Una avinguda de pas que és pulmó de barris

BarcelonaAl vèrtex nord-est de la Ciutadella neix com una exhalació l’avinguda Meridiana. Surt quasi d’on s’acaben les parets del Parlament i enfila amunt per travessar quatre districtes de la ciutat i esventrar una tirallonga de barris amb la pujada fulgurant cap a fora de Barcelona. És aquesta l’essència de la nostra via ràpida per excel·lència: marxar de la ciutat i arribar-hi, sentir que te’n vas i notar l’escalf del retorn. Barcelona t’acomiada i et dóna la benvinguda al llarg d’una via que transites de memòria, sense fixar-te en el que hi ha a banda i banda, encaparrat a fugir o a tornar a la llar. Sembla que aquí no t’hi hagis de quedar mai, que no sigui un lloc per viure-hi. Però ho és. A la Meridiana la vida també s’hi atura i és possible fer-hi niu.

Cultura i disseny

En l’inici hi ha els estendards majestuosos i opulents

Al llarg dels primers metres hi col·lideixen l’Eixample -quan n’hi diuen Fort Pienc-, Ciutat Vella i Sant Martí. Hi trobem la cultura de fornada recent amb els seus estendards majestuosos i opulents: el Teatre Nacional i L’Auditori, que limiten amb la plaça de les Glòries, recentment engalanada, el nou epicentre de la modernitat urbanística. Hi conviuen la Torre Agbar, tot just desnonada de vida per no se sap ben bé què fer-hi, la Grapadora del Museu del Disseny amb un fons artístic que és una joia i la visera dels Encants Vells incrustada a l’skyline de la ciutat, ja troquelat pel supositori veí i per la Sagrada Família a l’horitzó.

Del Clot al Camp de l’Arpa

De la personalitat menestral a un barri curiosíssim

Entro al Clot, un barri amb nom de forat i forta personalitat menestral, i pujo per Navas de Tolosa. Al tendal d’un local deshabitat algú hi ha abandonat una frase: “Un país sense art és una nació sense futur”. Poesia infiltrada en un indret tan sols animat per incomptables basars i restaurants xinesos, supermercats pakistanesos i deu o dotze perruqueries. Al xamfrà amb Mallorca no hi ha plàtans sinó garrofers, arbre proletari de fruit amarg.

A l’altra banda de la Meridiana albiro la característica cúpula de la parròquia de Sant Joan Bosco. Allà mateix, a la plaça Ferran Reyes, la fressa d’un parc infantil rivalitza amablement amb una quinzena d’avis que cada tarda fan espetegar les boles de la petanca. “El dia 11 també vindran a jugar?”, pregunto al Vicente, veí del carrer Biscaia. No està assabentat que la Via Lliure enguany passarà just per aquí i un company de partida li retreu la desídia. Ja que hi sóc, trec el cap al curiosíssim barri del Camp de l’Arpa. Força estelades als balcons i les finestres de Trinxant i de Coll i Vehí. Cap bandera espanyola. La majoria dels baixos es lloguen, crien pols a l’espera de l’emprenedor que passa de llarg. Hi ha poca animació en aquest poble caigut sobre el bullici d’una ciutat que a la part sud de la Meridiana sembla talment una ciutat dormitori.

La Sagrera

La plaça de l’Assemblea de Catalunya, dura i metafòrica

A la Sagrera se la nota més espurnejant. Les botigues fan un formiguer, un anar i venir de carros d’anar a comprar. L’oci hi té una presència més arrelada. Ja sigui a l’antiga -el club de billar Monforte- o amb perfums de modernitat teatral -la Nau Ivanow- el barri crepita inquiet. I el cinema? Ah, això ja és una altra cosa. On hi havia el vell Rívoli, a la cantonada amb Josep Estivill, ara hi ha un imprescindible Merca China (Tot per a la Llar). On es troben els carrers de les Antilles i les Filipines -per arxipèlags que no quedi- hi trobem la plaça de l’Assemblea de Catalunya. Dura i metafòrica, té una bassa amb inscripcions que semblen fetes a mida per a la imminent Diada: “Arrels que s’alcen i caminen”, “Arrels que ens fan fer pinya”, “Arrels que ens uneixen per un mateix fi”, “Arrels profundes per enlairar un fort i dret tronc”.

