PoetaEl campanar de la Seu traient el cap nafrat per sobre d’un erm ple de runa i de pols. La imatge, inspirada, esclar, en El planeta dels simis, decorava una paret de l’Antares. És de Jordi Gort, el magnífic dibuixant de tebeos lleidatà, i és l’estampa que em ve al cap quan penso en la cultura, quan sento la civilització des d’ara i aquí. De la mateixa manera, podria il·lustrar l’últim llibre de poemes de Carles M. Sanuy, La condició lítia, que se suma a la tesi fusteriana que Occident ja ha fet l’últim badall. Aquest llibre narra la història d’un home al qual un bon dia tota la vida passada se li apareix borrosa i aliena. Aleshores, abandonada la lluita contra qualsevol passió humana, comença un procés de metamorfosi que el converteix en rèptil primer i en pedra definitivament. El moviment es fa interessant per com s’oposa deliberadament al camí de perfecció que han proposat les religions o les metafísiques més comentades. El poeta de Balaguer despulla la vida de literatura i ens ve a dir que engalanar-se de virtuts per assolir un premi etern i diví és un conte de fades. Sanuy comprèn l’existència com un camp infructuós l’únic sentit del qual és la supervivència. Ens allibera de qualsevol angoixa o neguit a l’hora de dirigir les nostres accions cap a la plenitud i conclou que la millor acció és la no-acció. I si bé és cert que la tesi portada a la pràctica ens privaria de tot allò que l’home pot fer de bo, no ho és menys que ens evitaria de patir tot allò de què és capaç en sentit contrari. I vaja, a mi, vist el panorama, no em sembla pas un mal negoci.
La no-acció l’agermana amb Carles Hac Mor, el poeta lleidatà que ens ha llegat el valuosíssim valor de viure per fracassar, “d’esdevenir gos per qüestionar l’home i encara paparra per qüestionar el ca”. Precisament aquest dissabte 24, l’Ajuntament de Juneda i l’editorial Fonoll concedien el II Premi Carles Hac Mor a l’obra Au, ca, arruix del mallorquí Pere Perelló Nomdedéu, un poeta interessantíssim. En la mateixa vetllada es lliurà el XIX Premi Joan Duch al també mallorquí i també interessant Llorenç Romera. L’artista i poeta Francesc Gelonch, portaveu del jurat, va dir-nos unes paraules que lliguen amb Hac Mor i amb Carles M. Sanuy i que apel·len a la força de la poesia com a instrument per modificar la realitat, per fer-la harmònica, suportable, supervivible, sense alterar-ne l’àtom més insignificant i fent servir tan sols la capacitat creativa i les mans.
Tot plegat em fa adonar que les veus lúcides convergeixen a assenyalar que el festí s’ha acabat. Que la fantasia cibernètica i els èxits de la modernitat són tan sols un joc de miralls que amaga el paisatge inhòspit, àrid i petri on Carles M. Sanuy fa discórrer els seus poemes allunyats de belles estructures. I és que aquestes peces semblen fragments presocràtics, o epicuris; en la forma i en el contingut. Perquè tant Epicur com Sanuy defugen deliberadament de bastir una solució per als dilemes postmoderns basada en les potencialitats racionals de l’ésser humà i proposen l’aixopluc en un jardí de petits plaers, indiferent als crits agònics dels que moren perseguint el triomf. Certament, no és temps de metafísiques aristotèliques ni de repúbliques platòniques. La resistència d’avui, la revolució, és no fer, aturar-se, abandonar el màster, la carrera, la feina, el projecte... De fet, no sé si us n’heu adonat, però avui tothom va fins al coll; ningú té temps de res. I la cosa estaria prou bé si tanta feina comportés una vida agradable i regalada, però el llastimós estat d’ànim general ens revela tot el contrari. Així que potser que ens ho comencem a pensar i, fent cas a Francesc Gelonch, comencem a ocupar-nos d’anar als recitals de poesia. En fi, tot això venia a propòsit de La condició lítia, el bon llibre del nostre poeta diletant, dandi i iconoclasta: llarga vida a Carles M. Sanuy!
