevitable valorin el patiment alleugerit. Però no sempre resulta fàcil; pensen si ho han fet tan bé com podien i això els pot acompanyar com una ombra allargassada. “Quan arribo a un servei, ho veig com una feina -assegura el Valerià-. Quan has acabat, no és tan fàcil com rentar-se les mans. El component psicològic comença a fer-te repassar imatges”.

TALLAFOC PER A L’ESTRÈS

“La nit després d’una intervenció hi ha alguna alteració -reconeix la psicòloga Anna Romeu-. Costa més dormir o t’adorms i després hi somies”. La psicòloga dels Bombers de la Generalitat explica que durant les primeres hores després d’un servei complex poden aparèixer reaccions com ara sensació d’ofec, trastorns intestinals, confusió, malsons, irritabilitat, necessitat d’aïllar-se o conducta agressiva, entre moltes altres. Ho expliquen en un tríptic que en alguns parcs de bombers tenen penjat al taulell, com a document de capçalera, que també inclou el telèfon per demanar ajuda si les alteracions persisteixen. Subirà explica que l’estrès no és l’única afectació en les persones que treballen amb el patiment, també la síndrome de burn-out (estar cremat) o la “traumatització secundària”, que és “com si t’anessis impregnant del patiment de les víctimes que tens”.

“Alguna vegada he hagut de fer una catarsi”, confessa la Cristina. Va ser després d’un Nadal en què gairebé no va poder veure els seus i, a la feina, els traspassos eren un degoteig constant. La infermera admet que la impacten molt els casos de gent jove “perquè tens la sensació que és una vida trencada”. Però també la sacsegen altres casos. “Les situacions més difícils són aquelles en què t’identifiques”, explica. Persones amb la mateixa edat o el cas d’un malalt que va tenir el mateix tipus de càncer que el seu pare. L’home va morir mentre el pare de la infermera, ara recuperat, avançava en el seu procés. “Després d’aquella època, vaig fer teràpia per treballar com havia gestionat l’impacte de la meva experiència personal. És important poder-ho treballar per continuar fent la teva feina”, assegura la Cristina.

Afegeix que algunes companyes, després d’experiències personals traumàtiques, han acabat penjant la bata blanca. El Valerià també va tenir una experiència colpidora l’any passat, quan en l’incendi d’una fàbrica va caure un mur i va atrapar quatre companys. Un d’ells va resultar greument ferit. Ell va escapar-se’n per poc, i s’emociona quan ho explica. Per a l’Anna, el que més li costa és quan hi ha nens: “Allà hi veus els teus fills”.

Quin és el tallafoc? “Quan torno -explica l’Anna-, no explico res del que ha passat, però l’abraçada hi és. Intento fer vida normal amb el meu marit i els meus dos fills: jugar, fer deures, banyar-los i fer el sopar. Intento agafar-me a la meva vida. El tallafoc és dir: «Aquesta és la meva vida i ara sóc aquí»”. Compartir, reprendre rutines, descansar, menjar bé… I humor per fer miques la tensió. “Quan expliques aquestes coses fora de l’entorn professional, és difícil sentir-te entès -lamenta la Cristina-. Però l’humor negre no és una falta de respecte, és una mesura d’autocura”.

PLANTEJAR-SE LA MORT

Els llençols han perdut tot el pigment per les rentades. Les parets estan estucades amb llàgrimes. La finestra esdevé l’aparador d’un món inaccessible: tan a prop de la vista, tan lluny de l’experiència. La Cristina entra a l’habitació i ensuma en l’aire vestigis d’una cigarreta.

-Vols una cigarreta?

-No, si jo no fumo.

Complicitats, somriures burletes, retrets silenciats. Esclar que fuma i ho farà fins al final. Pi, pi, pi, pipippipi, piiiiiiiiiiiiii. Aquest cop ha sigut a la sala del costat. Però el piiiii es va alternant en les estances.

