L’ENTREVISTA
Terres de Lleida 28/07/2021

ADRIÀ JULIÀ: “Les maneres de consumir cinema s’estan reobrint a nous costums”

Artista contemporani

LAIA PULIDO
5 min
ADRIÀ JULIÀ: “Les maneres de consumir cinema s’estan reobrint a nous costums”

De mirada sensible i precisa i amb una proposta formal que va més enllà de l’estètica, l’artista contemporani Adrià Julià investiga sobre els usos i codis de les imatges a través del seu passat, present i futur. En el seu últims treball, Una flor blanquíssima, juxtaposició d’America’s sweethearts (2021) i Popcorn (2012), reflexiona sobre els processos d’erosió i subjugació que hi pot haver dins de la indústria cinematogràfica, i explora el fenomen de tancament de les sales d’exhibició dels últims anys. L’obra en forma d’instal·lació, que es podrà visitar al Centre d’Art la Panera fins al 3 d’octubre, també convida a alentir el nostre procés de consum mentre visionem a càmera lenta la transformació d’un gra de panís en crispeta, el símbol del cinema com a entreteniment.

Què t’aporta el llenguatge cinematogràfic, tan present en la teva obra?

Podríem dir que el cinema és un estudi de la percepció i usos de la imatge; en el sentit de com es mou, com es transporta, com es presenta o com es produeix i distribueix aquesta imatge. Quan visionem una pel·lícula no només tenim una experiència visual, sinó també física.

Física en quin sentit?

Des de la perspectiva històrica dels usos. Per exemple, com s’estandarditza la narrativa en el cinema americà i la gestió comercial que se’n fa. També en el sentit d’espai i d’experiència col·lectiva, que està canviant.

¿Et refereixes a l’experiència de visionar cinema en sales?

Sí. Parlo del sentiment que ens deixa aquesta vivència i també de la memòria col·lectiva dels llocs. Per a America’s sweethearts hem hagut d’arrencar tot un paviment d’una sala en desús per tornar-lo a muntar en un espai expositiu. En aquest cas, també estaria reflexionant sobre aquesta restitució del lloc en un to museístic i sobre l’arrencament en ell mateix.

Només en els últims deu anys a Lleida han tancat unes quinze sales de cinema, un fenomen que s’estén arreu. Cap on creus que ens dirigim en aquest àmbit?

Penso que aquesta pràctica de l’oci dominada per les grans sales està canviant. Avui és habitual trobar-te persones que veuen pel·lícules al tren, al cotxe, a l’avió... A través de les noves plataformes i dels nous usos digitals, avui podem mirar contingut des de qualsevol lloc. Per tant, les maneres de consumir cinema estandarditzades s’estan desbaratant i subjectant a nous costums, dels quals probablement encara no som del tot conscients.

¿Creus que aquests nous usos podrien arribar a alterar el concepte de pel·lícula que subsisteix?

Crec que el concepte de pel·lícula s’està obrint o reobrint. Si ens parem a pensar en els inicis del cinema, en aquell moment ja s’experimentava molt amb el concepte de sales i també a través de les experiències tècniques. D’alguna manera, això és el que torna a passar ara.

Això és positiu o negatiu?

Ni una cosa ni l’altra; diria que són noves experiències.

Què et defineix com a artista?

Com a artista m’interessa arribar a entendre tots els processos tecnològics i de formació de la imatge, saber els usos que es perden, les imatges que desapareixen, totes les relacions que poden arribar a establir-se a partir d’aquest fet. Per exemple, en un projecte anterior aprofundia en l’arrencament de les esglésies del Romànic, un acte que es fa pensant en la conservació, però també en la seva exposició en museus o en la comercialització de les seves pintures. És una manera de pensar en els seus usos dins i fora dels museus.

Què connota el títol de la teva última obra, Una flor blanquíssima?

Connota una història vinculada a la colonització de les Amèriques. El títol ve de l’obra escrita i supervisada per Bernardino de Sahagún (1499-1590) Historia general de las cosas de Nueva España, també denominada Còdex florentí, que explica la història i la cultura dels indígenes en aquella època. Podríem dir que tot això és un treball d’antropologia, però també de colonització. En aquest còdex, la flor blanquíssima és la manera de descriure la crispeta dins de la tradició decorativa cultural de les Amèriques.

Però quin sentit li dona a l’exposició?

A través de l’esclat de la crispeta, que explota durant una hora i mitja, reflexiono sobre aquesta experiència de consum de què et parlava, del temps amb què consumim imatges; així mateix, sobre els formats del cinema i de la tecnologia, que és capaç de veure el que l’ull no pot veure. En el cas de la crispeta, es tractaria de poder veure com explota el gra a càmera lenta.

Visitant la teva obra, em van sorprendre uns pòsters en 3D per als quals no hi havia ulleres. Per què?

Durant el procés de producció vaig estar fotografiant diferents crispetes, que són les que estan exposades en aquests pòsters. Aquest espai és una picada d’ullet a les diferents tecnologies i a les expectatives que poden generar-nos, en aquest cas el 3D. Després de crear expectació, sempre pot haver-hi una desil·lusió.

Ets nascut a Barcelona, però has viscut vint anys a Los Angeles. Què t’ha aportat aquesta experiència?

M’ha aportat moltes coses, molts coneixements en l’àmbit de la indústria del cinema i en relació amb la història, que és molt diferent de com la vivim aquí.

Què hi ha de diferent?

Com es generen els espais de memòria, per exemple. A Los Angeles fins fa poc no s’havien ni arribat a plantejar posar en marxa un museu del cinema. Ara tot just comencen a construir el primer.

A què ho atribueixes?

Els americans tenen un altre concepte de la història i una influència cultural donada i determinada per la immigració. Per on comences? On poses els èmfasis dins d’aquestes recuperacions de la memòria? També hi ha unes voluntats de preservar molt diferents. A partir del meu treball, estic reflexionant també sobre tot això.

L’obra que ara es pot veure a la Panera és una col·laboració amb la Virreina Centre de la Imatge de Barcelona, l’espai on s’exposarà la segona part d’aquest procés a partir del mes d’octubre. Què hi teniu previst fer?

La idea general és poder veure fins on arribem dins d’aquest projecte d’arrencament de cinemes. No és fàcil perquè són immobles privats que passen per molts cicles d’especulació urbanística. En el cas de la Panera, no sabia ni quanta moqueta podria aconseguir ni si seria homogènia o serien trossos d’aquí i d’allà. Finalment vaig aconseguir accedir al Cinema Martí de València, un espai que, després de convertir-se en multisales, portava 15 anys tancat i amb el qual també he pogut reflexionar sobre el seu encaix en l’espai museístic. Ara del que es tracta és de seguir buscant i veure fins on arribarem en aquest nou procés. Evidentment, les sales de la Virreina són molt diferents i estic pensant en com flexionaré aquests espais, una feina de la producció en curs.

stats