Carles Llop: "El món urbà ha d’entendre que el camp no és sols un lloc per descansar"

LleidaEl doctor en arquitectura Carles Llop (Lleida, 1958) és la representació humana de la reivindicada fusió entre camp i ciutat. És membre del departament d’Urbanisme de la Universitat Politècnica de Barcelona (que va dirigir durant set anys) i, juntament amb els arquitectes Sebastià Jornet i Joan Enric Pastor, ha estat multipremiat per nombrosos plans de transformació urbana (com la del barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs). Però alhora, també ha estat responsable de treballs d’ordenació territorial i d’un gran nombre de projectes d’intervenció en el paisatge. La seva darrera acció ha estat l’edició d’un llibre col·lectiu de la Fundació Privada Horitzons 2050 sota el títol Mobilitzem-nos! Món rural! Noves ruralitats per als territoris històrics (Editorial Fonoll).

Aquest títol, que és el d’un seminari celebrat fa dos anys, em sona a crida agònica.

El títol és el d’un manifest i, com a tal, pretén que les coses siguin com creiem que han de ser.

Doncs sembla la reivindicació d'una nova ruralitat no assolida.

És un manifest no bonista, sinó optimista, que vol col·laborar amb els grans herois i patriotes que són els que cuiden el territori, els que hi viuen. Però també és una crida a tothom, una invitació a dissoldre la diferència atàvica entre món rural i món urbà, en favor de la idea de ciutat mosaic.

Què és això de la ciutat mosaic?

Siguem de la ciutat, siguem del camp, vivim en un territori compartit i cada vegada necessitem més l'intercanvi. Com deia l’arqueòloga Carme Miró, no hem d’oblidar que quan gratem el terra de Barcelona ciutat en surt vinya de l’època romana. El substrat rural sempre és present a les ciutats.

Però l’ús de l’admiració en el títol em fa pensar que ja fem tard.

Les transformacions territorials mai poden programar-se a pocs anys vista. Són més aviat carreres de fons. Mai és tard per fer res. Som el que som i en el moment que vivim. Per tant, la contemporaneïtat no ha de tindre la nostàlgia de la cosa perduda.

Quines són les prioritats?

És evident que els territoris més vulnerables sovint estan en les mateixes ciutats, a les perifèries, on la pobresa i la precarietat energètica i social es manifesta. Però això també es produeix en l'anomenat món rural. Com el fet que hi hagi molts municipis de menys de 500 habitants que continuïn amb dèficits bàsics, no tinguin una digitalització global o presentin greus problemes d’accés a l’habitatge.

¿Tenim, doncs, una realitat demogràfica desequilibrada? ¿És realment Barcelona una capital massa gran per a un país tan petit?

El desequilibri en la distribució dels habitants a Catalunya és un mantra que es repeteix moltíssim. La densitat de població és un factor important, però no determinant.

Ah, no?

La renda econòmica, la capacitat d'accés als serveis de salut, de cultura… La capacitat de tenir a prop, en distància i temps, els serveis bàsics, com l’escola i l'intercanvi cultural, és tan important o més que el nivell de densitat de població. L'accés a la mobilitat, tant de persones com de transport, de béns i serveis, d’informació i coneixement, d’alteritat, de cultura i també de les possibilitats d'accés als fluxos metabòlics, a la qualitat de vida donada per la qualitat de l’aire, de l’aigua i de la gestió del sòl… Tots són drets cada vegada més extrems.

La dicotomia ciutat-camp encara existeix?

Desafortunadament, sí. Hi ha un gran desconeixement dels territoris interiors. Han perdut el seu ADN, la seva seqüència històrica identitària. Cal regenerar el món rural.

En quin sentit?

Els valors agroramaders i agroforestals són desconeguts o tractats amb una certa nostàlgia i, fins i tot, exotisme. Aquests valors han de continuar sent vius. La ruralitat ha de continuar sent de producció agrària, ramadera i forestal. Però per aconseguir-ho hem de comptar amb les ciutats, amb la gent del món urbà, hem de fer que hi hagi intercanvi. No poden anar al camp solament a tenir uns dies de descans, sinó que cal propiciar-hi el treball.

Com es fa?

Doncs finançant i compensant aquelles activitats que no són, des del punt de vista econòmic, tan rendibles com en les economies d'aglomeració de la ciutat.

Finançar-les des de la ciutat, esclar.

El pensament, l’economia, les forces decisòries o els poders es troben sovint a la ciutat. I això de vegades provoca una reacció adversa de la gent del territori. "Què han de venir a dir-nos la gent de fora?”. Recordo aquella expressió clàssica del Pallars que diu “mai bon tronc aigua amont”. Ve d’aquella reticència a entendre que els nouvinguts també són importants. Hem de viure conjuntament, compartint, món rural i món urbà.

Tinc la sensació que hi ha lliçons poc aprofitades de la història més recent, com la pandèmia i la darrera gran apagada elèctrica, que ens han subratllat la necessitat d’equilibrar el territori. No n’aprenem?

Jo ho formularia diferent. No hem d'oblidar tots aquells accidents que d'alguna manera ens fan aprendre que es pot viure d’una altra manera. No podem abaixar la guàrdia i, per això, ens cal molta militància i feina.

En quines accions pensa?

Cal animar fonamentalment la joventut a quedar-se al món rural sense desenganxar-se de l’urbà. Cal una cohabitació entre els llocs d’origen i les ciutats. Vivim en termes contemporanis de geometria variable. El valor del territori no és néixer, viure i morir en un lloc. D'alguna manera, s’ha de tenir la capacitat de conviure, segons les necessitats, el moment de la vida, en diferents àmbits del territori.

¿Aquesta mobilitat pot comportar el perill que només la puguin assumir les classes més benestants? ¿Pot passar que les noves ruralitats siguin elitistes?

Sí. Hi ha aquest perill. Si prestigiem molt el món rural des d’una apetència elitista, en el fons el que estem perdent és la possibilitat de l'equitat i de la sociabilitat tant en el món rural com en el món urbà. S'ha d’afavorir la llibertat, però també el dret que l'accessibilitat sigui universal.

I, novament, com?

Un exemple. Si el tren interior, el de la línia de Manresa, fos molt més modern, si d’Igualada arribéssim ràpidament a Mollerussa, vertebraríem el territori, reduiríem distàncies i ampliaríem radis d’acció.

I?

La vertebració del territori permet que hi hagi una llibertat universal, col·lectiva, àmplia, comunitària, més enllà d'un afavoriment de les elits. De la mateixa manera que tenim llei de barris, podem tenir llei de micropobles. Hi ha ajudes específiques per viure als pobles perquè el problema de l’habitatge desaparegui.

Podem entendre que vostè, un arquitecte d’urbanisme preocupat per les noves ruralitats, és l’exemple que aquest nou món és possible.

Al Grup de Recerca de la UPC estem treballant molt perquè els departaments d’urbanisme, que tradicionalment estaven sols interessats en el desenvolupament i el creixement, s’interessin ara més per aquesta mutualització camp-ciutat. I en aquesta línia treballem des de l'acadèmia i, per tant, investigant, analitzant, estudiant, però també difonent d'una manera o d'una altra.