Qui eren els dos soviètics que van revolucionar Manhattan als anys 50?
BarcelonaVa encendre la cigarreta. El fum era suau i aromàtic. Després d’estar envoltat de fotògrafs, estilistes i models, a Alexey Brodovitch li agradava aquella soledat al final del dia. Tan sols un llum il·luminava la seva taula de dibuix. Sobre el taulell, la primera doble pàgina del reportatge principal: una noia esbossada obria un paraigua. Va agafar les pàgines i va anar a l’habitació del costat, on el terra estava folrat de fulls en un ordre perfecte. Va col·locar la noia del paraigua en l’únic forat buit. Molt seriós, va mirar el conjunt. Es va acostar a la finestra. A fora era fosc i nevava de valent. El filtre de la cigarreta li escalfava els dits. Alexey Brodovitch va somriure. Al 572 de Madison Avenue, a Midtown Manhattan, centenars de taxis grocs es veien com formiguetes des de la planta on hi havia la redacció de Harper’s Bazaar.
Molt a prop, al número 20 de Lexington Avenue, tocant a la Grand Central, Alexander Liberman liderava el departament d’art de Vogue abans de convertir-se en el director editorial de Condé Nast fins al 1994, any en què va passar el relleu a Anna Wintour, “el diable vesteix de Prada”.
Brodovitch va néixer a Ogoltsovka, Rússia, el 1898, i Liberman el 1912 a Kíiv. Durant els seus 15 anys de competència directa (1943-1958), van transformar Manhattan en l’epicentre del disseny mundial. Brodovitch, format a París fent escenografies per als ballets russos, apostà per una estètica surrealista i cinematogràfica. Liberman, fugit de l’ocupació nazi, va introduir a Vogue una claredat gairebé arquitectònica, una estètica museística que combinava l’alta costura amb l’art contemporani. Tots dos van col·laborar amb grans fotògrafs com Cartier-Bresson, Richard Avedon, Irving Penn o Man Ray. Tots dos van fer de les tipografies Bodoni i, sobretot, Didot, el símbol de l’elegància. Aquesta aposta ha influït fins avui pel seu dibuix estilitzat, que ens remet a les esveltes models de les pàgines interiors. Però el llegat més transcendental per a tots els dissenyadors, editors i directors d’art és que Brodovitch va entendre que l’ull no veu dues pàgines aïllades, sinó una única superfície horitzontal. Va trencar la barrera del llom per crear l’spread o doble pàgina. Així, una imatge podia creuar d’una banda a l’altra, com la noia del paraigua. Si a l’esquerra hi havia una model corrent, la dreta no era un buit, sinó l’aire necessari per al moviment. El text ja no era informació, sinó una forma integrada en la imatge. Fins aleshores, el disseny d’una doble pàgina s’havia entès sempre com el d’un llibre: dues parts independents. Un detall gens menor.
Quan Alexander Liberman va entrar a Grand Central Station ja era tard. A fora nevava. Estava satisfet del pròxim número de la revista; seria un magnífic especial de primavera. Davant seu, un home alt i prim, amb ulleres de pasta negra, deixava al seu pas un fum suau i aromàtic.
