Publicitat
Publicitat

COMPANYS DE VIATGE

La veritat de les paraules

H i ha alguna cosa gairebé indesxifrable en la recepció històrica de les obres literàries i, sobretot, dels seus autors. Hi ha escriptors que, després d’aconseguir gran influència en el seu temps, desapareixen per un llarg període de l’escena pública, aparentment sense lectors, per reaparèixer amb força d’una manera una mica sorprenent. Per a mi el cas més destacat és el de Stefan Zweig.

Quan van començar a cridar-me l’atenció els llibres, recordo haver vist obres seves en diverses cases, començant per la meva. Especialment algunes de les seves biografies i la seva novel·la Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, que semblava omnipresent a les biblioteques. No obstant això, estant ja a la universitat els seus llibres s’havien esvaït. Zweig era un autor considerat caduc i ningú, ni professors ni estudiants, aconsellaven els seus textos.

Se suposava arraconat per sempre. Però fa un parell de dècades, amb el canvi de segle, Stefan Zweig va reaparèixer amb força a tot Europa. Llavors es va descobrir que, a part de biografies populars, havia escrit relats meravellosos com Mendel, el dels llibres, que m’atreviria a qualificar d’una de les millors narracions del segle XX. També es va descobrir que El món d’ahir, un peculiar text autobiogràfic, ajudava a comprendre, com pocs llibres, el camí que havia conduït fins al present i molts dels nostres interrogants actuals.

Stefan Zweig es va suïcidar al costat de la seva dona a Petrópolis, prop de Rio de Janeiro, el 1942. No estava malalt ni en situació desesperada. El seu suïcidi, com demostra el breu testimoniatge amb el qual es va acomiadar, va ser civilitzatori: no va voler sobreviure al món que havia perdut. En plena Segona Guerra Mundial, el que més horroritzava Zweig era que les paraules havien quedat buides de veritat. Una vegada i una altra a El món d’ahir insisteix en aquesta qüestió. Les paraules havien quedat buides, desproveïdes de substància interior. Però, vist en perspectiva, el llibre també s’hauria pogut titular El món de demà, perquè la nostra època s’ha acostumat al que Zweig temia i odiava: viure entre paraules sense veritat. 

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT