EconomistaD’un temps ençà, l’empresonament d’alguns líders polítics i socials del nostre país ens fa viure la presó com una cosa més propera. Per això cal reflexionar sobre la vida dels interns i les possibilitats que tenen, dins i fora, per conviure amb una realitat nova, diferent i indubtablement delicada.
Conec presos amb penes molt desiguals, condemnats per delictes molt diferents. Les persones i les causes que els han dut a compartir espai són tan diverses que em sembla sever que convisquin en les mateixes condicions. Però tots han estat sentenciats, cosa que els uneix en un món tan limitat com real.
D’aquí un temps els condemnats tornaran a una realitat que durant una temporada no ha estat la seva. La sortida de la presó anirà lligada a una adaptació necessària senzilla per a alguns i molt complexa per a d’altres. Per a la majoria, però, la inclusió a la societat no serà fàcil. Per tant, la feina i el compromís que s’adopta des dels centres no és una qüestió menor.
Tinc la sort de conèixer de primera mà una persona que des de fa cinc anys s’esforça incansablement per generar il·lusió i treballar valors a Brians 2. Reconec que sobta veure com traspassa d’un món a l’altre amb total naturalitat, com si la vida entre barrots fos una cosa fàcil d’integrar. La Maria, lleidatana de naixement i de sentiment, utilitza l’exercici físic com a motivació. Prepara curses, crea equips de futbol sala i fins i tot s’atreveix amb maratons per incentivar la pràctica de l’esport dins o fora de la presó.
Un dels motors per canviar d’actitud davant la vida és l’esport. Té molta força, ajuda el cos però també la ment. És una acció saludable a la qual molts ens hem aferrat en moments complicats. Enfront de la malaltia, és un bon company de viatge. Davant la privació de llibertat, es pot convertir en una motivació vital.
Fa poc més de tres anys, amb una altra professional del centre, la Maria decidia implicar activament els interns en l’organització d’una cursa de caràcter solidari, correengran.cat, que el 22 de març convertirà Sant Esteve Sesrovires en una gran festa popular, enguany contra la síndrome de Rett. He viscut les dues anteriors edicions i us garanteixo que la il·lusió que es respira davant de gent privada de llibertat que se sap generosa, solidària i compromesa és màgica.
La importància de tenir un motiu que doni sentit a tot. L’esport com a eina de reinserció. Potser no és vàlid per a tots però, només que ajudi a la reinserció d’un sol pres, iniciatives com aquestes hauran valgut la pena. Us convido a viure-ho, és especial.
