Miquel Pueyo: “Lleida corre el risc d’entrar en declivi si no fem coses noves”

LleidaDiu que és un nen de Lleida. Però el nen ha esdevingut alcalde de la mateixa ciutat que l’ha vist créixer i que també veurà créixer les seves dues filles. I a la inversa, perquè sobre Miquel Pueyo (Lleida, 1957) recau ara una doble responsabilitat: veure créixer la seva ciutat i les seves filles amb la seva ajuda.

¿L’hauríem de felicitar o plànyer per la seva nova responsabilitat?

Diguem que és com la vida, un maldecap raonable, amb aspectes molt positius i, segurament, amb reptes i dificultats que en aquests moments no puc ni imaginar-me, però crec que podeu felicitar-me perquè, evidentment, en el moment que assumeixes una candidatura, també assumeixes, si no l’esperança, almenys el risc que pots resultar elegit alcalde.

De capacitat n’està, però ¿se sent capaç d’afrontar el repte?

Me’n sento capaç sempre que entenguem que es pot fer política de moltes maneres, i nosaltres triarem fer política de manera sòbria i senzilla i, a més, encara que no sempre serà fàcil, treballar per a la conciliació.

¿És possible conciliar vida personal i professional en el cas d’un alcalde de Lleida?

Depèn de com es construeixi la figura d’un alcalde. A Lleida tenim la tradició d’uns models molt omnipresents d’alcalde, una presència física, fins i tot a altes hores de la nit, en diversos sopars, de vegades gairebé simultanis. Crec que sovint s’ha hiperexposat la figura de l’alcalde, i el model que jo em plantejo és més discret, més senzill, més sobri.

Què li diu la família d’aquest nou repte?

El primer pacte es fa amb la família. Després, si es pot, es fa un pacte de govern. Jo tinc dues filles petites, de 8 i 9 anys. Per tant, les condicions amb què assumeixo aquest repte són complexes, i per això insisteixo en el tema de la conciliació. Primer de tot, és una qüestió de gènere, ja que el que jo no faci recaurà especialment sobre la meva companya. Però, a més, jo tampoc em vull perdre el procés de creixement de les meves filles.

Els ciutadans tenen dret a saber com és el seu alcalde. Ajudi’ns a conèixer-lo una mica millor...

El seu alcalde és un nen de Lleida que torna a sentir el sol de la seva infantesa dins seu. Jo em recordo a mi mateix caminant pel carrer Sant Martí, perquè el meu espai infantil anava dels Maristes fins al peu de la Seu Vella, en uns moments en què tot era molt més simple i les distraccions limitades, i caminaves, badaves i observaves. Aquest és l’inici del seu alcalde. A partir d’aquí, soc la primera persona de la meva família que pot accedir a la universitat, els meus orígens familiars són de classe treballadora. Accedeixo a la universitat com a estudiant i, més tard, com a professor.

¿No té por que el poder polític li pugi al cap?

La dedicació política intensa, amb un alt nivell de responsabilitat, com pot ser assumir l’alcaldia de Lleida, insensiblement provoca canvis, genera allunyaments, però des del primer dia el meu combat personal serà evitar-ho.

Dels seus antecessors, ¿amb qui es queda: Antoni Siurana, Manel Oronich, Àngel Ros o Fèlix Larrosa?

Diria que tots són perfils diferents, i jo no m’identificaria amb cap d’ells. Els respecto a tots, cadascun ha jugat el seu paper, però no m’hi identifico.

Sobretot Siurana i Ros eren alcaldes molt personalistes. Quines seran les formes de Miquel Pueyo al capdavant de la Paeria?

L’última persona que pot descriure la meva manera de ser o la meva personalitat soc jo, perquè si us dic que soc senzill, pensareu que no deixa de ser una manera narcisista de descriure’m, i si us dic que soc narcisista, pensareu que em poso la bena abans de la ferida. Crec que soc una persona curiosa, que m’agrada escoltar i aprendre. Soc tolerant i m’agraden les coses ben fetes. Però jo crec que soc així, hauries d’interrogar altres persones per obtenir un retrat més clar. O tornar d’aquí un any i mig i veure en què t’he mentit i en què t’he dit la veritat. [Riu]

Va apostar per una llista molt feminitzada i jove però amb poca experiència en el camp de l’administració local. Això li fa por?

No, gens ni mica. Quan arribes a l’ajuntament, t’adones -i això ja ho intuïa prèviament- que és una estructura molt gran, amb tècnics i perfils molt bons, amb persones amb moltes ganes de treballar i de fer coses, i jo crec que un representant polític s’ha de recolzar en la capacitat tècnica i de gestió d’aquestes persones i ha d’inspirar la direcció política del departament.

¿Hi haurà govern de coalició amb Junts per Catalunya i el Comú de Lleida?

Crec que això pot acabar bé, en el sentit d’incorporar en un govern d’entesa pel canvi tots aquells que estaven pel canvi: Junts, el Comú i nosaltres. Per a mi, seria la millor resolució, ja que donaria solidesa i sensibilitat.

