Noves ulleres per interpretar el Museu de Lleida

PeriodistaLes institucions culturals han perpetuat narratives patriarcals al llarg de la història, tal com ha denunciat la teòrica i historiadora de l’art Griselda Pollock. Però tenint en compte que aquest camp és una construcció i, per tant, susceptible de la modernització dels discursos, sempre podem rebel·lar-nos-hi. I això és el que està decidida a fer la flamant directora del Museu de Lleida, Clara Arbués.

Una de les línies de treball de la historiadora i museòloga nascuda a Cornellà de Llobregat, i durant més de vint anys bregada en el patrimoni cultural del Pirineu, passa per incorporar la mirada feminista a la col·lecció permanent d’aquest museu d’interès nacional. Com tants altres, “aquest hereta una historiografia nascuda de l’evolució de la recerca històrica des de final del segle XIX fins ara”, en què la dona hi té encastades unes funcions domèstiques molt clares. Per donar-hi un tomb, Arbués vol dotar-lo d’unes noves ulleres en forma d’audioguia.

Ja és hora que el joc d’escacs d’Àger dels segles X-XI, un dels conjunts icònics de la institució i que porta el nom d’Arnau Mir de Tost, s’associï a Arsenda de Fluvià, que va deixar-lo en testament al seu espòs. També cal dir-li al públic que es fixi bé en un retaule que mostra Jesús predicant. Perquè si no ho fa, deixarà de veure-hi les dones, relegades a l’última fila, tal com corresponia al segle XV. Igualment, cal posar la lupa en el relleu escultòric d’una font romana del Romeral (Albesa) en forma de cap de Medusa, una de les peces més magnètiques del museu i amb què s’identifica la seva directora. I en l’apartat d’arqueologia? Elles hi cuiden la canalla, hi teixeixen i fan la recol·lecció... o això sembla. Per a Arbués, però, no pot descartar-se que elles també cacessin. I la reproducció de les pintures rupestres del Cogul, a tall d’exemple, necessita una nova òptica que qüestioni la dansa femenina que sempre s’hi ha vist.

Aquesta és una de les voluntats de la medievalista que des del febrer encapçala l’equip de dotze professionals del Museu de Lleida. Algú que no hauria aspirat mai a convertir-se en directora d’una institució d’aquest tipus malgrat l’aval de l’experiència, a peu de les trinxeres del patrimoni.

Criada en una escola activa i en una família d’esplai, quan tothom marxava de la muntanya a la metròpoli, ella va decidir fer l’èxode a la inversa i assumir la seva primera feina a la vall de la Vansa i Tuixent. Se centraria en un projecte de patrimonialització de les trementinaires, tot i que també treballaria en la restauració de béns mobles. Després vindria l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran i, més tard, el patrimoni del Bisbat d’Urgell, on va ser contractada com a tècnica i, el 2013, va acabant convertint-se’n en delegada. La primera dona a ocupar un càrrec d’aquest tipus a Catalunya! Compaginaria aquesta dedicació amb la direcció tècnica del Museu Diocesà d’Urgell i dels arxius de la diòcesi fins al seu merescut nomenament a la capital de la demarcació.

La Clara, com la Mònica Borrell al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, la Carme Clusellas al Museu d’Art de Girona o l’Elvira Dyangani Ose al Macba, té un dels martells per esbocinar el sostre de vidre del sector al nostre país. La majoria de professionals dels museus són dones –al lleidatà, sense anar més lluny, ho són onze de tretze a la plantilla!–, però les grans direccions es resisteixen. “Al món de la cultura encara se’ns exigeix més per arribar als llocs de responsabilitat i sostenir-nos-hi”, assegura. La seva mirada, però, ens emmena a confiar que també a la Terra Ferma alguna cosa està canviant.