28/10/2017

Un estat propi pel dret a existir

4 min
Un estat propi  Pel dret a existir

PeriodistaDies enrere, en el curs d’un col·loqui de Sobirania i Justícia a Barcelona, el corresponsal de The New York Times a Espanya, Raphael Minder, va explicar que als independentistes que ha entrevistat en els últims anys els ha demanat que li diguessin alguna cosa que avui en dia no poden fer i que creuen que sí que podrien fer en cas que Catalunya esdevingués un estat independent. Quan va ser el meu torn, vaig donar la meva resposta: existir.

Tenir una llengua, una història, una cultura, un territori i fins i tot unes institucions de govern és tenir-ho gairebé tot, però el tot és l’estat, perquè l’estat és font de normalitat. L’estat és la unitat de mesura del reconeixement. D’acord amb la seva capacitat de certificació internacional, unànimement acceptat, un estat és el salconduit que permet a la teva llengua, la teva història, la teva cultura, etc., circular pel món sense haver de donar explicacions.

Identitat sense menyspreu

Un estat és, entre altres funcions que té, un generador d’autoestima. La que permet que la teva història nacional, la teva llengua i els teus símbols no siguin menystinguts com a menors. La que fa que la teva identitat no sigui sospitosa. És la font d’autoestima necessària que permet malparlar del propi estat, negar-lo i fins i tot cremar-ne la bandera o, dit en els termes més poètics de Georges Brassens, quedar-se al llit despreocupadament el dia de la festa nacional perquè la música militar és insofrible.

Naturalment no cal un estat per existir en el sentit biològic del verb. I en cas que l’estat que t’hagi tocat, amb sort, sigui una Suïssa amb voluntat integradora d’identitats, potser no és necessari tot un estat per existir políticament. Però només cal sentir amb quina ràbia casernària cridaven “ Viva España! ” els violents manifestants que la tarda de la proclamació de la República van entrar en una escola de Barcelona i van agredir dos mestres o van esquerdar els vidres de Catalunya Ràdio, per entendre que la plena existència de Catalunya com a subjecte polític dispara els reflexos de possessió de l’estat espanyol, per al qual l’existència de Catalunya és una anormalitat que cal embridar més o menys dissimuladament segons les necessitats de la història. Pertanyo a una generació que ha sentit presentar algú com “ Este es catalán, pero no ejerce ”, o sigui, que està descontaminat. D’aquest pou d’humiliació sense fons és d’on hem hagut d’anar a rescatar la nostra autoestima.

Per això a la sessió del Parlament del 10 d’octubre el president Puigdemont va haver de presentar-nos en aquests termes, encara ara, en ple segle XXI, als espanyols que l’estaven escoltant: “No som delinqüents, ni bojos, ni colpistes, ni abduïts. Som gent normal que demana votar”. I aquell dia va pronunciar també una frase que li recordaran el 21 de desembre: “Les urnes són l’únic llenguatge que entenem”.

La mala fama d’Espanya

L’estat espanyol, no. Els estats entenen i parlen, si cal, el llenguatge de la força. De fet, el parlen per defecte, perquè un estat és també font de coerció. En aquest sentit, l’estat espanyol té molta mala fama. Tanta, que el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va enviar un missatge que hauria d’avergonyir Rajoy i els seus ministres: “Espero que el govern espanyol doni més prioritat a la força de l’argument que no pas a l’argument de la força”. Trobo que se’n parla poc, d’aquest missatge de la UE a Madrid. La bufetada és diplomàtica, però és una bufetada monumental. Els han dit que els coneixen. I podem estar segurs que si la ració de violència policial que ens fan tastar és més petita que la imaginable o nul·la, li deurem al senyor Tusk i a les càmeres dels mòbils que van ensenyar quines condicions van desafiar 2.286.000 catalans per anar a votar l’1 d’octubre. I que si el 155 no ha estat una ocupació militar és perquè a la Unió Europea hi havia (i encara hi ha) preocupació que portés violència i desestabilització.

Atenció al relat que vindrà ara. Als discursos del Parlament de dijous i divendres de Ciutadans, PP i, en part, del PSC, el relat subjacent va ser que corren aires de trencament civil, una idea teatralitzada pel diputat Carrizosa en el moment de sortir de l’hemicicle cridant “colpistes” als diputats de Junts pel Sí. El concepte és que fins ara només podien votar els del sí, com si les urnes no fossin per a tothom. I, per això, els que parlen d’unitat, com Arrimadas, van especificar que ja veuríem què passaria quan surtin a votar “els de Cornellà o l’Hospitalet”. L’argument és que a Catalunya hi ha un conflicte social que necessita el rescat d’Espanya, i per això el PP parlava de la necessitat de reconciliació “entre tots els catalans i amb la resta d’espanyols”. Hi ajudaria que els que es manifesten per la unitat d’Espanya ho fessin amb el mateix civisme que han mostrat els que s’han manifestat per la plena llibertat de Catalunya. Imaginin el bucle etern amb què les cadenes espanyoles estarien passant un atac com el que va patir Catalunya Ràdio si hagués estat al revés.

Els relats creen realitat, però la realitat és sòlida. A tothom li convé recordar el que va dir Fachin a la Ciutadella: que un article de la Constitució no esborra més de dos milions d’independentistes, i que un estat espanyol disposat a tot no s’esborra amb una proclamació de la república per molt que es vulgui.

stats