‘The last shake in l’H’: la proximitat a Barcelona condiciona la ciutat

Clica aquí per veure el gràfic amb les dades ampliat en pdf

És la segona ciutat més poblada de Catalunya. Alguns veïns signarien ser un barri més de Barcelona. D’altres s’han resignat a viure’n a l’ombra. Si es tractés d’un còctel, el Manel Tirvió ens prepararia The last shake in l’H.

L’Hospitalet convertit en còctel de la mà del seu bàrman més famós. Un toc amargant, un punt d’acidesa, el doble de dolçor i una cirera vermella. Ben sacsejat i a servir. Els ingredients i les explicacions, més endavant. Quedem al Tirsa, al carrer Rafael Campalans, del barri de la Torrassa de la ciutat. La persiana està abaixada. Ho està des del 27 de desembre de l’any passat. El Manel Tirvió es mira un grafiti que algú hi deu haver fet la nit passada. “Em fa mal veure aquesta pintada: ja no tinc el bar però ara mateix agafaria un drap i la trauria”. Durant 54 anys la cocteleria Tirsa ha vist passar gent vinguda de tots els indrets de Catalunya, amb el Manel darrere la barra per servir-los. La nova llei d’arrendaments urbans, però, l’ha obligat a abaixar la persiana per sempre davant la impossibilitat de fer front al lloguer. Això i molts anys treballant de nit en el món de l’hostaleria han fet la resta. “Vas plorar?”, li demano. Em diu que no, que estava massa enfeinat. Intueixo un punt de timidesa. “Tampoc vaig fer cap festa, no hi havia res a celebrar”, sentencia, i no en parlem més.

Quan parles de l’Hospitalet sempre et vénen dos noms al cap, el de Ferran Adrià i el del Tirsa. El Manel és molt menys conegut que el millor cuiner del món, no ha omplert tantes portades, però ha sigut algú que ha sabut situar en el mapa la Torrassa, encara que només sigui perquè durant més de mig segle s’hi han servit els millors gintònics, amb permís de Javier de las Muelas.

I és que a l’Hospitalet és difícil que s’hi vagi a fer res si no s’hi viu o s’hi treballa. Molts dels veïns amb qui parlo admeten que la proximitat amb Barcelona els complica destacar en gaire res. És el problema d’haver d’arrossegar sempre l’etiqueta de ciutat dormitori que tant odien els que hi viuen. Fins i tot el que els és propi s’adjudica a la ciutat veïna, com La Fira 2, que geogràficament és a l’Hospitalet però tothom la coneix com la Fira de Barcelona.

Cap al Museu del Còctel

“Ara el meu somni és fer el Museu del Còctel. Saps que seria el primer d’Europa i el segon del món?”, em diu somrient. El voldria fer just davant del Tirsa, en un edifici que és propietat de l’Ajuntament i que ara mateix fa les tasques de centre d’atenció diürna per a persones amb discapacitats.

Avui el Manel em farà de guia pel seu Hospitalet particular. No és fàcil, la tria. Són moltes ciutats en una i, com passa en totes les poblacions grans, és plena de contrastos. En els últims anys s’hi ha assentat un districte econòmic en creixement, a la plaça Europa, amb imponents gratacels on s’han instal·lat més d’un centenar d’empreses que han fugit de Barcelona.

El municipi també acull la seu de la Ciutat de la Justícia, l’Hospital de Bellvitge i els polígons industrials, però, sobretot, remarca el Manel, “l’Hospitalet són els seus barris de gent treballadora, que han crescut de la mà de la immigració”. Avui ens quedarem a la Torrassa i a Collblanc. El Manel m’explica que ara mateix hi ha més de cent nacionalitats diferents. Justament al final del carrer on som ara hi ha una gurdwara, que és el temple sikh més gran d’Europa. “Els dies de festa els veus desfilar pel barri vestits amb la indumentària tradicional i fa goig”, diu. És un apassionat de l’Àsia. Ha fet cinc vegades l’Índia de dalt a baix i quatre el Nepal. “Si em preguntes quin seria l’últim viatge que faria abans de morir, ho tinc clar: tornaria a l’Índia”.

Un barri que es diu Barcelona

Comencem el nostre recorregut pel pont de la Torrassa, a escassos cent metres de la cocteleria. Oficialment és el Pont d’en Jordà i es va construir l’any 1935 per unir els barris de Santa Eulàlia i la Torrassa, que quedaven separats per les vies del tren. Segurament no deu ser habitual que els veïns l’ensenyin com a lloc turístic o emblemàtic, però per al Manel té una significació especial. “Creuar el pont volia dir entrar a Barcelona”, m’explica, perquè a l’altra banda hi ha la parada del metro de Santa Eulàlia, que era origen i final de la línia vermella. “Aquest metro ens portava a aquest barri gran que tenim al costat i que té de tot”, diu irònicament en referència a la capital catalana, que tantes vegades els ha fet sentir-se a l’ombra amb una forta competència.

Hi va haver un temps en què Barcelona havia intentat annexionar Santa Eulàlia, la Torrassa i Collblanc, i el Manel admet que no li hauria sabut cap greu ser-ne un barri més. “Si entre Barcelona i l’Hospitalet hi hagués 20 quilòmetres de desert, aquí hi hauria més vida segur -reflexiona en veu alta-, però ho tenim tan a la vora que la gent per a qualsevol cosa va cap allà”. Mentre parlem, sota els nostres peus, diversos trens van i vénen. Les vies no només han separat físicament els barris. També ho han fet a nivell econòmic i emocional, fins al punt d’admetre que el barri del costat no el trepitgen per a res. Per al Manel, Santa Eulàlia sempre ha sigut un barri de gent més benestant, mentre que la Torrassa ha estat marcat per l’alt índex d’immigració. “En el seu moment se l’havia conegut com la Múrcia Chica”, m’explica, amb gent arribada de les comunitats més pobres de l’Estat.