L’edifici Meridiana s’aixeca entre els números 312 bis i 320. Conegut popularment com El Rusc va ser projectat l’any 1966 per l’estudi d’arquitectura d’Oriol Bohigas. És un símbol de la nova Barcelona del desarrollismo, de les noves concepcions urbanístiques enfocades a la funcionalitat, a les onades migratòries que Barcelona va acollir. Expliquen que les diminutes finestres enfocades al sud frenen el soroll del trànsit, permeten l’entrada de la llum a l’hivern i protegeixen del sol inquisidor de l’estiu. És com un símbol d’aquesta avinguda de pas condemnada a ser travessada de pressa.

L’Hipercor

Reminiscències obreres, tòtem comercial... i la pitjor icona

“A la Meridiana t’hi acostumes”, m’explica la Carmen, que viu just darrere l’Hipercor en un carrer que fa frontera amb el Parc de la Pegaso: més reminiscències obreres impossible. Fa molts anys que aquest és el seu barri, diu que no és el més bonic del món però l’ha fet seu i se l’estima. Anirà a la Via Lliure amb la família i dues amigues. Li pregunto si el barri està mobilitzat: “Em sembla que no gaire però segur que de gent no en faltarà”. Hi ha vida de carrer, en efecte. Només cal fitar la vorera de Torroella de Montgrí, punt de reunió dels avis que fan petar la xerrada i arreglen el món mentre malparlen dels polítics i asseguren que, només faltaria, qualsevol temps passat va ser millor.

L’Hipercor, no cal dir-ho, és una institució de la zona, per sempre més la icona del pitjor atemptat d’ETA a Barcelona i irreductible tòtem comercial del districte. La seva personalitat resulta un pèl complicada d’explicar. És immens però s’hi respiren aires de petit comerç i les senyores Maria hi van a comprar com qui va a la plaça. Al bloc de pisos adossat hi ha una zona enjardinada on els veïns joves practiquen el parkour, l’art de desplaçar-se a través d’acrobàcies i aprofitant-se de les formes capritxoses de la construcció urbana. Entre riures i garrotades maten el temps transsubstanciats en saltimbanquis. Entro al supermercat pakistanès del costat de l’estació de metro de Fabra i Puig. Estan molt ben assabentats del sidral que els espera d’aquí dues setmanes. Bona picossada extra facturaran a còpia d’aigües, cerveses, refrescos i tota mena de snacks per fer passar la calor i la gana de mitja tarda a la concurrència de la Via que trepitgi la seva preuada zona d’influència.

Nou Barris i Sant Andreu

El districte més dinamitzat i el barri més hospitalari

La parada de Sant Andreu Arenal és la tercera estació que la Renfe té al llarg de l’avinguda -abans hi trobem El Clot Aragó i La Sagrera- i és també la porta d’entrada oficial a dos districtes. A l’esquerra el de Nou Barris, dinamitzat ja fa uns quants anys amb la zona d’oci que presideixen l’Heron City i El Corte Inglés. Vorejo el parc esportiu de Can Dragó -que ocupa l’espai d’antics tallers justament de Renfe- i m’arribo a la veïna placeta Luis Buñuel -així han batejat l’interior de l’Heron City- que poc o res té a veure amb el genial cineasta però permet capbussar-se en el dia a dia dels addictes als centres comercials.

Cap a l’altra banda, cap a la dreta, travessar per últim cop la Meridiana em condueix a l’hospitalari Sant Andreu. És a dues passes i sempre ve de gust passejar-hi: la Fabra i Coats, reducte de la tradició fabril del barri. Ara, luxosament rehabilitada, és centre d’art, de creació i de rodatge d’anuncis. Més o menys a aquesta altura, pel carrer Malats o la plaça Xandri, està previst situar-hi la frontera nord aproximada de la Via Lliure. Però la Meridiana continua enllà, entestada a mostrar-nos el punt de fuga. Travessa la ronda de Dalt i es converteix en la C-58. Deixa enrere Torre Baró, la Trinitat, Ciutat Meridiana, Santa Coloma... Se’n va fins a Montcada i el Vallès i es fon en l’asfalt de l’AP-7.