JOSEP MINGUELL: “La meva obsessió era que les pintures murals es fonguessin amb el temple barroc”

Minguell ha fet història. Acaba de culminar el testimoni més gran de pintura mural al fresc d’època contemporània. Un projecte que arrencà l’any 2006 i que l’ha fet moure’s com a casa pel sancta santorum targarí: l’església de Santa Maria de l’Alba. El resultat: més de 1.000 metres quadrats d’obra que es fonen camaleònicament entre els murs del temple barroc.

Acabes un projecte titànic, iniciat fa setze anys.

Sí! D’alguna manera, ara em sento alliberat. He estat molt de temps freqüentant aquests murs. He de reconèixer que em sento afortunat perquè aquest és un indret molt especial per a mi, la meva família i Tàrrega.

Lluny del que es podria pensar quan parlem d’art contemporani, la pintura mural al fresc requereix una gran planificació del conjunt compositiu, atenció, disciplina i bones condicions físiques per part de la mà executora.

Les jornades a les bastides són com una marató: molt llargues, molt dures i requereixen resistència física i mental. Pensa que he utilitzat tones de morter de calç on aplicar els pigments, i has d’estar preparat per assumir aquest repte. Pintar al fresc és un treball potent, però, alhora, molt gratificant. T’obliga a estar molt concentrat en l’aquí i l’ara, a treballar d’una manera molt enèrgica, a tenir les idees clares.

Culmines aquest projecte pictòric acabant els 214 m2 del presbiteri, la part principal de tot temple sagrat.

Al presbiteri vaig idear pintar el trencament de la llum a l’Hora de l’Alba, on els colors càlids van prenent el relleu als freds de la nit. I, enmig de tot plegat, se situa la Verge de Santa Maria de l’Alba, que, juntament amb el baldaquí, contribueix a crear una gran teatralitat en aquest espai.

Com dissenyes el projecte?

El fresc ja hi és, al mur –l’arquitectura ja te’l determina a nivell de proporcions i monumentalitat, entre d’altres, i s’hi suma la significació simbòlica, la història sagrada, etc.–. Només es tracta d’anar-lo descobrint. Amb aquesta obra mural, jo participo de l’obra global de Santa Maria de l’Alba, que s’ha d’entendre com una obra coral, en conjunt, on molts mestres de disciplines diverses han intervingut al llarg dels segles. La meva obsessió ha estat que les pintures murals formessin part de l’edifici, que es fonguessin amb aquest temple barroc. És una qüestió d’actitud! Ara mateix crec que això no passa amb moltes altres pintures murals, que venen del món icònic, del món de la fotografia digital –res a veure amb el món de la pintura–, i que no fan una conjunció profunda, ni una reflexió, amb l’arquitectura, l’urbanisme, el paisatge o les dimensions humanes. Per a mi, haver de pintar una obra de 4 metres és una oportunitat de donar una nova vida a un dibuix, no és la plasmació d’una ampliació mecànica. La pintura mural necessita cuidar els anamorfismes, anant més enllà. Jo m’he amarat de tota la tractadística dels pintors barrocs per fer la feina que faig, hi és present la proporció àuria, el joc entre els cercles concèntrics que donen continuïtat a l’arquitectura, i un llarg etcètera de coneixements. La pintura i l’arquitectura s’han de fondre per esdevenir art unitari, que és l’objectiu que tenia el Barroc.

Pintar a casa suposa treballar amb un grau més alt d’exigència. I, a més, a tocar de diversos frescos del teu pare. Has naturalitzat aquesta relació amb la pintura, el fet de viure entre pigments i cercles creatius, cosa que recorda la manera de fer dels gremis medievals.

La meva relació amb l’art és molt singular, ho reconec. S’assembla al món renaixentista, on hi havia llinatges de pintors que es transmetien els secrets del seu ofici de pares a fills. Tot i això, jo vaig començar a pintar al mur de gran, passada la trentena i un cop havia mort el meu pare. Vaig començar a fer d’aprenent amb ell. De fet, em deia que, estudiés el que estudiés, aprengués a pintar al fresc. I l’anava a ajudar als estius o els caps de setmana, i en vaig aprendre. Però l’experiència va quedar allí. Un cop ell va morir, vaig analitzar quina era la meva relació amb la pintura i, tot recordant les vivències amb ell, vaig pensar retornar al fresc. D’aquesta manera, vaig redescobrir la connexió amb la natura, amb la gent; vaig ser conscient del protagonisme dels espectadors en la pintura, i la bellesa dels pigments. I fins avui.

Què ens en dius, d’un dels obstacles més grans que has de saltar a l’hora de pintar al mur: la falta de visió en el moment de crear aquests macromurals?

Quan treballes dalt d’una bastida, no tens la visió completa de la teva obra. En determinats punts, de fet, només tens una visió molt parcial i limitada a uns 60 centímetres. Imagina’t! Pintar al mural, amb una mobilitat reduïda, una composició de 4 metres que després es veurà a 20 metres de distància! Però treballar amb aquesta pressió dona un sentit molt positiu a la feina. El procediment és el que dona sentit a l’obra artística.

¿El paisatge urgellenc és la teva font d’inspiració?

Els pigments ja són a la natura, i ens evoquen contínuament els paisatges. A l’Hora de l’Alba rememoro el paisatge targarí, els seus colors, les seves singularitats. D’alguna manera, pintant al mur tornes aquesta natura en forma de pigment a la natura. De fet, a cada lloc on he pintat sempre he interpretat els seus camps i la seva geografia. La pintura mural forma part físicament de l’edifici, és l’última pell del mur, i per arribar a ella l’espectador ha hagut de travessar el territori, la vila, la plaça; és un trànsit mental fins a l’interior del temple. I les pintures són l’última estació d’aquest viatge.

¿Et vas imaginar mai que pintaries un projecte al fresc com aquest?

Sí i no. M’explico: a mi m’agrada molt somiar! Puc pensar les coses més insòlites i, de vegades, aquests somnis es fan realitat. I aquest n’és un bon exemple. Una cosa són els reptes, que provoquen estrès i tensió en nosaltres; i l’altra, els somnis, que sempre són amables. I jo no tinc por de somiar.

T’has convertit en tot un abanderat de l’Urgell i un referent indiscutible de la pintura mural al fresc a Catalunya, però també a nivell mundial.

Això són paraules importants. Per a mi, la pintura mural al fresc, més que una simple tècnica, és tota una filosofia, una manera d’entendre l’art i comunicar-m’hi.