PoetaRambla d’Almacelles. Finals d’agost. Mitjanit. Poca llum. Poca gent. D’un cotxe en surt una noia tota bufona, amb faldilla curta i trena llarga. Però així que adverteix la meua ombra, gira cua a corre-cuita i es torna a tancar dins l’automòbil. Pensant en els tristos motius que l’han degut empènyer a protegir-se, continuo caminant. Ara ensopego amb grupets d’adolescents fumant i escoltant reggeaton a través dels seus altaveus Bluetooth. Porten unes gorres de visera ampla i llampant a mig calar que els fa llòbrega la mirada i ridícul el posat. Aquest cop soc jo que em voldria tancar dins d’un vehicle. Sobretot durant aquell lapse etern en què els avanço i ells em fiten sense cap indici d’empatia.
¿Vivim amb por o m’ho sembla a mi? ¿Hi ha mala llet i desconfiança general en l’espai públic o soc paranoic? Quan era petit, al poble, crec que s’hi podia passejar sense gaire recel. Com era força habitual de saludar-se amb els veïns que prenien la fresca. Quant al jovent, recordo que n’hi havia d’extravagants que, segons com, sí que podien fer cert temor. Heavies, punks, algun hippy despistat... En el fons, però, i teòricament, eren gent de bé: repudiaven el sistema per injust i lluitaven per tornar-lo bo, cadascú amb les seues dèries. Però avui tinc la impressió que la joventut rebel, la que viu desafiant, actua exactament a la inversa. Són guardians i altaveus del missatge que el capitalisme escampa per les xarxes: sexe i violència bàsicament. Em fa l’efecte que la cara amable i el cor negre de la indústria també ha assimilat l’esperit del 68 i l’usa per als seus interessos.
Digueu-me sentimental o idealista -tot m’escaurà-, però a mi se’m posa pell de gallina quan veig concerts antics de Raimon amb tota una gernació agermanada cantant a cor per la pau i la llibertat. El problema reposa precisament en aquest detall: “Hi ha hagut un nefast divorci entre la cultura i el poble”. La frase és de Folch i Camarasa. I continua: “Sòfocles, Mozart, Shakespeare, Guimerà, Verdaguer, Sagarra, Folch i Torres... arribaven directament al poble, sense per això haver de renunciar a cap exigència artística; ara que som més demòcrates i socialitzants que mai, s’ha furtat el gran art al poble. Se l’ha condemnat a l’ostracisme i tancat en els immensos camps de concentració on imperen les autèntiques subcultures que són (en termes generals i amb comptades excepcions) la televisió i la cançoneta eurovisiva, quan no la simple pornografia”.
Ens esperen anys de perversions -“ and it’s a hard... ”
