Parada i fonda al ‘backstage’ de la gran capital

Radiografia social de Granollers, en pdf

No puc comptar les vegades que, a la vida, he desfilat per la plaça de la Porxada. Diria que cada vegada que he anat a Granollers. Aquest dilluns, però, és la primera vegada que m’assec en una terrassa per prendre notes i observar les quinze columnes tosques que, al seu dia, van ser la llotja del gra. Aquest dilluns, a quarts de dues d’un migdia feiner de primavera, a la plaça no hi ha ningú. Ningú. Les botigues ja han abaixat les persianes. Fins i tot Massimo Dutti, que és l’única franquícia enmig de tant comerç autòcton, ha tancat la barraca. A l’hora de dinar hi ha més coloms distrets que travessen la porxada que persones. Al sostre, a les bigues que aguanten la teulada de quatre vessants, hi han quedat uns quants globus que, per l’avorriment de massa mesos, han perdut gas i s’han anat desinflant com una pelleringa.

Prop de la Fonda Europa, mentre espero el meu guia de la ciutat, hi queda un quiosc obert (això ja és gairebé una notícia per si sola). Hi compro El 9 Nou, “el periòdic independent del Vallès Oriental”, com es vindiquen des de fa més de 25 anys. Pago 1,50 euros i, mentre espero els 20 cèntims del canvi, llegeixo la informació de portada: “Almenys 28 botigues de Granollers canvien de mans en un any”. On hi havia un Fotoprix hi inauguraran un nou Cottet. On hi havia un no-sé-què hi han obert un Enrique Tomás, l’empresari del pernil que està conquerint el país, poble a poble. La foto de portada torna a tenir el comerç com a tema. Celebren l’èxit de l’Open Night, la moda d’obrir les botigues fins a la mitjanit un divendres a l’any.

En David Bassa m’ha vist remenar al quiosc i m’enxampa amb la premsa local a les mans. Ell, granollerí orgullós, de la colla dels blancs, se n’ha anat a viure a la Garriga, però és un cicerone perfecte. És un dels periodistes polítics més ben informats del país. Treballa a El matí de Catalunya Ràdio, és un puntal per a la Mònica Terribas i, a part de ser el senyor del “pim, pam, pum” de l’Olla de Twitter de les 8 menys un minut, sap fer coses més útils i de més prestigi. Des del 2011, el Bassa és el president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, que ja aplega 130 professionals que malden per demostrar que es pot fer un periodisme independent malgrat tots els malgrats. “Malgrat la crisi, malgrat la pressió dels partits, de les institucions, dels anunciants...”

La carretera, em diu, s’ha convertit en una llarga zona de vianants. Al carrer Anselm Clavé sí que s’hi barregen les botigues locals de més renom amb les grans marques que són a totes les capitals amb pretensions. I Granollers en té. Quan li parlo de la idea del govern d’unir el Vallès Oriental amb l’Occidental es posa les mans al cap. En Bassa ha previst que dinem -magnífica tria- a la Fonda Europa, el bressol dels Parellada. Quan Ramon Parellada s’asseu a taula, d’esquena a la claror perquè té la vista delicada, estem davant de la setena generació ininterrompuda de fondistes.

Ell es considera “fondista” perquè té alguna cosa de director financer, de cuiner, de relacions públiques, de sommelier, de cambrer... “Jo sóc bo prenent nota a taula”, assegura amb més sinceritat que modèstia abans de recomanar-nos el plat del dia, inventat per ell mateix. Ens serveixen un arròs de verdura, amb pernil ibèric i ou ferrat que, seguint la manera de fer de l’amo, en Bassa i jo ens afanyem a estripar sobre l’arròs.

Ramon Parellada és un savi, un home tocat per Josep Pla, i això deu marcar molt. Ell, amb catorze anys, quan s’estrenava en el negoci familiar com a cambrer, va rebre una ordre del seu avi: “A aquest senyor que no li falti de res”. Va ser allà que Josep Pla, un matí que baixava de l’habitació, va veure tanta gent endrapant plats guisats que va pensar que ja era l’hora de dinar. Quan va saber que no eren ni les nou del matí, Pla ho va definir com a “esmorzar de forquilla”, amb una expressió que el temps i la gana ha exportat arreu. El concepte s’ha mantingut en el temps, no tan sols per als dijous, que és el dia de mercat a Granollers i que no tantes dècades enrere era l’essència d’una població que tenia clar el seu punt fort: “La Fonda Europa feia la funció de llotja improvisada. Antigament -continua en Parellada- era el moment de l’intercanvi de preus i d’informació, per això tothom s’asseia on volia, era l’únic àpat de cadires lliures”.

