Àngela Mora: “No és campió qui guanya, sinó qui ho intenta”

LleidaL’atleta del Club Gimnàstic FEDAC Lleida Àngela Mora (Maials, 2004) està fent història. L’any 2021, a Pamplona, va convertir-se en la primera esportista amb síndrome de Down a participar en un Campionat d’Espanya absolut de gimnàstica artística. Després del seu últim pas triomfal per uns Special Olympics, celebrats a Oslo el setembre passat, ara té previst participar en més cites internacionals, com la que se celebrarà a Atlanta, als Estats Units, el febrer vinent.

Has tornat d’Oslo amb la medalla d’or en barres asimètriques, salt, barra i terra. Amb quina de les quatre disciplines et quedes?

— Amb les barres.

Per què?

— Em permet fer coses molt diferents, tant fàcils com difícils, i ens iguala els nois i les noies.

¿Creus que no hi ha diferències de gènere en la gimnàstica?

— Tant les noies com els nois, cadascú té les seves pròpies dificultats, però poden acabar fent el mateix. És qüestió de pràctica.

Quina és la disciplina que menys t’agrada?

— Cap.

Però alguna et deu costar més que una altra...

— El poltre. La coordinació em costa una mica més.

¿Creus que pel fet de tenir síndrome de Down tens més limitacions que els altres?

— Tots tenim limitacions, tinguis o no síndrome de Down. Jo puc acabar fent el mateix que qualsevol altra atleta.

Està demostrat?

— Més que demostrat. L’any passat, vaig participar en una competició conventual per equips de la Copa Catalana i vam quedar segones.

No vau quedar primeres…

— És que mai tothom serà primer sempre tota la vida! Si no ets al medaller, no passa res. Sempre repeteixo una frase que em va dir la meva entrenadora, [la Maribel Moncasí].

Quina?

— No és campió qui guanya sinó qui ho intenta. I s’ha d’intentar el millor possible.

Quins són els teus referents esportius?

— M’agrada molt la Simone Biles, que és una noia que ha competit per tot el món, però també en Nicolau Mir i el Joel Plata, que són uns artistes de la gimnàstica.

Quant de temps dediques als entrenaments?

— Dotze hores setmanals repartides en quatre tardes. A cada sessió faig un bon escalfament, tres quarts d’hora de preparació física i després tots els exercicis.

I als matins, què fas?

— Vaig al gimnàs a practicar encara més i participo en les activitats de l’associació Down Lleida, on treballo les meves habilitats socials per buscar feina.

A què t’agradaria dedicar-te en el futur?

— Voldria ser entrenadora de gimnàstica.

Com vas descobrir aquest esport?

— Gràcies al violí.

Com?

— Jo practicava el violí i em van convidar a una actuació en un acte en benefici de Down Lleida. Al programa també hi havia inclosa una exhibició de gimnàstica. La vaig veure i em van encantar els mallots. Vaig decidir que volia fer-ho també jo.

Quants anys tenies?

— Onze.

Què se n’ha fet del violí, des d’aleshores?

— El tinc a casa, aparcat.

Com ho fas per concentrar-te als entrenaments?

— Pensar sols en el que he de fer, mirar d’entendre-ho bé i fer-ho fort, perquè sé que en algun moment hauré de competir i vull estar ben preparada.

I un cop a la competició?

— La Maribel em recorda sempre que la competició és el moment de gaudir.

Un bon consell.

— Sí. És el moment en què sols has de recollir tot el que has sembrat. No cal atabalar-se.

Alguna vegada t’atabales?

— Sí. Sempre que m’atabalo, acabo plorant. Però tot passa quan sento la música.

Quina música?

— En el moment que sona, vol dir que comença la prova i he de sortir a pista. Aleshores és quan em poso tranquil·la i em concentro molt en el que faig. Tot va sol, cames, braços, esquena…

A Oslo, vas recordar-te de gaudir?

— Sí. Vaig passar-m’ho molt bé i vaig conèixer molta gent de diferents països.

Com t’hi comunicaves? En anglès?

— Com podíem [riu]. Amb gestos, activitats i jugant. M’ho vaig passar molt bé en una sessió amb pistoles làser.

Fora de la gimnàstica, tens l’ajuda necessària?

— Sempre que la necessito, la demano i me la donen. Sempre trobo algú que em dona un cop de mà, sobretot ara que he marxat de casa dels pares.

Ja no vius a Maials?

— No. Des de fa poc més d’un mes convisc amb un company en un pis tutelat de Lleida.

I assumiu totes les tasques domèstiques?

— És clar. Anem fent torns per cuidar la casa.

I cuinar?

— Sí. M’encanta fer espaguetis, el meu plat preferit. Igual que el sushi.

No trobes a faltar la família?

— Quan soc amb ells, no hi penso. Però quan estic sola aquí a Lleida, de vegades molt.

Si ara poguessis parlar amb algun governant, què li demanaries?

— Un pavelló amb millors condicions.

Per què?

— Les instal·lacions que ens deixa l’escola FEDAC de Lleida estan bé, però necessitem alguna cosa en millors condicions. Un lloc on no faci tant de fred, ni hi hagi goteres quan plou.