PoetaEls exjugadors Paul Scholes (Manchester United) i Jamie Carragher (Liverpool) han criticat obertament l’actitud patibulària de José Mourinho, avui entrenador del United. El primer deia a BT Sport que Mourinho “té la llengua fora de control i fa avergonyir tot el Manchester United”. El segon afirmava a Sky Sports que “si no canvia, tindrà problemes greus”. Per als britànics la història té valor, i als que l’han feta amb majúscules se’ls atorga un espai per opinar que tothom respecta. Això és indicatiu d’una societat en què la paraula dels experts encara té lloc entre els interessos creats. En canvi, quan aquí vam haver de patir l’entrenador portuguès, ningú tingué ni coratge ni altaveus per censurar-lo. Campava com a cal sogre. Fins i tot quan va ficar el dit a l’ull de Tito Vilanova, el Gran d’Espanya Florentino Pérez va desplegar a l’estadi Santiago Bernabéu aquella pancarta que deia: “ Mou, tu dedo nos señala el camino ”.
Fora del futbol la cosa funciona exactament igual. El que és legal, legítim i bo per als espanyols ho decideixen els Grans d’Espanya. Qui en discrepi és sospitós de criminal; qui ho critiqui ho és directament. Per això avui hem de conviure amb tota una màfia que ens diu “colpista”, “feixista”, “terrorista”, etc. amb el màxim impudor i amb la connivència d’una premsa que ha normalitzat el to agressiu fins al punt que els que no són de la casta dels Grans d’Espanya han de mesurar cada síl·laba per mandra d’heure-se-les amb els seus gossos rabiosos. Així, gairebé ningú no alça la veu per dir: “Senyors, un cop d’estat és el que va fer Franco. Així que no tolerem aquests insults”. O: “I esclar que no és el mateix penjar llaços que despenjar-los! La primera acció és una mostra de llibertat d’expressió, i la segona ho és del contrari”. No. Cap prohom no s’exclama públicament. I és així que personatges com Aznar es passegen perdonant la vida i exhibint la seua maldat sense càstig com una corona de Llucifer.
Espanya és el país més ignorant i incívic d’Europa -i qui sap si del món sencer-. Si l’estupidesa pot mesurar-se a partir del producte interior cultural, és innegable. Des del Segle d’Or, des de Cervantes -per dir-ho ras i curt-, ¿què ha donat Espanya que es pugui considerar clàssic i universal? El segle XVIII és una travessia pel desert, si descomptem Goya; el XIX, tres quarts del mateix -si descomptem Goya-; el XX ja és una altra cosa, amb els andalusos Lorca i Picasso i el gallec Valle-Inclán, però tampoc brilla especialment si el comparem amb França, Alemanya, els Estats Units... A la segona meitat del XX, quan amb el cinema i la cançó se sofistica la cultura popular, a l’Espanya estrictament castellana -que és la que pretén assimilar la perifèrica- tampoc no hi passà res de l’altre món. En canvi, sí que és digne de menció el que s’esdevingué a províncies: l’Euskal Herriko Rock Erradikala i la Nova Cançó catalana. Raimon, Pi de la Serra, Jaume Arnella, Pau Riba, Ovidi Motllor, M. del Mar Bonet, l’Elèctrica Dharma... conformen un moviment que ha concretat en obra d’art el sentir d’una terra pels segles dels segles. I a Euskal Herria les quotes de vendes i de públic que van assolir bandes com La Polla Records, Kortatu o Barricada ja les voldrien les de la Movida Madrileña, que, per més publicitat que ara se li faci des de la Meseta, no va passar de ser una fogonada sense transcendència. I ja ho veieu: ni de la Nova Cançó ni del Rock Erradikala ningú en diu ni ase ni bèstia. Com si no haguessin existit. Si no és castellà no és espanyol. Qui són, doncs, els separatistes? No volen que en marxem però tampoc que hi participem. No és casualitat, doncs, que un país que desemmascara Mourinho deixi fer un referèndum al poble escocès i gaudeixi d’una cultura clàssica i universal des de Shakespeare fins avui. I tampoc no ho és que, en un país on Mourinho és aplaudit, els referèndums no s’autoritzin i la cultura la facin Jorge Javier Vázquez i Belén Esteban... Pensant-ho bé, la maldat potser sí que té càstig.
