La generació de merda havia de ser el títol d’una de les primeres novel·les del britànic Martin Amis fins que la seva segona dona el va esperonar a deixar-ho córrer amb frases tan persuasives com “Qui et penses que el ressenyarà [el llibre], tros de babau? ¿Sociòlegs de merda, historiadors de merda i crítics de merda?” D’aquesta manera, els seus lectors habituals ens hem quedat amb les ganes de conèixer el parer del novel·lista sobre els nascuts al voltant de 1980, generació en la qual s’emmarca la meva malaurada existència. Ara bé, davant dels últims esdeveniments, covid i invasió russa incloses, Amis hauria reprès la idea inicial d’escriure una novel·la que tractés les vicissituds que han malmès aquesta generació de merda a la qual pertanyo de ple dret.
Sense voler desmerèixer els problemes de les generacions immediatament anteriors a la meva, cal reconèixer que la deessa Fortuna no ens ha somrigut en excés. De fet, els atemptats a les Torres Bessones, ocorreguts l’11 de setembre de 2001, no només van commocionar el món sencer, sinó que van modificar maneres de fer i de ser que, al seu torn, trastocaven el nostre dia a dia. Per no parlar del pas de la pesseta a l’euro, i és que resulta innegable que en el canvi hi vam perdre capacitat adquisitiva i prosperitat econòmica.
Si bé l’espasa de Dàmocles ja penjava damunt dels nostres caps, la crisi econòmica del 2008 va esdevenir l’estocada definitiva per a tota una generació a la qual, per edat, li corresponia fer un salt qualitatiu a nivell professional i, de retruc, econòmic. Un salt que sí que es va produir, però al buit, on vam romandre durant deu llargs anys. Al final del túnel, però, ens esperava primer una pandèmia mundial i després una guerra (mundial?) que escapcen de nou les nostres aspiracions vitals.
I permeteu-me frivolitzar una mica al respecte: a la generació de merda també ens ha tocat lidiar amb l’eclosió del reggaeton, música a mode de fast food hipercalòric per als sentits, així com amb l’auge de les xarxes socials, que ens han abocat a sofrir la veïna del cinquè posant amb orelles de conill virtuals, cantant a una freqüència sonora mortal per a qualsevol gos o exhibint les seves cames amb els seus respectius peus boteruts i plens de durícies cada estiu. Com si no fos prou formar part d’una generació de merda, que ara ens ho podem refregar per la cara contínuament… Quina bona merda!
