EscriptorEstiu de 1997. La calor és extraordinària. Després de veure un dels partits del torneig local de futbol sala, el forner i els amics enllesteixen un porró a la terrassa del bar fins passada la mitjanit. Esperen un bri d’aire que, molts dies, no apareix. Quan en té prou s’acomiada dels altres, que no tardaran a anar-se’n a dormir. Paga la ronda i l’amo del bar ho aprofita per encomanar-li el pa per d’aquí una estona. El forner assenteix amb el cap i fa via cap a l’obrador. Marxa pausadament. De camí encén una cigarreta. Quan arriba engega la ràdio, ajusta el dial per sintonitzar el mateix programa per a noctàmbuls de sempre i es posa a treballar. Hores més tard un jove estudiant que treballa al jornal durant les vacances truca a la porta de l’obrador i entra. El forner, que no espera ningú, se sorprèn i li demana què vol. L’estudiant li demana una baguet. Li paga l’import just i se’n torna amb el pa acabat de fer sota el braç i preguntant-se com és que, el forner, no riu mai. Arriba a casa, pren el ganivet de serra i obre la barra en canal. L’olor celestial li inunda els narius. El jove frega el tomàquet al pa i el condimenta abans d’embolicar-lo amb paper de plata.
Una C15 atapeïda d’homes, en aquest cas africans, recull l’estudiant, que espera al portal de casa. Els homes africans vesteixen pantaló fins als turmells, camisa de màniga llarga i xancletes. L’estudiant pantaló curt, una dessuadora vella i uns camping foradats a l’alçada del dit gros. Sembla estrany que, ara que passen pocs minuts de les set, la fresca arreli fins al punt de posar la pell de gallina; quan el sol apunti fort, la suor regalimarà per totes bandes.
Es fan quarts de deu. Els jornalers, entre ells el jove estudiant, fan una pausa per esmorzar. Seuen en caixes de plàstic disposades en cercle. Desfan l’embolcall de l’entrepà i el devoren amb avidesa. Es fa silenci. Quan l’estudiant clava queixalada al pa cruixent, recorda el forner. I es torna a preguntar per què no riu mai. Fins i tot ho demana als altres jornalers del poble, però ningú li sap respondre.
L’endemà, després del partit de futbol sala, el forner torna a ser a la terrassa del bar. I quan se’n cansa agafa el paquet de tabac i l’encenedor de sobre la taula i fa via cap a l’obrador. Poques hores més tard truquen a la porta. Torna a ser el jove estudiant que vol una baguet.
Al llarg d’una setmana la seqüència es repeteix. Ara, però, el forner ja li té el pa a punt. I cada matí té lloc la trobada com un acte domèstic en què no fa falta ni dir-se bon dia. Però passats uns dies la cadena del relat té un gir inesperat. El jove entra a l’obrador i quan es disposa a agafar la baguet veu que, a la vora, hi ha una magdalena. Se la queda mirant i li demana, al forner, que què li deu per la magdalena. El forner, atrafegat i d’esquena al jove, li diu que res. Una estona més tard passa la C15. Al bancal l’herba és humida i se li calen els peus. Quan es fa l’hora de l’esmorzar tothom treu l’entrepà i l’estudiant treu l’entrepà i una magdalena. “Una magdalena i tot, avui?”, demana un dels jornalers del poble. “Sí”, respon el jove. “És la seva manera de somriure”.