Síria, quatre anys d’infern

El conflicte més sagnant del segle no té perspectiva de pau i desestabilitza la regió

El 15 de març del 2011 començava el conflicte més sagnant i complex del segle XXI. La guerra civil que va esclatar a Síria en el context de les revoltes àrabs ja s’ha cobrat moltes més de 220.000 víctimes (l’ONU fa anys que va abandonar el recompte) i ha provocat gairebé 11 milions de desplaçats.

Després de converses fallides i a falta d’un pla de pau, Síria s’acosta a l’abisme en una guerra de guerres en què lleials i detractors del president Baixar al-Assad, kurds, l’Estat Islàmic i actors regionals miren d’imposar el seu projecte polític.

De la revolta a la guerra civil i al caos

Seguint l’estela de les protestes populars que havien aconseguit enderrocar les dictadures de Ben Ali a Tunísia i Hosni Mubàrak a Egipte, milers de sirians van prendre els carrers de manera pacífica per exigir la renúncia del president sirià, Baixar al-Assad. Lluny de satisfer les demandes populars, Damasc va respondre contra els manifestants amb la força de l’exèrcit i no va deixar més opció a l’oposició que agafar les armes. “La revolució va morir fa temps. Abans ens movia la il·lusió per enderrocar la dictadura i construir una nova Síria. Ara, l’odi sectari ho ha contaminat tot”, es lamenta el Yamen, que va decidir abandonar la milícia opositora de l’Exèrcit Sirià Lliure (ESL) i buscar una vida millor a Alemanya, després que l’Estat Islàmic matés diversos dels seus companys. Format a partir de desertors de l’exèrcit i de civils revoltats, l’ESL va aconseguir llançar múltiples ofensives per tot el país i estendre el conflicte a Damasc i Alep el 2012.

L’estreta col·laboració d’estats com Turquia, l’Aràbia Saudita i Qatar amb diferents faccions de l’oposició armada ha contribuït a l’escalada de la violència i a la fragmentació en petites brigades rebels que actuen de manera independent d’acord amb els interessos i l’agenda de cada padrí. La ingerència estrangera i el pols regional que lliuren l’Iran i l’Aràbia Saudita sobre el territori sirià han comportat la radicalització i la sectarització del conflicte entre xiïtes, alauites i minories favorables al president Al-Assad i una majoria sunnita contrària al règim.

Crisi de refugiats i pasteres al Mediterrani

Al drama de la mort s’hi suma l’èxode dels més d’11 milions de sirians que s’han vist obligats a abandonar les seves llars i buscar aixopluc en una altra regió del país o a l’estranger. Desesperats, molts paguen preus desorbitats a les màfies i es llancen al mar amuntegats en velles embarcacions amb el somni d’arribar a Europa malgrat la por justificada que el Mediterrani els engoleixi per sempre.

“La meva família va decidir que ja no era segur quedar-se a Síria i vam posar rumb a Austràlia, on tenim una tia”, explica resignada Nour Sangawi, una jove de 22 anys que el 2013 va veure truncats els seus estudis de filologia anglesa a la Universitat d’Alep per falta de professorat. “No sóc optimista sobre el futur de Síria. Les coses empitjoraran i més gent serà assassinada. Els pròxims anys serem testimonis de més destrucció”, manifesta aquesta jove partidària de Baixar al-Assad.

La irrupció de l’Estat Islàmic

Sorgit d’una escissió d’Al-Qaida a l’Iraq i liderat per Abu Bakr al-Baghdadi, l’Estat Islàmic va trobar ràpidament el seu espai en el caos sirià a mitjans del 2013. La seva estratègia inicial va ser evitar un enfrontament directe amb el règim d’Al-Assad i va centrar la seva campanya militar en els rebels sirians i el Front al-Nusra -la branca siriana d’Al-Qaida-. Així va passar a dominar extenses zones del nord de Síria i l’Iraq i a proclamar el califat.

El poder de l’EI rau en el seu enorme potencial militar, en la seva gran capacitat financera i en la perícia en l’ús de la propaganda, que ha provocat la integració de milers de combatents estrangers -molts procedents d’Europa i dels Estats Units- a les seves files.

La capacitat del nou jihadisme global per colpejar des de Síria fins a París ha sigut un dels principals detonants de la intervenció militar d’una coalició internacional liderada pels Estats Units que amb bombardejos aeris complementa l’acció de les milícies kurdes i d’alguns grups rebels sobre el terreny.

En el desenvolupament de la seva agenda islamista, el grup jihadista ha instaurat la xaria -la interpretació més extrema de la llei islàmica- i ha posat les minories del Pròxim Orient en el seu punt de mira. Kurds, siríacs, iazidites, xiïtes i també els musulmans sunnites que no comparteixen la seva interpretació radical de l’islam estan sent forçats a la conversió, a l’exili o a la mort.

L’arribada de la ‘primavera kurda’

“El 19 de juliol del 2012 va ser un punt d’inflexió en la nostra dolorosa història. Comencem una revolució basada en la nostra pròpia concepció de la democràcia i la llibertat. Síria ja no és un refugi segur per a totes les nacions que hi viuen i la proclamació d’una regió autònoma és l’única solució per protegir el poble kurd i les minories d’extremistes i genocides”, confessa Daleel Hessen, treballador del ministeri d’Exteriors del cantó d’Afrin, un dels tres que conformen l’autogovern del Kurdistan sirià.

Episodis com el de la ciutat kurdosiriana de Kobane i l’heroica lluita de milicianes kurdes en primera línia del front contra l’EI han servit per posar en el focus mediàtic les reivindicacions d’un poble mil·lenari històricament ignorat.

La pau, una missió impossible?

La solució sembla molt llunyana si es tenen en compte les converses fallides que hi ha hagut fins ara entre el govern sirià i l’oposició, en les quals, a més, els kurds no han sigut presents. El principal canvi respecte del passat és que una part de l’oposició moderada ja admet la inclusió d’Al-Assad i el règim en la solució política del conflicte.

“Amb un Exèrcit Sirià Lliure pràcticament desmantellat, l’oposició política té molt poca legitimitat perquè no té representació militar sobre el terreny. Això ja va passar en les converses de Ginebra del 2014 i ara s’ha aguditzat molt més amb l’auge dels batallons jihadistes. Encara que s’arribés a un acord, l’Estat Islàmic i Al-Nusra no el respectaran perquè tenen la seva agenda pròpia”, explica Lurdes Vidal, de l’Institut Europeu de la Mediterrània.

La complexitat de la situació i el fracàs dels plans impulsats anteriorment per l’ONU ha provocat que el nou enviat especial per a Síria de les Nacions Unides i la Lliga Àrab, Staffan de Mistura, hagi rebaixat les pretensions prioritzant treves i acords de caràcter local -com ja ha passat en alguns barris de la perifèria de Damasc- que facilitin el lliurament d’ajuda humanitària als civils i amb l’esperança que aquestes treves s’estenguin al llarg de tot el territori.

El + vist

El + comentat