Coneixes el sisè sentit? Els científics apunten que serveix per saber què ens passa per dins

L'any passat, Ardem Patapoutian es va fer un tatuatge. Un artista li va dibuixar una cinta enredada al braç dret: el diagrama d'una proteïna anomenada Piezo. Patapoutian, un neurocientífic de Scripps Research a San Diego, va descobrir aquesta proteïna l'any 2010, i el 2021 va guanyar un premi Nobel per la seva feina. Tres anys més tard, va decidir commemorar la seva troballa gravant-se-la amb tinta a la pell. La Piezo, segons havia descobert Patapoutian, permet que les terminacions nervioses de la pell percebin la pressió, cosa que ajuda a crear el sentit del tacte. "Va ser surrealista sentir l'agulla mentre gravava la proteïna Piezo, que el meu cos estava utilitzant per sentir-la", apunta.

Patapoutian ja no estudia com la Piezo ens informa sobre el món exterior. En canvi, ara mira cap endins per examinar el flux de senyals que viatgen des de l'interior del cos fins al cervell. La seva recerca forma part d'un nou esforç important per cartografiar aquest sisè sentit intern, que es coneix com a interocepció. Els científics estan descobrint que la interocepció proporciona al cervell una imatge extraordinàriament rica del que passa a tot el cos, una imatge que en gran part està oculta a la nostra consciència.

Aquest sentit intern configura les nostres emocions, el nostre comportament, les nostres decisions i fins i tot la manera com ens sentim malalts amb un refredat. I una quantitat creixent d'investigacions suggereix que moltes afeccions psiquiàtriques, que van des dels trastorns d'ansietat fins a la depressió, podrien ser causades en part per errors en la percepció del nostre interior. Algun dia potser serà possible tractar aquestes afeccions reajustant el sentit intern d'una persona. Però primer, va dir Patapoutian, els científics necessiten una comprensió sòlida de com funciona la interocepció.

Tothom té una consciència bàsica de la interocepció, ja sigui una sensació del cor accelerat, la bufeta plena o papallones voleiant a l'estómac. I els neurocientífics fa temps que reconeixen la interocepció com una funció del sistema nerviós. Charles Sherrington, neurocientífic guanyador del premi Nobel, va ser el primer a proposar l'existència d'"interoceptors" l'any 1906. Però Sherrington creia que els interoceptors només subministraven al cervell un petit degoteig de senyals. La major part de l'activitat del cervell, creia, implicava la percepció del tacte i els altres sentits que transmeten informació del nostre entorn extern. Sherrington va cometre aquest error en part perquè no podia veure com d'íntimament estan connectats els nostres òrgans i nervis.

Ara els científics tenen eines poderoses per estudiar la interocepció. "Només en els últims cinc anys s'han resolt trencaclosques fonamentals que han existit durant 100 anys", explica David Linden, neurocientífic de la Universitat Johns Hopkins que està escrivint un llibre sobre la interocepció. Per exemple, Patapoutian i els seus col·legues han inserit virus modificats en un òrgan de ratolí que han revelat que les terminacions nervioses utilitzen proteïnes Piezo per detectar canvis de pressió en molts òrgans.

"Realment aclaparador"

"La detecció de la pressió és per tot el cos", diu Patapoutian. Als pulmons, es registra cada respiració. Es percep quan la bufeta s'estira a mesura que s'omple d'orina. Els estudis d'escaneig cerebral suggereixen que aquesta xarxa està constantment en funcionament, principalment més enllà de la nostra consciència. Els nostres cervells utilitzen la informació per fer un flux constant d'ajustos als nostres cossos. "El cervell es guia constantment per aquests senyals interns", diu Diego Bohórquez, neurocientífic de la Universitat Duke. En qualsevol moment, el cervell està filtrant i fusionant senyals de tots els racons interns del cos. Com ho fa i què fa amb aquesta informació continua sent en gran part un misteri. "És realment aclaparador, i ara mateix la nostra comprensió és força feble", diu Linden.

Recentment s'han fet progressos en un dels trencaclosques: com la interocepció ens fa sentir malalts. "Quan et sents malalt, perds energia, perds la gana, no et sents bé i penses: «Això és un virus que em fa sentir malalta»" –explica Catherine Dulac, neurocientífica de Harvard que estudia les malalties–. I resulta que no, és el cervell qui et fa això". Però el cervell fa més que reaccionar a la interocepció: aprèn d'aquest sentit intern i després fa prediccions que milloren la nostra supervivència.

Quan menges una cosa nova, per exemple, les cèl·lules sensorials de l'intestí indiquen al teu cervell si l'aliment és una bona font de nutrients. Aquesta informació pot crear un desig de voler-ne més en el futur. De la mateixa manera, els senyals de malaltia interna ensenyen al cervell a anticipar malalties que encara no han començat. Només veient una persona malalta pot haver-n'hi prou per impulsar el cervell d'algú a activar el seu sistema immunitari.

Per molt vital que sigui la interocepció per a la nostra supervivència, alguns neurocientífics com Camilla Nord, de la Universitat de Cambridge, sospiten que també és responsable de molts trastorns. Si el cervell malinterpreta els senyals del cos, o si aquests senyals són defectuosos, el cervell pot enviar ordres perjudicials. Els fàrmacs per perdre pes com l'Ozempic ja indiquen la potència d'aquest tipus de tractament: són medicaments que imiten els senyals que l'intestí envia al cervell quan has menjat, cosa que provoca una pèrdua de gana.

Nord i els seus col·legues han descobert que les persones amb una sèrie de trastorns psiquiàtrics, com ara el trastorn bipolar, l'ansietat, la depressió major, l'anorèxia i l'esquizofrènia, comparteixen una activitat inusual en una regió del cervell coneguda com a ínsula mitjana, que és essencial per interpretar els senyals del cos. Cada cop més, els investigadors pensen que alguns trastorns psiquiàtrics es podrien tractar com a trastorns de la interocepció.