EscriptorUna mallerenga joveneta reposava a la branca d’una palmera quan, tot d’una, arribà una cotorra pitgrisa. “Bon dia”, digué la mallerenga, tal com li havien ensenyat els seus pares que cal iniciar una conversa civilitzada. “Bon dia? Què te creus, que te crec?”, contestà la cotorra, que era gairebé el doble de grossa i que, malgrat l’eloqüència aparent, no tenia gaire fluïdesa en la conversa. Havia estat engabiada durant més de dos anys en un menjador rònec i, en un descuit del seu amo, havia aconseguit fugir per la finestra. La pobra mallerenga se sentí torbada. “Només mirava de ser educada, ja ho saps, allò de fer que la vida sigui més agradable, etcètera...”
Certament, la cotorra havia patit en el seu captiveri però, en el fons, no era maleducada. “Què te penses? He estat tancada en una gàbia només... menjant pipes salades i engrunes de galeta rància i Visca el Barça, repeteix cotorra maleïda, Vis-cal-Bar-ça o t’arrenco una ploma. Què te creus? I ara em canso si volo gaire. A la cotorra li han amargat la vida. Els homes són dolents”.
La mallerenga escoltava l’au exòtica i intentava comprendre-la. “Em sap greu, cotorra. Pel que jo sé, no tots els humans són així. De vegades costa trobar-los, però també n’hi ha de bons. Tu ets bonica, tens un plomatge molt vistós i et queda moltíssim per viure. Si et sembla, podem volar juntes, coneixeràs els meus amics i t’ensenyaré el paisatge de per aquí. Hi ha un riu i paratges ben curiosos. Tenim tot el que necessitem per viure bé”. La cotorra no s’acabava de deixar anar. “I què voldràs a canvi? Ningú no regala res. A mi em van vendre per calés”.
La mallerenga va acceptar que el cas de la pitgrisa era bastant difícil, així que va decidir parlar el seu mateix llenguatge. “T’ofereixo la meva amistat i només et demano una cosa: que em diguis «bon dia» cada vegada que ens tornem a trobar”. La cotorra no acabava d’entendre quin valor podia tenir un simple “bon dia”. “I ja està? Segur que m’enganyes”... La mallerenga feu un últim intent. “No t’enganyo. L’afecte no es compra, es dona. Si som amigues, som iguals. Si no ho som, una de les dues s’imposa. I, aleshores, hi perdem totes. Capisci?”
