EconomistaS’acaba el mes de juny i tot just comencem a recuperar una vida que, lluny de saber si és normal, ens feia molta falta reprendre. Cansats d’estar afligits i angoixats, ara toca conviure amb una situació que es pretén oblidar però que encara no hem après a dominar.
L’economia ha quedat molt tocada per una crisi sanitària que ho ha parat absolutament tot i, ara, caldrà fer un esforç per recuperar unes pèrdues econòmiques de magnituds més que importants. El balanç del nostre país passa per moments difícils i tenim la responsabilitat de contribuir a la reactivació d’un consum entre distret i esclarissat.
El turisme és el sector que, per davant de la construcció, més va aportar al PIB i a l’ocupació l’any 2019 i, en conseqüència, la seva evolució serà clau en aquesta recuperació necessària. La bellesa del nostre país gairebé obliga a gaudir-ne sense excuses i els catalans hauríem de ser prou coherents com per apostar per nosaltres mateixos, com a model de recuperació.
La situació ja és prou complicada per aquest sector que mai no podrà recuperar les pèrdues del confinament. Les mesures postpandèmia ens duran a un model de turisme slow, més respectuós amb el medi i d’experiències més íntimes, que hauríem de saber aprofitar. Unes terres de l’Ebre especials, un Pirineu excepcional, una Costa Brava escandalosament preciosa, tots aquests paisatges són a tocar i durant algun temps potser els hem passat una mica de llarg.
Nosaltres som el millor suport que pot tenir el territori, en un escenari en què, per sort sanitària, no desembarcaran ni la meitat de turistes que habitualment impulsen part de l’economia catalana. Caldria, però, un esforç de l’administració per transformar el low cost en alguna cosa més rendible, que envaeixi menys i aporti més. També per fer-lo possible, accessible, i no excessivament car, atesa la capacitat de consum actual -poc o molt- debilitada.
L’esforç, però, s’hauria de materialitzar en suports a la cadena de valor que deriva del turisme i, si fos possible, evitant despesa pública d’efectes contraproduents obvis. M’encanta Espanya i considero que és un país preciós, però la promoció turística patriòtica que estan fent és per llogar-hi cadires. Els top del país demanant l’habitual invasió, dintre d’una crisi viva que encara exigeix prudència, esgarrifa una mica.
Aquí ho hauríem de saber fer millor. Desitjo que aprofitem l’oportunitat i que un altre model de turisme sigui possible, de menys quantitat i de més qualitat. De pas, podríem invertir a fons en formació i en el desenvolupament del sector industrial, i així, potser, no sempre els turistes ens hauran de salvar la cartera.
