El Carnaval que va desafiar el règim franquista

SolsonaTransgressió, popularitat, tradició i, sobretot, genuïnitat. Són qualitats que defineixen el Carnaval de Solsona des que una colla de joves van aventurar-se a recuperar-lo el 1971. Cinquanta anys després, més de 20.000 visitants, fins a una setmana de festa, un centenar d’actes, 150 comparses, desenes d’elements folklòrics i carrosses i més de 700 socis fan possible, amb l’ajuda d’un ruc penjat del campanar, el Carnaval en majúscules, el de Solsona, una festa declarada d’Interès Nacional l’any 1978 per la seva singularitat i personalitat i que, segons l’expert en cultura popular Jan Grau, obtindrà el distintiu de Festa Tradicional d’Interès Local per part de la Generalitat quan el demani, “perquè els requisits els reuneix de sobres”.

Es diu que el Carnaval de Solsona va ser el primer a desafiar el règim franquista i a reaparèixer, amb tots els ets i uts, en el marc del calendari festiu. Es diu també que va esdevenir la festa emancipadora per antonomàsia en una seu episcopal. I probablement alguns diuen que avui en dia continua sent l’únic que encara conserva tota l’essència i el caràcter original de transgressió. De fet, es tracta de la festa no institucionalitzada per excel·lència, autogovernada de baix a dalt per una entitat sense ànim de lucre, i els actes tradicionals de la qual han perviscut al llarg del temps i fins i tot mantenen la filosofia d’abans de la guerra, és a dir, l’esquelet festiu de la Solsona republicana.

Joventut Solsonina

El 1971, de la colla d’amics liderats per Joan Subirà, Joan de la Rossa, que s’anomenava Joventut Solsonina, organitzadora de les revetlles, i d’alguns membres de l’antiga associació clandestina Amics de la Sardana naixeria la voluntat de recuperar el Carnaval dels anys trenta. Es vertebraria, bàsicament, en el sopar i la música sorda del Dijous Gras, l’arribada del Rei Carnestoltes, el sermó, el repartiment de coca, figues i vi blanc i la cremada... De la Rossa seria el primer responsable d’aquell muntatge que posaria Solsona del revés durant uns dies sota el nom fictici de Fiestas de Invierno per burlar la censura espanyola, ja que el Carnaval era una festa prohibida per la dictadura franquista.

Així, doncs, Solsona es convertia en la primera població de l’Estat a recuperar-lo quan aquell diumenge fred de febrer el Rei Carnestoltes, interpretat per Carles Casafont, tornaria a Solsona amb Miquel Riu al capdavant de la burlesca comitiva després de més de trenta anys d’absència. A més, Ramon Guardo, el primer sermonaire, llegiria un sermó satíric en català contra els governants, tal com s’havia fet abans de la prohibició. Això sí, aquest cop dalt d’un cotxe en marxa per si apareixien els grisos i calia fugir cames -o rodes- ajudeu-me.

“Quan em van dir que el volien fer pensava que acabaríem a la gàbia”, fa broma Jaume Porredon, conegut com a Campa, que en va ser un dels promotors juntament amb De la Rossa. “Vam optar per copiar la fórmula de la República: llegir un sermó crític, fer arribar el Rei Carnestoltes i acabar cremant-lo el Dimecres de Cendra”, recorda Jaume Campa, que reconeix l’immobilisme dels solsonins en aquella època: “Solsona era una ciutat adormida, el jovent anava a missa i poca cosa més. Però vam organitzar una sèrie de revetlles a l’estiu i més tard el Carnaval, amb l’ajuda de l’alcalde de llavors, que ens va aconseguir els permisos de Governació, i la ciutat es va despertar”. A més, assegura que “l’èxit de la festa va cridar l’atenció del Movimiento, que es va personar a Solsona per fer-se càrrec de l’organització, però els vam donar l’esquena perquè no volíem que el Carnaval caigués ens mans dels fatxes”.

