EURO: En el llit de Procust
EconomistaFrança va promoure l’euro com a reacció a la unificació alemanya del 1989. Alemanya, per demografia, per ciència i tecnologia i per disciplina financera i laboral, s’està convertint en el que els seus veïns havien estat tement des del principi: la nació destinada a l’hegemonia d’Europa. Com que una moneda compartida exigeix inexorablement una coordinació cada cop més estreta de les economies adherides, França comptava, amb l’euro, que Alemanya no se li podria escapar. La Gran Bretanya no va veure la necessita d’apuntar-s’hi. Itàlia, Portugal, Espanya i Grècia van ficar-se al llit amb Alemanya i França perquè consideraven que el recurs fàcil de la devaluació periòdica era una de les causes de la seva manca de productivitat: volien perdre autonomia.
L’euro, com el dòlar i com qualsevol moneda, no és un llit còmode, sinó més aviat una camisa de força a la qual s’han d’adaptar les economies que la comparteixen. Entre el 2000 i el 2007, les economies meridionals van compensar la seva manca de productivitat amb endeutament. El 2008, els creditors van perdre la confiança i van tallar el crèdit. En aquestes circumstàncies, hi ha dues maneres d’actuar: deixar caure les economies sense crèdit, com estan fent els EUA amb Puerto Rico, o bé donar-los crèdit condicionat a reformes doloroses. Europa ha triat la segona fórmula. En part perquè els alemanys creuen en una Europa més solidària i en part perquè, amb el deutor, cauen els creditors, i els dels països meridionals eren bancs francesos i alemanys.
Els alemanys no són keynesians. Per a ells, l’estalvi sempre és una virtut, i tot els països que comparteixin l’euro han de ser estalviadors. Se n’estan sortint. Només Lituània, Letònia i Eslovàquia importen més que el que exporten i, per tant, segueixen acumulant deute. Tots els altres, o bé l’estan reduint o bé estan equilibrats. Una altra cosa són els seus respectius Estats. Els d’Espanya, Portugal, França, Finlàndia, Eslovàquia i Eslovènia segueixen gastant més que el que ingressen i necessiten que el BCE compri el deute que emeten.
L’euro penja d’un fil: l’opinió pública. A la dels països meridionals no se’ls acabarà la paciència: Grècia, després de fer el ridícul, ha acabat acceptant passar per l’adreçador germànic. El punt més feble és França, que té més d’un 10% d’atur i que, per seguir el pas d’Alemanya, ha de fer retallades públiques i guanyar competitivitat privada. Mentre França aguanti, l’euro sobreviurà.
El Brexit? Seria un cop psicològic. Només psicològic.