‘The last shake’

Enfilem cap al Mercat de Collblanc. Abans d’entrar-hi ens aturem a fer un cafè. Fa només tres mesos que ha tancat el Tirsa i encara té el cos acostumat a funcionar de nit. Anem a la llesqueria El Cóm, que és al costat del mercat. Em fixo en el nom del local. Veig que va accentuat. “No saps què significa?”, em pregunta el Josep Valiente, el marit de la propietària, perquè segons ell “qui mana sempre són les dones”. El cóm accentuat és la menjadora o l’abeurador dels animals, m’explica. Si l’Hospitalet fos un còctel, quins ingredients portaria? I ara, que ja s’ha pres el cafè, el Manel comença a crear en veu alta mentre jo prenc nota. Tindria un toc amargant pel mal gust de totes aquelles coses que la gent no ha pogut complir, una part d’acidesa per la dificultat d’aconseguir aquests somnis, una part forta per la feina dura que ha de fer la seva gent i dues parts de dolçor perquè, malgrat ser dur, alguns somnis sí que s’han complert. El seu, fer una cocteleria. I quins ingredients hi poso?, pregunto. “Una quarta part de llimona, una quarta part de Cointreau, dues quartes parts de ginebra, un toc d’ apricot brandy, tot sacsejat i servit en una copa de còctel amb una cirera vermella”. L’ha batejat com The last shake in l’H, el que vindria a ser l’última sacsejada a l’Hospitalet, perquè és un còctel fàcil de remenar, com el resum de la seva vida. I em deixa clar que ara cal provar-lo i corregir mesures, “però serà bo segur”, diu, rient.

El Josep, el marit de la propietària, s’asseu amb nosaltres. Parlem de l’eterna reivindicació de soterrar les vies del tren. En què us beneficiaria? “A mi tant me fa perquè això és Collblanc, som a la frontera; l’Hospitalet no ens té en compte i Barcelona tampoc”, comenta amb resignació. Per a ell, però, Collblanc és un barri de Barcelona i el mercat un dels millors de la capital catalana. Un exemple més d’aquell hospitalenc orgullós de ser-ho perquè, en el fons, se sent barceloní. “No s’hi viu malament -afegeix-, però si ho demanes a la meva filla, que té 29 anys, et dirà que no li agrada”.

Com anar al psicòleg

Per al Manel, el Mercat de Collblanc també és un dels millors de Barcelona. Aquí hi venia a comprar la fruita dels còctels del Tirsa i ara el menjar per a la família, tot i que moltes vegades l’encarrega per telèfon i se’l fa portar a casa. Diu que, com els bàrmans, els paradistes també fan de psicòlegs de la clientela. Tothom els explica les seves penes. Em presenta el bacallaner de La Lola, el Miquel Lázaro, que té una cua de por. És Setmana Santa i el bacallà va que vola. “El nostre producte ha viatjat per tot el món”, m’explica, perquè moltes clientes l’envien fora a familiars. ¿Ha canviat gaire el barri?, li demano. “Molt i cap a malament”, però ja no em dóna més detalls. Té la parada plena i tampoc cal espantar el personal. La Charo Ordóñez, xarcutera, és més explícita. “Collblanc abans era molt forta pel que fa al comerç, però l’immigrant no ve a comprar al mercat perquè és car”, comenta. I em parla dels establiments pakistanesos i xinesos que han envaït el barri. “Hi ha una mà molt laxa amb aquests comerços -es queixa-, mentre que nosaltres tenim cada setmana una inspecció per garantir que complim la normativa”.

Per al president del mercat, Juan Manuel Hernández, el fet que la parada de metro de Collblanc sigui al costat afavoreix que hi hagi també molt turista que va de visita al Museu del Barça. I ho volen aprofitar. Per això han presentat un projecte perquè les parades puguin tenir un espai per servir-hi productes cuinats amb servei i taules. “A la gent se’ls han d’oferir coses noves, si no et quedes estancat”. Però l’Ajuntament, de moment, continua donant-los carabasses.

El Palo Alto de l’H

Acabem al Tecla Sala, una antiga fàbrica de filatures reconvertida fa uns anys en centre cultural i un dels equipaments més emblemàtics de la ciutat. “Si no puc fer el Museu del Còctel on el vull fer, aquest és l’altre lloc on voldria obrir-lo”, diu el Manel. Al cap i a la fi, fer còctels és un art. Té clar que sense cultura no hi ha progrés possible i la seva ciutat necessita un revulsiu. Lamenta que durant molts anys s’han fet obres de rehabilitació i s’han construït nous espais, tot de cara a les infraestructures, però, com passa sempre, la cultura queda oblidada. El seu desig seria convertir el Tecla Sala en el Palo Alto de l’Hospitalet, en referència al recinte del Poblenou inspirat per Javier Mariscal, també una antiga fàbrica rehabilitada que allotja estudis i tallers de creadors, dissenyadors i artistes.

Sempre amb el desig que la ciutat de l’Hospitalet tingui el reconeixement que es mereix. Abans imaginava còctels. Ara el Manel Tirvió fa anar el cap imaginant projectes que impulsin la seva ciutat. Després d’aquest viatge d’avui, encara lamento més que el Tirsa hagi tancat. Estic segura que avui hauríem acabat en aquella barra, provant el nostre nou còctel i brindant per The last shake in l’H.