Victoria Monique Sáez: “Un moviment feminista sense les dones trans no té cap sentit”

Activista i, sobretot, artista de l’espectacle, Victoria Monique Sáez (Lleida, 1990) ha estudiat dret, moda i comunicació. Col·labora amb l’associació Colors de Ponent, la Paeria de Lleida i el consell comarcal del Segrià en assumptes vinculats al col·lectiu LGBTIQ+. Amb Oriol Maurici és organitzadora de la festa La Marimorena, l’única dedicada a les persones dissidents de Lleida.

Què és La Marimorena?

Un espai segur on poder desenvolupar-nos lliurement lesbianes, gais, bisexuals, persones trans, queer i dissidents en general, que són el millor públic. Però és sobretot un espai divers, on hi és benvinguda gent de fora el col·lectiu. Hi ve fins i tot ma mare, que té setanta anys!

És el primer espai d’aquest tipus a Lleida. Estem endarrerits?

Lleida és de vegades una ciutat i, d’altres, un poble. Aquí vivim molt la proximitat, però també fa difícil fer-ho fora de la norma. A Barcelona hi ha un gran nivell de dissidència i aquí sembla que sempre hàgim de rendir comptes.

Això no deixa de ser una bona oportunitat per explotar-ho empresarialment...

D’això me n’he adonat fa molt poc. Abans creia que a Lleida no hi havia res a fer. De fet, en vaig fugir perquè no m’hi podia desenvolupar. Després vaig entendre que, tornant a casa, algú més s’hi quedaria per fer coses que valguin la pena. Tot i això, no es tracta de fer calés, sinó de mantenir aquest espai.

Has tornat també com a activista i convertint-te en portaveu de tot un col·lectiu, apareixent en mitjans de comunicació, participant en debats i actuant a tot arreu, incloent-hi Barcelona. No et provoca vertigen, tot plegat?

La veritat és que no mesuro el que dic, soc natural i no tinc filtres. M’encanta equivocar-me, perquè així aprenc. No pretenc saber-ho tot, perquè tant el col·lectiu com la societat evolucionen a passos de gegant. Sento la responsabilitat, però m’ho he buscat jo sola. De fet, quan vaig sortir de l’armari ho vaig fer amb la intenció de convertir-me en un referent.

El teu nom actual és Victoria Monique. Per què vas triar-lo?

Ho van fer els meus pares.

Una mena de renaixement?

La meva mare va triar d’una llista que li vaig fer, i precisament va escollir el meu preferit, que l’havia pensat en referència a la Victòria de Samotràcia, l’escultura amb ales, perquè em sentia empoderada.

I el pare?

Va ser molt divertit. Em va proposar Monique, sense pensar-s’ho. És el nom d’una íntima amiga seva quan va viure de jove a Bèlgica [somriu].

Quan va néixer la Barbie Calva?

Jo ja em transvestia anys abans de la meva transició definitiva i va ser la Barbie qui al final es va menjar el meu antic jo.

Encara que sigui el teu alter ego artístic, opino que una Barbie representa l’estereotip de la dona. És el parany en què està caient el moviment trans?

Al contrari. La societat prové tradicionalment d’aquests estereotips i, gràcies al no-binarisme, n’estem sortint. Abans, perquè la societat ens acceptés, no teníem més remei que caure en els estereotips. Avui en dia, això no és així, i el que intento és desdibuixar aquests estereotips. La Barbie era el que jo sempre volia ser, els meus referents de petita, però la calvície, el que a mi m’ha tocat ser, em fa sortir de la norma.

Una part del feminisme ha mostrat el seu rebuig a la llei per la igualtat de les persones trans perquè diu que vulnera els seus drets.

Tinc una opinió molt ferma al respecte. Nosaltres també som dones i un feminisme sense dones trans no té cap sentit. Qui diu que nosaltres no hem patit violències masclistes? Potser de més greus! El que volem prevenir amb la llei trans és una taxa de suïcidis que fa por.

Però hi ha àmbits sensibles com l’esport on l’equiparació de dones cis amb dones trans és polèmica...

El que hauríem de fer és adaptar les regulacions esportives a la realitat actual. La idea és fer també de l’esport un espai segur per a les persones que no encaixen dins el binarisme. Hem d’entendre d’una vegada que la societat ja no és binària i això que diuen que l’home és més fort que la dona... Bé, n’hauríem de parlar.

No és així?

Aquesta és una percepció masclista. Entenc que la testosterona té un component fisiològic que implica certes capacitats físiques, però qualsevol atleta femenina et dirà que pensar que ella no és tan forta com un home és antiquat.

Aconseguirem canviar la societat?

Sempre hi haurà un sector opressor que estarà en contra de nosaltres. Però farem que viure-hi sigui una mica millor.