Campa és incapaç d’assenyalar quan va créixer un Carnaval que ara arriba a quadruplicar la població de Solsona, però amb el pas dels anys la Joventut Solsonina organitzaria més actes cada vegada, ja fos per aconseguir finançament per al Carnaval o simplement per nodrir l’oferta cultural solsonina. Per la seva banda, el Carnaval anava guanyant dimensió i popularitat, la qual cosa va provocar que l’entitat deixés d’organitzar altres cites com l’arribada dels Reis Mags, Pastorets, caramelles o balls de festa major, entre d’altres, per centrar-se únicament en aquesta festa. Per aquest motiu, el 1981 es constituïa oficialment l’Associació de Festes del Carnaval de Solsona, presidida per Jaume Campa, que continuaria amb el mateix esperit del 1971: una colla d’amics que s’ho passaven bé organitzant el Carnaval.

Imatgeria i música pròpies

La befa i la irreverència són la tònica d’aquesta festa, però per riure’s dels altres primer calia saber riure’s d’un mateix, començant per la tradició gegantera de què gaudeix la ciutat. Per això es van crear uns gegants totalment contraris als oficials. La primera figura va ser una vaqueta que ballava pels carrers de Solsona per primer cop l’any 1972, però els primers gegants pròpiament del Carnaval apareixien el 1974 en forma de quatre figures que recordaven els gegants de la ciutat però amb un aire més desenfadat i que es van convertir en els principals elements dansaires durant molts Carnavals. Fins a l’arribada dels Gegants Bojos.

I és que el 1978 el mestre geganter Manel Casserras complia amb escreix l’encàrrec d’elaborar un gegant que anés a la seva i que no seguís la comitiva oficial. Aquell gegant de braços mòbils -el primer vist mai a Catalunya fins llavors-, d’aspecte grotesc i divertit, es convertí en la imatge del Carnaval. Va ser l’inici de la creació, any rere any, d’unes figures originals i enginyoses gràcies a les múltiples parts articulades que posseeixen que configuren tot un patrimoni d’imatgeria festiu únic.

I el mateix passa amb la música si tenim en compte que el Carnaval de Solsona disposa d’un patrimoni musical original dins del panorama festiu català. El músic solsoní Joan Roure es va incorporar al Carnaval amb la composició de diferents melodies, però la peça més coneguda del seu repertori, i que revolucionaria el Carnaval fins a convertir-se’n en l’himne oficial, va ser el Bufi, la barrejada carnavalesca -tal com la descrivia- que va compondre l’any 1974 per fer ballar els nous gegants i dedicar-la als portadors. Durant l’última dècada han aparegut noves músiques que s’han encarregat als autors del Solsonès Josep Colilles, Eduard Tamames, Roger Mas, Joan Miquel Villaró, Joan Boix i Albert Fontelles.

D’aquesta manera, des del 1974, i gairebé de forma anual, anirien apareixent noves figures i noves músiques per ampliar el folklore carnestoltesc, entre les quals destaquen, d’una banda, la penjada del ruc, una idea del 1985 que acabaria erigint-se com un dels ingredients més identificatius de la festa solsonina i que encara avui continua sent l’acte més reconegut arreu del país, i de l’altra les comparses, identificades cadascuna amb la seva pròpia bata, al seu torn l’uniforme carnavalesc solsoní, que van anar apareixent als anys vuitanta per assumir el disseny i el desplegament de diversos actes i que exemplifiquen a la perfecció la implicacions de la gent en la festa.

Mig segle després

Mig segle després, el Carnaval de Solsona celebra del 20 al 26 de febrer les noces d’or “amb l’objectiu d’homenatjar les persones que han fet possible que perduri”, apunta el president de l’Associació de Festes, Joan Solé, que, tot i això, assegura que la festa reviurà la seva escaleta de sempre amb la periodista Mònica Terribas com a mata-rucs d’honor d’enguany.

Tanmateix, Solé avança que hi haurà moltes picades d’ullet a l’aniversari, que el Rei Carnestoltes serà “especial” o que la lectura del sermó tindrà protagonistes relacionats amb aquests 50 anys de trangressió, popularitat, tradició i, sobretot, genuïnitat. Com el primer dia.