Cristina Lasmarías ha treballat en cures pal·liatives des que va acabar la carrera, el 1999, i va fer pràctiques a l’Institut Català d’Oncologia (ICO), on ara és la coordinadora de l’àrea docent. Té experiència en l’àmbit públic i privat, en l’atenció a hospitals i a domicili i també està vinculada a la càtedra de cures pal·liatives de la Universitat de Vic. “Hem de garantir que la gent mori bé. Forma part de la nostra obligació oferir una atenció quan la curació no és possible”, opina. Ara mateix, les cures pal·liatives no són una especialitat, però les infermeres ho reivindiquen, com també que no s’entenguin només com una atenció en els últims dies d’algú, sinó com una manera integral d’acostar-se al malalt crònic. “Hi ha poques coses més gratificants que ajudar la gent a morir bé -comenta la Cristina-. Saber treure la part positiva d’un procés que tothom percep com a molt negatiu és la gran compensació d’aquesta feina”.

“No recordo què pensava de la mort abans. No m’ho havia plantejat”, confessa la infermera. Ara en parla amb naturalitat i espanta els seus amics quan, sense motiu aparent, els diu que els estima molt. “Sento la necessitat de saber estimar i saber dir-ho, que no se’m quedi res pendent”, confessa.

Per a algú amb vint-i-pocs anys que no s’ha plantejat mai la mort, entrar a treballar a cures pal·liatives i que el pacient pregunti si morirà, fa por. Als seus alumnes, a la universitat, els amoïna. “Les preguntes molt directes de vegades amaguen altres necessitats. El millor és saber què vol que facis per ella l’altra persona. De vegades, creure que t’estàs morint té a veure amb el fet que has d’arreglar assumptes amb la família o que vols que algú et garanteixi que no patiràs”. La Cristina ha passat d’ignorar la mort a pensar com vol esperar-la. “Al màster fem una formació d’autocura -explica Cristina- que té a veure amb la identificació de les nostres pors davant la mort. Moltes vegades no oferim una bona atenció als malalts per les pròpies barreres”.

SERENS I VITALISTES

Algú ha de fer les feines de la Cristina, l’Anna i el Valerià. Però no qualsevol. En una feina on només s’accepta dels professionals la seva millor versió, aprendre és clau per evitar la culpa de la falta d’excel·lència. Formació i habilitats equilibren la balança del seu currículum. “No tothom pot fer aquesta feina -admet l’Anna-. Ha de ser algú que estigui equilibrat, que es conegui molt, que sàpiga les reaccions pròpies i que no tingui por de les reaccions de les persones”. El Valerià ho té clar: “Tot i que aquesta feina és molt dura, et sents bé fent-la. No la canvio”. Per contra, la Cristina dubta: “No sé si és per a tota la vida. És bo oxigenar-se de tant en tant, fer una aturada i recuperar forces”.

Tant a la Cristina com a l’Anna i al Valerià, la seva feina els ha capgirat la manera com viuen. El Valerià explica que als centres comercials no pot evitar fixar-se en si les sortides d’emergències estan ben senyalitzades. “Estàs sempre alerta”, afirma. “Gaudeixes més del que tens -reconeix l’Anna-. Ho valores més quan has vist tantes vegades que ho pots perdre en un segon”. La Cristina també assaboreix més els moments i recorre molt el globus terraqüi: “No he treballat mai per diners, ni he intentat treure’m unes oposicions per tenir una feina estable. Treballo en el que m’agrada. Vaig decidir que la vida valia la pena gaudir-la”.

Xap, xap, xap, xap. L’aigua té la temperatura correcta. L’Anna es prepara per banyar els seus fills. Cloc, cloc, cloc, cloc. Els talons ressonen a l’aeroport del Prat. La Cristina està a punt de pujar a un avió per fer una formació internacional de l’OMS. Fixxxxxxxt. Les patates estan fregint i el Valerià no desconnecta. Avisa el seu amfitrió que no deixi el mànec fora del marbre de la cuina, és perillós.

La quotidianitat avança sense que sonin el mòbil, la sirena o les màquines de constants vitals. Però com sempre, la pròxima tragèdia la interromprà.