Falsificant Ken Follett

BarcelonaLa veu de la Rosa Badia, una històrica de Ràdio Barcelona, anuncia pels altaveus els autors que firmen a El Corte Inglés de la plaça Catalunya. “Mayra Gómez Kemp firmarà exemplars del seu llibre ¡Y hasta aquí puedo leer! ”, fa. I també diu que “Sofía Cristo, autora d’ El amor de mi vida ”, és una altra de les autores que hi ha a l’estand. Em pregunto si deu ser filla d’Ángel Cristo, el domador de circ. En tot cas, no conec cap dels autors que diu excepte la primera, que presentava el programa Un, dos, tres... responda otra vez. Luis Montero Manglano, José Antonio Palomares, Mercedes de Vega... No sé qui són. I no sé si és culpa meva o no.

Camino cap al Portal de l’Àngel. “ ¿Nena, cariño, quieres una rosa? ”, fa una senyora de pits asimètrics i gegantins. Té una cervesa al damunt de la parada, que, com totes, està forrada amb la bandera catalana de rigor. No em vull imaginar quin és el total de l’economia submergida floral d’avui. Tothom posa parades de roses. I tothom te les cobra com les gambes al restaurant: segons mercat. És a dir, segons la cara que facis.

La cua de lectors de Ken Follett arriba fins al carrer Santa Anna. Senyors amb un gelat, diversos humans amb bosses del Carrefour, Caldo Aneto, Nespresso i El Corte Inglés. Moltes noies amb pantalons curts texans i mitges negres a sota (no m’hi sé acostumar, a aquesta moda). Hi ha qui llegeix el llibre que espera que li firmaran, El umbral de la eternidad (4a edició). També hi ha molta gent amb bosses de llibreries, especialment preparades per avui. “Els llibres són motors per als sentiments”, hi posa en una. “Cada dia hi ha una papereria a prop teu”, hi posa en una altra. La de la Fnac, amb el següent joc de paraules: “ Cuando leo me LIBRO de todo”. “Hem perdut tot el dia”, fa un noi amb el telèfon a la mà. “I jo encara li haig de comprar la rosa a la Ioli”, li contesta l’amic que l’acompanya. “La rosa rai, la rosa la trobes en qualsevol lloc. El llibre és una altra cosa, estic per falsificar la firma”, fa el primer. I tots dos riuen. “Què, ho fem?” Surten de la cua. “Es tracta de veure què hi posa, la firma te la trec jo”, mormola el primer. “Va”.

Surto de nou a la Rambla. A la parada d’ERC hi ha el llibre d’Oriol Junqueras i Justo Molinero, Revoltats, el de Súmate, l’ Ole tu!, d’en Peyu, i Història breu de Barcelona, de David Agustí. Un noi parla amb el venedor. “És que no puc amb l’Albert Rivera, no puc”, exclama. “I tot el dia a La Sexta, tot el dia a La Sexta”. L’altre fa que sí amb el cap, mentre feineja. Dues senyores que arrosseguen dues roses (cap per avall) s’aturen a la parada. “¿No teniu el llibre del Kilian Jornet?”, pregunta la de cabells curts. “No, nena, marxem. Aquí no tenen res. Anem a fer un mantecado ”.

Un any més, Sant Jordi. Penso en la dita aquesta que fa: “Que el llegir no ens faci perdre l’escriure”. Podríem dir-la al revés, ara: “Que l’escriure no ens faci perdre el llegir”. Quants dels autors que avui firmen són lectors? Dèiem abans, quan érem irònics, que valia la pena comprar llibres però que els havíem de llegir. Ara potser val la pena comprar llibres dels que potser no seran llegits. Esclar que qui compri un llibre sobre les amants del monarca Joan Carles se’l llegirà. És com un Hola allargassat. Però i si es compra els contes de Mercè Rodoreda? Llavors potser no se’ls llegirà. I doncs, que se’ls compri encara que mai els llegeixi. Que els tingui a casa.

A l’aire, olor de gofre, de xurro, de tot això que venen ara a la Rambla amb l’excusa del quilòmetre zero i el turisme de qualitat. Al cel, dotzenes de globus de color vermell que, com cada any, es quedaran encallats als plataners.