M’expliquen que Granollers marcava el preu de referència, i el fondista, que dóna titulars amb la mateixa facilitat que s’inventa plats, sentencia: “Granollers marcava el Dow Jones agrícola”. El periodista explica com, els de tota la vida, encara identifiquen les places en funció del que hi venien: la de l’oli, la dels porcs, la dels cabrits, la de les olles, la del blat... A partir d’aquí, debaten sobre què vol ser ara una comarca on l’agricultura ha passat a representar un 20% de la seva economia. El comerç creixent i la indústria es reparteixen el 60%, i el 20% és residencial, amb poblacions com l’Ametlla, Cardedeu o la Garriga, “on encara fa il·lusió venir a viure”. I disparen: “Si Barcelona és Manhattan, Granollers és el backstage més enllà dels ponts de Nova York”. “El Vallès Oriental és la comarca més country de la gran Barcelona”. “Som el camp base del Montseny i del cinturó calent dels balnearis termals de Caldes i la Garriga”. És veritat que Granollers mira el Montseny, que no se sent àrea metropolitana i es considera que està maltractada per les comunicacions i el transport públic (“Si el tren passa cada mitja hora, no estem en igualtat de condicions amb altres poblacions a vint quilòmetres de Barcelona”). En Parellada, un optimista amb idees, creu que seria un èxit passar el mercat de descarregada agrícola de Granollers a diumenge i així, sumat al gran mercat de Canovelles i l’ outlet de la Roca Village, farien un eix comercial que seria el paradís per als barcelonins sense segona residència.

La ciutat, una gran botiga

La conversa s’allarga, les idees flueixen i en Bassa pateix perquè arribem tard a aixecar la persiana de La gralla, més que una llibreria, situada pràcticament a la L d’Or, la privilegiada perpendicular que formen la carretera d’Anselm Clavé amb Sant Roc, amb uns preus de lloguer inassumibles. A La gralla ens hi espera la Rosa Viñallonga, trenta anys al capdavant d’aquesta cooperativa de quinze persones que han sabut esquivar la crisi de les llibreries. A Granollers n’hi havia quatre, i en poc més d’un any en queden dues. “Estem en un procés de reconversió però no sabem cap a on”. A les incerteses del futur hi clava un diagnòstic precís del present: “Els que compraven llibres en compren menys, la mitjana dels tiquets és escandalosament més baix i la generació que puja no llegeix”. La Rosa, que també pateix un desencís polític (“Em sap greu haver-li de donar la raó a la mare, que em deia que eren tots iguals”), considera en canvi que la zona de vianants ha sigut un gran què, que Granollers “ha sigut sempre una gran botiga”, i que la ciutat s’ha salvat del boom de la bombolla immobiliària. Granollers s’ha escapat de la follia constructora i de l’endeutament perquè ja ho van viure pels Jocs Olímpics, quan van ser la subseu d’handbol, l’esport que ha dut el nom de la ciutat pel món. Viñallonga també celebra que s’hagin pogut salvar els camps de Palou, la gran avinguda que hi ha des de l’autopista fins a l’entrada de Granollers. “Aquí no es va rifar l’espai per construir-hi, com es va fer en tantes poblacions”. Tant ella com en Bassa parlen amb orgull del pulmó de vuit quilòmetres, anar i tornar, que s’ha mantingut al costat del Congost per a runners, ciclistes i els qui van a passejar el gos.

Tornem a la ciutat. En David Bassa em vol ensenyar en què s’han convertit les antigues naus de Roca Umbert, la que va ser la gran fàbrica tèxtil on van treballar els seus avis. De fet, el seu avi s’hi va deixar dos dits, en una màquina. La fàbrica va tancar durant la crisi dels vuitanta, i avui és un espai molt singular, ideal per a rodatges de tota mena. Entrar-hi és passejar per construccions de la Revolució Industrial, amb una mena de deixadesa ordenada que ja els agradaria tenir en un barri modern d’Amsterdam. Ara Roca Umbert és un espai d’arts on es concentra bona part de la vida cultural de la ciutat. En els últims deu anys, en la mesura que el pressupost de l’Ajuntament ho ha permès, s’han anat adequant les naus per fer-hi una gran biblioteca, una sala de concerts, uns tallers de lloguer baix per als artistes locals, un centre de l’audiovisual que acull la tele comarcal i la ràdio municipal, l’espai d’assaig dels castellers, geganters i diables, i l’espai des d’on la colla dels blancs i els blaus competeixen per ser més creatius que els seus rivals en la festa major de l’agost. Carme Ramon, activista de Roca Umbert, considera que “tan gran i tan transversal, que aculli empresa privada i empresa pública i que aglutini bona part de l’associacionisme de la ciutat, segurament no hi ha un altre espai com aquest a Catalunya”. Teresa Llobet, la coordinadora d’aquest luxe per a Granollers, creu que “en un món on les administracions tendeixen a tancar portes, està bé tenir un espai d’arts, bolcat en la ciutadania, que els obri portes i els convidi a crear i a pensar”. Mentre m’ho diu, la cambrera de La Troca que m’ha servit el suc de pinya porta una samarreta amb una frase que esdevé un crit: “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. D’acord.

Més enllà de la via del tren

Quan Marc Rovira -fotògraf d’aquest reportatge- s’extasia retratant la tèrmica que nodria d’energia la fàbrica, ja fa quatre hores que m’he trobat amb en Bassa al quiosc. En David, que insisteix a fer el servei complet, sentencia que “Granollers no és el que es veu des de la via del tren”. Té raó. Li agraeixo que em porti en el seu cotxe -amb dues cadiretes al darrere- fins allà on tinc el meu. El pàrquing del Sot continua fent la fortor de vòmits, pixum i lleixiu de sempre. Pago el tiquet aguantant la respiració fins que em tanco al cotxe. La clau de Granollers és, segurament, el que deia l’avi Parellada aplicat a la seva fonda. “El nostre secret, després de 200 anys, és que no sabem si anem bé o malament”.