MIREIA SALLARÈS: “La història viscuda hauria de ser Patrimoni de la Humanitat”

Amb els seus projectes, l’artista catalana Mireia Sallarès insisteix en arribar al fons de qüestions transcendentals per comprendre la condició humana, deixant de banda les seves pròpies zones de confort i els espais que li són familiars. Fins al 22 de maig exposa al Centre d’Art la Panera Tenir una història, tenir una responsabilitat, que ens endinsa en un doble projecte audiovisual que dialoga al voltant de la història potencial i les formes de responsabilitat implicades.

Història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por (2021) posa damunt la taula moltes idees incòmodes, com ara que la història està escrita pels vencedors i que tot el que s’explica només és una part de la veritat.

La història és un relat per desaprendre, perquè no és la història real la que es perpetua, sinó la història dels vencedors. Per aquest motiu, m’interessa molt la història dels losers, dels oblidats. I aquí entra Tosquelles, un doble oblidat, tant pels guanyadors com pels vençuts.

El psiquiatre Francesc Tosquelles és encara un gran desconegut. Per això aquest documental el dediques a “la desmemoriada Catalunya normal del segle XXI”.

Aquest és el primer documental català dedicat a Tosquelles i, volgudament, l’abordem amb Joana Masó des de la perspectiva artística. Resulta interessant tractar el tema de la salut mental, ple de tabús i silencis encara ara, així com la bogeria del patriarcat. Cal ser conscients que el feixisme va ocupar les ments i els espais de la nostra societat durant quaranta anys; per tant, cal insistir en la seva desocupació.

Tosquelles va haver d’exiliar-se a França i allà evidenciava que era estranger, ja fos amb la seva manera d’expressar-se o la seva praxi professional.

Tosquelles sempre treballava des dels marges i creia que calia ser estranger, o fer-ho veure, per fer l’esforç de tractar l’altre. Fugia de les etiquetes i veia convenient relacionar suposats malalts i suposats no malalts. Apuntava que quan parlem de salut mental els murs més importants a saltar són els interiors, no els dels hospitals.

Mèxic, Veneçuela, Sèrbia, els Estats Units, França... Tu mateixa, com Tosquelles, marxes per fer gran part de la teva obra.

He sentit la necessitat d’anar a l’estranger per trencar amb els meus codis culturals i experimentar. És important saber des d’on es diuen les coses, des de quin context, classe social, edat, gènere, etcètera. Així puc parlar d’obvietats amb qui no conec de res, ni m’hi connecta res, i comprovo que parlar d’obvietats no és cap obvietat.

No van ser pocs els entrebancs professionals i vitals amb què va topar Tosquelles. Tampoc ho són els que ha de saltar qui es vol dedicar a l’art avui i aquí.

Amb la meva feina reivindico la posició de l’artista, tot i que un cop per setmana en renego i dic que vull deixar la professió. Tosquelles deia que la resistència apareix quan hi ha una veritable opressió a la gent. A casa nostra potser no és tant evident, aquesta opressió, perquè està molt maquillada, però fa que tinguem por de perdre tots els nostres petits privilegis.

A El que Godmilow va ensenyar, l’altra peça projectada a la Panera, difons els racons més íntims de la cineasta Jill Godmilow.

Godmilow va contactar amb mi per distribuir Las muertes chiquitas i vaig conviure amb ella una temporada. És una dona fascinant que, segurament, si fos un home tindria el triple de ressò que té. Ella creu fermament en la utilitat del cinema per transmetre missatges importants, i per aquest motiu ha apostat per filmar, per distribuir audiovisuals i per parlar amb i dels altres artistes.

Per aquest motiu vas decidir fer la seva pròpia versió vintage de Foc inextingible(1969) del cineasta Harun Farocki.

Godmilow veia tan potent el documental, li tenia tanta enveja a Farocki per haver-lo ideat, que en va fer una versió. El missatge ho valia, ja que evidenciava la falta de responsabilitat a l’hora d’elaborar gas napalm per a la Guerra del Vietnam. Ella no concep fer una obra política, que apel·la a la justícia social i que pot posar en moviment les consciències, i que es limiti a quedar en un espai artístic.

¿Podríem dir que t’interessa capturar aquesta història no explicada?

Sempre m’ha interessat narrar el que és real, viscut. Per aquest motiu crec que la vida viscuda hauria de considerar-se Patrimoni de la Humanitat. No es tractaria d’una història individual, sinó col·lectiva, perquè la vida la travessen moltes persones, és dels vius i també dels morts.

Què n’has après de tantes converses amb tantes persones d’arreu del món?

Una de les coses més potents és que no som el que ens passa, som el que fem amb el que ens passa. Malgrat aquesta crisi civilitzadora, he conegut molta gent amb situacions molt complicades i que les han convertit en or, per a ells mateixos i pensant en els seus propers. I això és una gran lliçó.