L’anterior alcalde, Fèlix Larrosa, confessava ara fa pocs dies que li va oferir els seus set regidors per formar govern però que vostè els havia rebutjat. Per què diu que sí als sis de Toni Postius (JxCat) i als dos de Sergi Talamonte (Comú) i que no als set de Larrosa?

Efectivament, en una reunió entre el seu grup i el nostre, ell va posar els seus regidors damunt la taula per sumar-ne catorze amb nosaltres. Però ja l’hi vaig dir i l’hi torno a dir: les eleccions municipals a Lleida s’han celebrat en una clau molt senzilla, que és continuïtat o canvi. A més, l’any 2015 el Partit Socialista pren una decisió estratègica de gran transcendència: assumir un pacte amb Ciutadans i un pacte intermitent amb el PP. Ells es col·loquen en aquesta posició i, per tant, si el que plantegem és un govern de canvi, el canvi no el pot coprotagonitzar qui ha governat els quaranta anys anteriors. Des del meu respecte a la trajectòria d’aquesta formació i a les persones que hi militen, crec que al Partit Socialista de Lleida li convé un temps a la banqueta, com els passa als futbolistes.

El projecte del nou POUM de Lleida es va aturar fins després de les eleccions. ¿Com hauria de ser aquest POUM segons el model de ciutat que defensa?

El nostre model de ciutat pretén cosir la ciutat, que no s’escampi més. Com sabeu, nosaltres, d’entrada, no som partidaris de l’opció Torre Salses, per exemple. A més, ha de ser un model que reaprofiti espais infrautilitzats en la trama urbana actual i que replantegi amb valentia el tema de la mobilitat. En aquests moments, tenint en compte el canvi climàtic i que el motor de combustió té un recorregut limitat, ja no és el moment de fer campanyes romàntiques perquè la gent agafi més l’autobús, sinó d’assumir determinades decisions per prioritzar el desplaçament a peu, amb bicicleta o altres nous instruments de transport. I el POUM, tal com el reconduirem, serà el vestit dins del qual la ciutat ha de viure. Ha de ser saludable, créixer i fins i tot esdevenir igualitària.

Quines són les primeres accions que durà a terme al capdavant del govern de la Paeria?

Amb recursos interns o externs, i ja està parlat amb els responsables econòmics de la casa, la primera acció serà confirmar que les xifres d’endeutament són les que s’han fet públiques, ja que no pots començar a gestionar sense tenir la seguretat que el nivell d’endeutament és el que creiem o que els compromisos que hi ha són els que creiem.

Si les xifres són verídiques, no hi haurà gaire marge de maniobra per fer inversions.

A vegades, quan les circumstàncies són d’una relativa sobrietat, això obliga a fer exercicis de redistribució de la despesa amb imaginació, buscant cooperacions possibles. És obvi que no renunciem a fer coses.

Tothom avisa que cal protegir el comerç de barri, tot i que a Lleida, jutjant per determinades zones comercials, brilla per la seva absència.

Fa angúnia veure la quantitat de locals que estan tancats. Sobre això, intentarem tirar endavant un pla per facilitar l’accés a determinats locals de persones o iniciatives vinculades a l’estructura local. A més, en el cas de la rambla de Ferran, fa cinc o sis anys es va prometre una reforma imminent que no es va dur a terme i, per tant, l’haurem d’afrontar nosaltres. I si aconseguim tancar el Pla de l’Estació i construir la nova estació d’autobusos, aquest barri pot experimentar un efecte revitalitzador important.

Lleida té alguns dels impostos més elevats de l’Estat. ¿És possible relaxar aquesta fiscalitat?

No puc assegurar que estiguem en condicions de relaxar aquesta fiscalitat, però sí que crec que sota certes condicions -una, la renda de les famílies i, l’altra, tot el que suposi innovacions de perfil mediambiental- podríem introduir reduccions de l’IBI que en el marge legal ja estan previstes però que es podrien accentuar.

Una de les seves apostes és aconseguir que Lleida obtingui la marca de ciutat universitària... Que no la té, ja?

L’últim estudi que es va fer sobre l’àmbit de cultura diu que Lleida és la ciutat de les tres C: capital, cruïlla i coneixement. Amb les xifres d’universitaris actuals a la mà, uns 12.000 entre estudiants i professors, parlem d’un 10% de la població. En canvi, si us hi fixeu i circuleu per Lleida, trobareu moltes més indicacions del districte Mercat del Pla, que és una iniciativa extinta, que no pas dels diversos campus universitaris. Crec que la ciutat no s’ha acabat de creure mai de veritat la marca de ciutat universitària.

Quin és el gran repte de futur de Lleida? I el del Miquel Pueyo?

Pel que fa a Lleida, recuperar la iniciativa. Jo crec que Lleida és una ciutat que corre el risc d’entrar en declivi si no comença a fer coses noves i significatives en els anys vinents. Pot semblar una denominació molt vaporosa, però crec que és així. I el meu repte de futur, veure créixer les meves filles.