LleidaLes persones que tenim el privilegi de poder anar amb una certa assiduïtat al teatre comprovem dia sí dia també que el percentatge de cabells blancs a les platees és aclaparadorament elevat, llevat d’alguns casos excepcionals. Balsàmics.
25,4%. Aquest és el tant per cent de les generacions joves actuals que assisteixen al teatre més d’un cop a l’any, segons la recentment publicada enquesta d’Òmnium sobre els usos culturals de la joventut als Països Catalans Cultura en disputa. L’estudi apunta a la poca accessibilitat, a una oferta mancada d’atractiu i a un preu massa elevat com a principals causes. Ara bé, l’informe assenyala que un encoratjador 47,8% voldrien més propostes escèniques.
Que les arts escèniques deixin de ser l’activitat cultural menys freqüentada pel jovent és un dels reptes pendents de superar. Si es vol atrapar els joves, a banda de polítiques econòmiques i educatives, és cabdal fugir de l’adultcentrisme, “apropar la mirada a les seves necessitats i les seves preferències”, tenir-los en compte i interpel·lar-los amb obres diverses que els parlin directament.
15 d’octubre de 2023, 18 h. La Mercantil de Balaguer. Aquell dia el pati de butaques respirava un ambient diferent i lluïa cofoia la presència d’un públic menys canós. Més jovenívol. La sala va acollir Iceberg, de la companyia Les Heyvan, la proposta guanyadora de la primera edició del projecte Estrena't al Territori. Una iniciativa necessària que va néixer per “trencar murs i impulsar la creació teatral emergent en la producció dels seus primers espectacles”. Prèviament s’havia dut a terme un assaig obert amb l’alumnat adolescent del municipi que va propiciar una connexió amb la peça. S’havia encès l’espurna.
Iceberg posa sobre la taula sense pèls a la llengua “la precarietat en la salut mental de les persones joves i el gran tabú del nostre temps: el suïcidi juvenil”. Les set actrius, d’entre 18 i 20 anys, ho donen tot a l’escenari per reivindicar curosament, artísticament i col·lectivament problemàtiques que la societat amaga sota la catifa, sota un iceberg simbòlic, i que omplen les seves motxilles de vida: les xarxes socials, la pressió estètica, el sistema educatiu, la grassofòbia, els trastorns de la conducta alimentària, el consentiment sexoafectiu, l’ansietat o l’autoexigència. Un espectacle colpidor. Sí! Però també un refugi, “un cant a la vida, a una vida digna!”
